Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Josep Gordi –CR) Aquest dissabte 31 de juliol s’ha celebrat a la catedral de Barcelona la missa exequial per mossèn Joan Galtés i Pujol, traspassat el dia anterior. Prevere de l’arquebisbat de Barcelona, canonge de l’Excel·lentíssim Capítol de la Catedral de Barcelona i provicari general de l’Arquebisbat de Barcelona. Fa poc va celebrar el 50è aniversari de l’ordenació sacerdotal i encara és damunt del meu escriptori la carta que va enviar a tots els seus amics i familiars per celebrar aquesta efemèride en la qual ens deia: “Les dificultats, les proves no s’acaben mai a la vida. Fins i tot augmenten amb el pas del temps i experimentem que la vida és combat, és lluita”.

El juliol de l’any passat em trucava per dir-me per li havien diagnosticat un càncer i fa un mes vam poder visitar-lo a la residència per religiosos del barri de les Corts. Va ser el darrer cop que el vam veure.

De tots els títols que apareixen a la seva esquela, el més important per a mi és que ha estat un amic, un gran amic. Al llarg de més quaranta anys l’he pogut sentir al meu costat, tant en els moments durs i difícils que la vida ens porta, com també en les celebracions i alegries del viure.

Ens vam conèixer quan era rector de la Parròquia de Sant Vicenç de Mollet del Vallès a finals de la dècada dels setanta. En aquell moment la parròquia era un espai d’ebullició, de llibertat i brindava als que s’hi acostaven una gran quantitat d’activitats culturals i religioses. El 1984 va escriure el pròleg del meu primer llibre, Boscos i brolles del Vallès, i deia en parlar de mi: “Veu la natura amb ulls transparents, que cerquen el misteri de la vida. És franciscà. Per això comunica espontàniament la seva contemplació, el seu amor per la natura, aprofitant les engrunes que encara resten, sense ancorar-se en el lament nostàlgic del paisatge perduts”. Ho deia així perquè ell també experimentava el que m’atribuïa.  

Un padrí afectuós i gentil

L’hem acompanyat, sobretot la Mercè i jo, quan es va traslladar a la Parròquia de Santa Maria de Gràcia, on vam batejar el nostre fill Francesc del qual n’ha estat un padrí afectuós i gentil. Més tard el vam seguir a la Parròquia de Sant Gregori Taumaturg. Com amics seus i barrejats entre els seus feligresos hem viscut, fins els darrers moments i a la seva ombra i empara, el seu exercici pastoral, sobretot, en les celebracions de Nadal i  Pasqua. Sentir que no podrem gaudir més de la seva companyia, de la seva exquisida generositat i conversa tot compartint les menges característiques del nostre país per celebrar tan senyalades festes, els torrons nadalencs, la mona de Pasqua, tot parlant d’història, de política, de la nostra estimada Itàlia, se’ns fa molt difícil i dolorós d’imaginar.

Ell em va promoure l’estima per Itàlia ja que va estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma i amb ell vaig fer els meus primers viatges per aquelles terres. Va ser el meu guia en  la lectura (encara guardo dins d’un calaix del meu escriptori un full, que em va donar de jove, amb les lectures imprescindibles que calia fer per conèixer la història de Catalunya). També va estimular l’estima per una litúrgia ornada, amb uns sermons senzills i didàctics i, per damunt de tot, l’amor per l’Església catalana a qui va dedicar tota la seva vida.

Tanquem el seu record i la nostàlgia per la seva absència que ens acompanyarà per sempre amb un fragment d’un llibre seu, Per vostra Mercè. Meditacions marianes, que recull algunes homilies i meditacions que havia predicat a la Basílica de la  Mare de Déu de la Mercè: “En aquest rostre tan bell i que tantes vegades hem admirat, nosaltres també hi sabem endevinar, un punt de tristor, com de pressentiment de la passió i mort del seu fill, que no entela la seva serenitat i esperança en la victòria final de la resurrecció.”

Descansa en pau estimat Joan, ja t’enyorem i no t’oblidarem.