Solé: “Nadal és la festa major de la tendresa”

(DGAR) Maria Claustre Solé, religiosa de la Companyia de Maria, es doctorà en Teologia, especialitzada en Sagrada Escriptura. Professora de Bíblia a la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Membre de l’Associació Bíblica de Catalunya i col·laboradora en la col·lecció Scripta Biblica.

Què celebren els cristians per Nadal?

Per a molts és l’aniversari del naixement de Jesús i se celebra com tot aniversari: un bon dinar, festa i regals però si ens quedem aquí no arribem al moll de l’os de la festa. Nadal és més que el record d’un Naixement. És quelcom que s’esdevé quan es viu en profunditat. Llavors cada trobada amb una persona és una veritable descoberta, una vinguda de Déu a nosaltres. I té sentit fer regals perquè ens recorden que la vida és un regal, que la felicitat és un regal, que Déu es fa regal.

I com més es pot viure el Nadal?

Entrant de ple en el missatge que ens ofereix l’Escriptura. Si tota la Bíblia ens diu que Déu es fa present i que és salvador, Nadal ens diu com ve aquest Salvador i on vol ser trobat. Si tota la Bíblia és l’experiència d’un poble que busca Déu, Nadal ens diu que Déu, de manera desconcertant, es fa trobadís en la feblesa d’un infant. Llavors s’obren els ulls per a veure Déu allà on vol ser trobat i això és quelcom que et posa en camí, lleuger d’equipatge.

Nadal és aquesta trobada?

Sí. Celebrar que Déu es fa home ens ha de fer a tots més humans i més entranyables. D’alguna manera ja s’intueix en el caliu que es respira aquests dies. En Joan Maragall ens ho diu en el seu poema: “Però Nadal ens ha pintat el rostre/ amb un vermell precís i decidit/ i ens dóna un sentiment de llar, de sostre/ de terra, de nissaga i d’esperit.Aquests dies es respira un altre aire i la solidaritat es fa més palpable però ens cal anar més enllà. Vivim uns moments, en què la situació del món és dramàtica: tants de refugiats, violència en molts indrets, la situació política que estem vivint... Veus la gent amb tant de cansament i desencís que costa de creure que Déu pugui portar-nos una paraula nova. I això és cert però ens cal educar la mirada perquè quan ens quedem en la superfície de les coses la nostra mirada es torna plana, replegada en la immediatesa, en el pragmatisme... I aquesta mirada no pot abastar el sentit profund del misteri de la festa com tampoc pot arribar al fons de les persones o de la mateixa realitat.

Nadal educa la mirada?

Nadal és una crida a obrir els ulls i sobretot el cor. Nadal em convida a acollir la Paraula i entrar dintre de mi, perquè si no sóc capaç de trobar Déu dintre meu, tampoc no seré capaç de reconèixer-lo en l’Infant del pessebre, en la persona del costat o en el pobre que em necessita.

Fins a quin punt els elements de cultura popular com les nadales, els pessebres i els pastorets, faciliten la comprensió del Nadal o, pel contrari, l’emmascaren?

Són recursos que poden enterbolir però que també poden ajudar. La qüestió és no quedar-se en l’epidermis del folklore. Per exemple, la corona d’Advent és rodona i és símbol de plenitud. Antigament era un signe de victòria i honor. En el cristianisme va passar a ser signe de què la nostra vida tornarà a ser rodona. Al llarg de l’any moltes coses m’han pogut anar malament però tot pot arrodonir-se per Nadal; tot pot ser transformat. Aquesta fe és la que es vol expressar amb les espelmes de les quatre setmanes d’advent, aquest temps que ens brinda l’oportunitat de prestar atenció al crit del nostre cor que demana llibertat i saciar la fam que portem dins. I aquestes espelmes s’encenen de setmana en setmana. A mi em recorden la festa jueva de la Hanukkà, que també coincideix per aquesta època d’hivern. El cristianisme ha heretat més coses del judaisme del què la gent es pensa.

També hi ha l’avet.

Sí, l’arbre del qual se sol dir que és un símbol pagà però no hi ha res de pagà si la mirada és neta i profunda. De què és símbol l’arbre? L’arbre surt de la terra i apunta cap al cel. L’avet, un arbre sempre verd, com hauria de ser la nostra esperança. En virtut del naixement de Jesús l’arbre ens recorda que la vida té les de guanyar. Això ja apunta vers la Pasqua.

I a l’arbre s’hi posen estels i llums, símbols de tants anhels que bateguen dins nostre. Hi ha llocs que, a la nit, al peu de l’arbre, s’hi posa una espelma en record dels qui no hi són, com una manera de fer-los presents. Aquest any més que mai, se’ns convida a esperar contra tota esperança i no podem oblidar l’Oriol Junqueras, el Joaquim Forn i els dos Jordis. Una petita llàntia al peu de l’arbre o vora el pessebre pot esdevenir pregària i ajudar-nos a sentir propers aquells que estan lluny. En certs indrets, s’arrencava una branca de l’arbre i es portava al cementiri a prop del qui ja no hi era, convidant-lo a participar.

La cultura popular ens fa més present el Nadal.

Els elements folklòrics ens conviden a reviure el Nadal. El problema està en si m’aturo en el folklore. És com un bon dinar que ofereixes a una persona que estimes però esperes que no es quedi en la materialitat del dinar. Passa el mateix amb l’enllumenat. Alegren els carrers, il·luminen la nit de la mateixa manera que nosaltres necessitem encendre petites llums en les nostres vides per tal que s’esvaeixin tantes foscors que portem dins. Per tant, tot pot esdevenir mediació; el problema rau en la nostra òptica, la nostra mirada.

El tió potser queda més allunyat de l’esperit nadalenc.

També pot ser una catequesi per a la mainada. El tió ve de lluny i ens recorda el tronc de Jessè, del qual ens parla Isaïes, que l’Esperit de Déu farà reviure de bell nou. Tot pot rebrotar. De fet, tot hauria de rebrotar: la nostra Església, la nostra societat, el nostre país, nosaltres mateixos. Per tant, el tió, aquell tronc sec, però mimat amb afecte durant setmanes pot donar vida i repartir il·lusió i la il·lusió d’un infant no té preu. La soca de Jessè empeltada de nova vida em diu que també la meva vida, pot brostar cada any.

Quin és l’aspecte del relat evangèlic del naixement de Jesús més ignorat?

El sentit profund que batega darrere la lletra del text. Ens hem pres els evangelis com una mera història, i en realitat és un “evangeli”, una gran notícia: Déu ve amb vestimenta humana. És important veure que quan Déu entra en la nostra història entra per la porta petita, discretament, demanant permís, tant en aquell temps com ara. Ens quedem massa en la palla, el bou i la mula, animals que no surten a l’evangeli. Sant Francesc els posa en el pessebre arran del text del llibre d’Isaïes, on llegim que el bou i la mula reconeixen el seu amo però el poble no sap reconèixer el seu Déu. Nadal em pot ajudar a descobrir que també en la meva família hi batega el misteri de la senzillesa de Déu.

La senzillesa de Déu.

Sí, és el que no ens podem perdre del relat. Quan Joan diu que Déu va plantar la seva tenda entre nosaltres, vol dir que Ell vol acampar, ser un dels nostres i no en un palau sinó arran de terra. El qui va morir en la perifèria, abans hi havia nascut. Quan tractem l’evangeli com una biografia ens hi trenquem el cap perquè reduïm el misteri a un problema i els problemes s’han de resoldre. El misteri és per a contemplar i agrair. La gran ironia del relat és que el misteri de Déu el veuen els pastors i no el veuen els religiosos del seu temps. Si nosaltres ens quedem en el folklore, perdem tota aquesta càrrega profètica. Per mi, Nadal és la festa major de la tendresa, l’escola on puc aprendre a humanitzar-me cada vegada més.

Al novembre es va celebrar la Setmana de la Bíblia. Per què cal reivindicar la Bíblia en la nostra societat?

La Bíblia és oxigen pur. A mi m’ha ensenyat a no tenir por de fer-me preguntes i anar sempre a l’encalç d’una resposta. El drama és que massa sovint les nostres lectures, sobretot de l’Antic Testament, es poden quedar en caricatura sense arribar a descobrir que allò que se’ns vol transmetre és una llarga experiència de Déu. Jo crec que, en el fons, la història del poble d’Israel és com una maqueta de cadascun de nosaltres. És la història d’una recerca constant de plenitud, de sentit, de caure i aixecar-se una vegada i una altra. M’encanta la pedagogia de Déu mostrada al llarg de la història; enlloc no diu que Israel sigui un poble sant o modèlic. No es posa l’accent en com el poble estima Déu sinó en com Déu arriba a estimar els homes i dones de tots els temps. És genial anar descobrint aquesta paciència entranyable de Déu que fa possible la maduració del poble d’Israel fins arribar a la plenitud del temps.

Conèixer o estimar la Bíblia?

A la Bíblia —com passa també amb les persones— se l’ha de conèixer per estimar-la i s’ha d’estimar per a conèixer-la. De fet, conèixer equival a estimar, ja que el verb (ידע, yada`= conèixer), és un verb relacional, experiencial i significa també estimar. En el fons, només coneixem allò que estimem. Altrament, diem que coneixem però en la pràctica etiquetem. També podem caure en la temptació de definir Déu, encasellar-lo en unes coordenades. Ens costa tant aprendre a viure com imatges de Déu que som que ens és més fàcil fer-nos un Déu a la nostra imatge perquè això sol ser menys exigent.

Vas optar per la vida religiosa.

Sí. Ja de petita tenia clar que volia ser professora. Més endavant vaig trobar un religiós, claretià, que contagiava la fe de manera entusiasta. Es van desvetllar els ideals i em vaig sentir cridada a viure per a Déu servint als altres. La Companyia de Maria, l’escola on m’havia format, era una Institució amb projecció universal i un bagatge pedagògic de segles. Pensa que en el segle xvii, Joana de Lestonnac, la fundadora, ja reivindicava per a la dona una educació completa al mateix nivell dels homes i afirmava: “un cap ben fet abans que ben ple”. Després els camins em van portar a la docència de la Bíblia. És el millor que em podia passar. Certament que tinc motius per estar agraïda.

He deixat per al final, la pregunta més difícil: pots triar una cita bíblica?

I tant que és difícil d’escollir! M’encanta Osees, però te’n diré una del Llibre de la Saviesa: Qui podria resistir el poder del teu braç? Però precisament perquè tot ho pots, tens misericòrdia de tothom i dels pecats dels homes n’apartes la mirada a fi que puguin penedir-se. És que Tu estimes tot el que existeix i no et repugna res del que has creat, ja que no has fet res sense estimar-ho. Què podria subsistir si tu no ho volguessis? Què es podria mantenir si no ho seguissis cridant a l'existència? Mires amb tendresa totes les coses, perquè totes són teves, Senyor que estimes la vida.

Què en destacaries?

L’amor de Déu a tots i a tot. És un text que m’encanta i m’esperona a ser més ecologista. Quan a Gènesi 9, es parla de l’Aliança amb Noè, Déu li diu que fa aliança amb ell, amb els seus descendents i amb tots els éssers vius de la terra. Això els humans no ho tenim en compte i l’ambició ens ha portat a ser uns depredadors del planeta. Malmetre la Creació, no respectar la natura, és un insult a l’Aliança amb Déu.