La Santa Seu i la qüestió nacional

Oriol Junqueras | Aviat farà un quart de segle que vaig tenir la gran oportunitat de treballar a l’Arxiu Secret del Vaticà. Hi vaig arribar de la mà del pare Miquel Batllori, amb l’objectiu de fer recerca per poder elaborar la que llavors havia de ser la meva tesi doctoral. En un principi, el meu treball havia de parlar de les relacions entre la Santa Seu i les corts catòliques europees sobre Catalunya durant la guerra de successió espanyola. Aquesta va ser l’última vegada en què a Catalunya hi havia una nunciatura i, per això, la quantitat de documentació generada amb motiu de la Guerra de Successió espanyola era ingent. De fet, n’hi havia tanta, que en un dia sencer de feina a l’Arxiu, era impossible llegir tots els escrits que s’havien generat en un sol dia d’aquell període concret. Aquella recerca, a més, em va portar a concloure que les relacions entre la Santa Seu, les nacions i els territoris d’arreu del món han estat sempre complexes.

Durant anys, l’historiador i capellà Ramon Corts també ha tingut l’oportunitat d’estudiar* en profunditat una gran quantitat de textos sobre la relació entre Catalunya i el Vaticà, endinsant-se en els fons vaticans. En concret, el seu estudi gira entorn les missives entre els nuncis del Vaticà a l’estat espanyol i els bisbes espanyols i catalans i altres autoritats sobre les “particularitats catalanes”.

De fet, en el seu darrer llibre, El cardenal Vidal i Barraquer: entre la crisi de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera. Arxius Vaticans (1921-1923), parla sobre la qüestió catalana i se centra en l’activitat d’un sol nunci de Sa Santedat a Espanya, Federico Tedeschini, des de la seva arribada a Madrid (juny del 1921) fins al cop d’estat militat (setembre del 1923). Mentre llegia els capítols dedicats a la figura de Tedeshini -i des de la meva perspectiva d’historiador- em va resultar especialment interessant analitzar què va contribuir a canviar l’actitud dels pontificats del papa Benet XV i, també, del nou nunci Tedeschini, en un context postbèl·lic i d’abast mundial.

Deixeu-me dir abans que, alguna vegada, he sentit a explicar que l’actual Sant Pare emèrit Benet XVI va triar el nom de Benet en consideració als dos sant pares que l’havien precedit amb aquest nom (Benet XIV i Benet XV). En el cas de Benet XIV, perquè va representar el Sant Pare que va intentar una reconciliació amb el mon de la il·lustració. El seu interès per aquest món queda palès en els seus escrits amb els intel·lectuals il·lustrats de molts llocs d’Europa, i també amb Frederic II de Prússia o amb Caterina II de Rússia. Benet XIV, a més, també va excloure l’obra de Galileo Galilei (De Revolutione) de l’índex de llibres prohibits, fet que va donar força a la teoria heliocèntrica del sistema solar... Per tant, va ser un papa amb una forta vocació de caràcter intel·lectual i amb una intensa voluntat d’entendre’s amb la realitat complexa de l’Europa il·lustrada.

En el cas de Benet XV, conegut com “el papa de la pau”, es dona el cas que va ser escollit Sant Pare un mes després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (el 3 de setembre de 1914). Benet XV va centrar bona part dels seus esforços a treballar per a la consecució de la pau, mitjançant una treva o un armistici durant el conflicte. Val a dir que algunes de les potències enfrontades aleshores eren catòliques. Malgrat tot, mai va aconseguir satisfer les aspiracions d’un bàndol i de l’altre, perquè potser n’esperaven un posicionament clar a favor de cadascun d’ells.

Benet XV, doncs, es trobava de cara amb un moment complex de la història europea, del món i de l’Església que ell mateix va haver de gestionar. A més, cal recordar que les grans potències europees que estaven en plena vigència van desaparèixer -literalment- el 1918. Aquella guerra va propiciar la caiguda de quatre grans imperis: l’austrohongarès, l’alemany, l’otomà i el rus (Moscou era anomenada “la tercera Roma”).

I no només això. Aquell Sant Pare també va haver d’afrontar el període postbèl·lic. Tot i que ell hauria volgut participar en les converses de pau del Tractat de Versalles (1919), l’estat italià el va vetar i l’hi va prohibir. Al mateix temps, es va trobar amb el naixement dels nous estats catòlics -sorgits de la desintegració dels quatre imperis-, com ara Polònia, Hongria -que havia perdut territoris arran del Tractat de Trianon-, Àustria, el nou regne de Iugoslàvia, Txecoslovàquia... Aquesta realitat nacional tampoc va trobar fàcil de gestionar-la el president dels EUA, Woodrow Wilson. El mateix president nord-americà havia hagut de marxar, profundament decebut, de Versalles, en veure que el seu projecte no havia prosperat, i com a conseqüència de l’evolució de la guerra.

Durant aquell mateix període, dins de la Santa Seu -en particular, la figura del nunci Tedeschini- hi havia molta prevenció i respecte davant la perillosa gestió de les realitats nacionals. Gràcies a la gran tasca de recerca del doctor Ramon Corts, avui sabem que el mateix Tedeschini tenia la sensació que calia anar en compte amb les líders del catalanisme, justament perquè potser algun dia acabarien sent els dirigents d’un nou estat amb el qual s’haurien d’entendre. Ell veia, doncs, amb desconfiança l’aparició d’aquests moviments i la seva possible victòria. A aquesta difícil gestió d’equilibris, expectatives i amenaces s’hi afegia la relació amb una restauració borbònica encarnada per la figura d’Alfons XVIII. A més de tractar-se d’una monarquia restaurada després d’una guerra civil, una part de les simpaties de la Santa Seu eren amb la causa carlina, és a dir, amb l’altre “bàndol”.

Un altre factor poc prescindible són les enormes tensions polítiques existents durant els anys 21, 22 i 23, des del punt de vista de la nova realitat ideològica que en aquell moment estava prenent forma. Per tant, aquesta nova tendència es barrejava amb les tensions entre els nous estats i sobre les dificultats de la gestió de les aspiracions nacionals.

En aquest sentit, convé recordar que Benet XV, en el darrer període del seu pontificat, donava suport explícit a Luigi Sturzo en la creació del Partit Popular Italià (PPI), una de les formacions que es reclamava com a democristiana. Benet XV havia eliminat la prohibició que els catòlics es dediquessin a la política. Immediatament després, però, va canviar radicalment la posició: la Santa Seu va demanar a Luigi Sturzo la dissolució del PPI davant de l’ascens del feixisme, encarnat, aleshores, per Benito Mussolini.

A tall de conclusió, podem afirmar que és més fàcil d’entendre i d’explicar l’aproximació a les relacions entre la Santa Seu i Catalunya no només com un fenomen aïllat sinó, també, com un fet íntimament vinculat amb tota la realitat europea del moment. Això ens ajuda a comprendre aquestes relacions tan esperançadores i difícils alhora, però també a entendre’ns a nosaltres mateixos. Tot plegat ens convida a considerar que la realitat sempre és més complicada del que ens vindria de gust acceptar. I quan treballem com a historiadors tenim l’obligació de fer-ho des del rigor i l’esforç, tot prenent consciència que els aplaudiments seran escassos, que tardaran a arribar o que, potser, no arribaran mai.

Oriol Junqueras i Vies és historiador i president d’Esquerra Republicana de Catalunya

*Aquest article està inspirat en la meva intervenció durant la presentació del llibre del Dr. Ramon Corts i Blay El cardenal Vidal i Barraquer: entre la crisi de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera. Arxius Vaticans (1921-1923). L’acte, que va tenir lloc el 17 de maig del 2022, organitzat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), també va comptar amb la participació de Fra Valentí Serra (professor de la Facultat Antoni Gaudí) i el Dr. Armand Puig i Tàrrech (rector de l’AUSP). Aquest nou estudi que presenta el Dr. Ramon Corts és la continuació d’un d’anterior, que porta per títol La qüestió catalana en l’Arxiu Secret Vaticà. De la Restauració a Primo de Rivera (1875-1923), publicat l’any 2017, que parlava de l’actuació dels diversos nuncis apostòlics destacats a Madrid del temps de la Restauració davant el tema catalanista.