El santuari del Far: recolliment, pausa i ingenuïtat del gòtic

Josep Gordi –CR Des de molts indrets de la geografia catalana es visualitza l’extrem d’una de les més colossals cingleres de Catalunya: el Far. Arriba als 1223 metres d’altitud i s’esdevé com una proa d’un gran vaixell que ens assenyala el camí i la llum. Es tracta d’un espai especial que convida al recolliment, a la pausa, a aturar-se, a embadalir-se davant del paisatge que s’obre davant dels nostres ulls. Per tant, no és gens estrany que prop de la cinglera s'hi desenvolupés un santuari que avui visitem a la nova entrega de la sèrie d'articles 'Santuaris naturals'.

Des de Sant Martí Sacalm podem observar la cinglera en tota la seva majestuositat, talment com si fóssim al mar i s’acostés una gran nau que va movent-se trencant les onades. Des de moltes altres serres de la Serralada Transversal, Prepirineu i Sistema Prelitoral la cinglera del Far sobresurt entremig de les nombroses carenes existents. És un lloc únic i espectacular. Abans que s’aixequés la primera capella segur que els primers humans que vivien per aquells verals ja s’acostaven a la punta de la cinglera per contemplar l’albada o de la posta de sol i, ben segur, que alguna àguila o algun cabirol també feien el mateix. 

L’ermita del santuari probablement ja existia al segle XI, però la primera evidència documental que en tenim és del segle XIII quan Pere Jaume de Sesqueions decideix emprendre un pelegrinatge cap a Terra Santa i en fer el testament va deixar a la Mare de Déu del Far 12 sous. L’església del Far és una construcció massissa, amb una volta puntada feta de còdols i morter, sense finestres i amb una única llum que arriba del rosetó. Al costat nord s’aixeca un campanar de modesta alçada i a l’altra banda l’hostatgeria, que com tot el conjunt ha viscut nombroses reformes amb el pas del temps. Dins de l’església hi ha la Mare de Déu del Far, feta d’alabastre i datada entre mitjans i finals del segle XV.

Fa uns anys, per Catalunya Religió, vaig entrevistar la professora de la Universitat de Girona, Sílvia Aulet que va néixer al santuari del Far i em va explicar que, com que va venir al món un mes abans del que estava previst, era molt menuda. Per aquest motiu els metges volien dur-la a l’hospital i posar-la en una incubadora, però els seus pares no van voler. Els metges els van dir, doncs, que necessitava molta escalfor i, en conseqüència, va passar els primers mesos de la seva vida en un cabasset que posaven a sobre la cuina. La cuina, que avui encara hi és, era una cuina econòmica. Per tant, la seva infantesa està lligada al desenvolupament del santuari.

Ella també en va comentar que, després de la Guerra Civil, el santuari va quedar tancat i molt malmès. La Mare de Déu es va salvar perquè la van poder amagar en un mas dels voltants. Als anys 50 el bisbat de Vic volia reobrir el santuari i va encomanar a Josep Isern, de Folgueroles, aquesta tasca, fent-lo capellà custodi del lloc. Isern va acudir, al cap d’uns anys, als avis paterns de la Sílvia, que llavors vivien a Rupit i es feien càrrec d’una fonda allà, per si volien anar amb ell i fer-se càrrec del petit restaurant que hi havia. Els avis van dir que si i s’hi van traslladar amb els seus tres fills i així va començar el lligam familiar amb el santuari.

Hem pogut llegir les impressions de Josep Isern quan va conèixer el Far el juliol del 1950. Assenyala que va quedar impressionat per la bellesa i la ingenuïtat de la imatge gòtica i per la panoràmica que s'albirava des del mirador que corona el cingle. En aquell moment l’hostatgeria era només una masia com tantes d’altres del món rural. Els pocs espais relativament planers que hi havia pels entorns de la casa eren horts o minúsculs camps de conreu. L'accés en cotxe, molt difícil. La carretera d'Olot a Vic estava en molt mal estat.

La Sílvia em va dir que la seva infància va passar entre olles i cassoles i que tot el dia corria per fora. Va tenir molts avis i avies, oncles i tietes; tothom que, més o menys, venia sovint al Santuari acabava formant part de la seva família. En aquest sentit em deia: “Recordo especialment els estius. Llavors el concepte de vacances i de turisme no era com el d’avui; la gent venien a passar quinze dies o un mes en un lloc tranquil, on poguessin descansar, fer excursions per la muntanya, etc. Recordo com als matins d’estiu me n’anava amb les persones que teníem allotjades d’excursió pels diferents indrets del Collsacabra”.

Una de les respostes de la Sílvia que més em va corprendre va ser a la pregunta, créixer dins d’un santuari també et va deixar empremta? Ella em va dir: ”Segur que si. Pensa que el meu pare o la meva àvia eren les persones que obrien i tancaven l’església i, en moltes ocasions, els acompanyava. Guardo un record molt viu d’alguns d’aquells moments quan al vespre, abans de tancar la porta del tot, el meu pare i jo ens asseiem en el darrer banc i observàvem com les darreres escletxes de llum entraven a l’església. Tots dos junts, en silenci i, a vegades, pregàvem. Pensa que ell no anava gaire a missa, només per Nadal i alguna altra festivitat. Però, en canvi, cada dia dedicava uns minuts al recolliment i la pregària. Sincerament, crec que aquestes vivències han marcat la meva vida”.

El santuari conserva una bonica talla gòtica de la Mare de Déu que representa una Mare de Déu de la llet; és a dir, la verge està alletant l’infant. La tradició de les marededéus de la Llet, de fet, s’introdueix a Catalunya de la mà de la família Montrodon, d’Osona, que durant les Croades van tenir l’oportunitat de visitar la cova del naixement, a Betlem (Israel). Aquesta cova és de material calcari, per tant, blanca.

Diu la llegenda, que és blanca perquè quan Maria alletava l’infant Jesús li va caure una gota a terra que va fer emblanquir les parets. El santuari que es va aixecar sobre aquesta cova de Betlem és visitat per dones que demanen a la Verge que els millori la qualitat i la quantitat de la seva llet materna. Acabarem aquest nou text de la col·lecció 'Santuaris naturals' amb les paraules de la Sílvia Aulet sobre la Mare de Déu del Far: “La imatge de la Mare de Déu del Far és una Mare de Déu de la llet, ja que està alletant en Nen Jesús. No és una iconografia molt freqüent. A mi em fa pensar en la Mare Terra que ens alimenta no només físicament sinó també espiritualment”.