Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Joan Planellas – Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya) Dir adéu a un gran mestre sempre deixa aclaparat i, amb aquell nus que et queda a la gorja, hom no acaba de trobar les paraules adients. És el que m’ha passat en conèixer la notícia del traspàs del doctor Josep M. Rovira Belloso (1926-2018), un dels teòlegs fundadors de la Facultat de Teologia de Catalunya (1968), i considerat també el mestre de teologia del nostre país més important dels últims decennis.

En la docència portada a terme al llarg de molts anys i en els seus mateixos escrits, el doctor Rovira sempre es va reflectir com un home d’una atenta sensibilitat sapiencial a l’hora d’acarar la gran qüestió del Misteri de Déu, que va proposar en tot moment amb un diàleg exquisit amb la cultura del nostre temps.

En la seva extraordinària Introducción a la teología, escrita poc abans de la jubilació com a professor, afirmava que tota la seva trajectòria havia consistit en la tasca de pensar, ensenyar i escriure teologia: una tasca ―deia ell― massa complexa davant la brevetat de la vida. El seu principal cercle d’interès teològic havia estat el problema fonamental de la relació de l’home amb Déu. D’aquí que va treballar amb tot el seu rigor una teologia sistemàtica que anava des de la revelació del Déu de la Bíblia i la fe que suscita, a l’anàlisi de la teologia com a ciència, tot passant pel coneixement de les fonts del saber teològic i del seu llenguatge, així com la mateixa consideració de la teologia com a factor de la inculturació de la fe.

En diàleg permanent

El filòsof Eugenio Trías va afirmar ja fa uns anys que l’obra del doctor Rovira «constituïa una aportació cultural de primer ordre», per trobar-se tota ella «en diàleg permanent amb els corrents de pensament, tradicionals i actuals, en els quals i des dels quals cal repensar-se la teologia». De fet, Rovira Belloso subratllava constantment en els seus escrits la presència humana, cultural, social i eclesial de la teologia. Aquesta orientació pot veure’s de forma rellevant i d’una manera especial en les seves obres de diàleg amb la cultura i el món d’avui.

En la Miscel·lània d’homenatge al Dr. Rovira que la Facultat de Teologia de Catalunya li va dedicar fa divuit anys (2000), s’afirmava que la tasca d’un professor universitari cristià es desenvolupa en quatre dimensions: la recerca científica dels continguts de la fe, la docència acadèmica, la participació en la gestió universitària i el compromís intel·lectual de cara a la transformació de la societat en comunitat. Es tracta d’unes condicions aplicables perfectament al doctor Josep M. Rovira.

El veritable mestre fa «escola» no tan sols quan transmet coneixements i continguts acadèmics, sinó quan des de l’acolliment de les persones i des de la creació d’un clima favorable a les relacions i al diàleg, va gestant la «comunitat teològica».

Al professor Rovira sempre li havia agradat escoltar. Per a exercir adequadament aquesta tasca, com ell sempre va saber fer, cal tenir el suficient silenci interior per a escoltar tot allò que ve de la gent i, a través d’aquesta escolta, saber intuir tot el que ve de Déu mateix.

Ajudar a rebre l’Amor veritable

De fet, en l’obra del doctor Josep M. Rovira Belloso hi trobem els elements nuclears d’un veritable «mestre de teologia»: humilitat intel·lectual; fidelitat a les fonts de la teologia i respecte a les mediacions antropològiques; el diàleg fe-cultura des d’una actitud oberta, crítica i activa; el diàleg fe-persona concreta, com a finalitat essencial de la teologia segons l’Evangeli; la interrelació profunda entre teologia i pastoral, enteses com a «saviesa» de cara a la mateixa comprensió de la vida.

I és que l’ingent treball teològic del doctor Rovira ―i com ell mateix afirmava― tan sols tenia aquesta pretensió: «ajudar a entendre, però sobretot ajudar a rebre, en la fe, l’Amor veritable». En aquest sentit, escrivia en una de les seves darreres obres sobre el Misteri de Déu (2008):

"Que els punts [del meu estudi] arribin a volar, en esperit i en veritat, com a lloança i acció de gràcies a Déu i moguin el lector a aquesta actitud. Perquè, al cap i a la fi, estimar Déu, servir i perdonar el proïsme, com a entramat per a ser realment feliços, és la finalitat que segons el designi del Senyor ens toca com a éssers humans."

Joan Planellas i Barnosell és prevere de Girona i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya