Puig d'Olena, la història del CRAE de les Dominiques de l'Anunciata

Víctor Rodríguez –CR Isolat en un coll prop de Sant Quirze de Safaja s’alça solemne l’antic sanatori de Puig d'Olena, conegut per ser l’espai on va passar els seus darrers anys el poeta Màrius Torres. L’edifici, inaugurat pel president Macià i impulsat per Maria Planas, va funcionar sota la direcció del doctor Francesc Ribas Soberano. Avui Puig d'Olena és un Centre Residencial d'Acció Educativa que sota el nom CRAE Mare de Déu del Roser forma part de l'obra de les Dominiques de l'Anunciata, congregació fundada per sant Francesc Coll. Però no sempre ha estat així, al llarg dels seus 90 anys d'història, l'antic sanatori ha tingut diferents funcions, però la congregació sempre ha mantingut una vinculació directa.

Ens rep el seu director, Ernest Viaplana, que forma part del centre des de fa més de 35 anys i coneix com ningú l’espai, la història i la trentena d’infants que aixopluga el CRAE i els centenars que han viscut aquí.

El primer aparell de raig X

Amb una superfície de 4.200 m² en una finca forestal i de conreus de més de 100 hectàrees, Puig d'Olena va ser concebut com un sanatori antituberculós avançat. Va ser projectat seguint els models i directrius europees del moment i encara avui la seva arquitectura és un reflex de tot el que va ser i significar.

Puig d'Olena no era qualsevol lloc i no va ser en un principi cap obra benèfica sinó un sanatori privat amb un cert luxe que comptava fins i tot amb quiròfan i laboratori propi. No obstant això, mai va oblidar el seu vessant més social com bé diu Viaplana: "El Doctor Ribas repartia uns sobres per tal que els malalts paguessin la seva estada mensual, però ja tenia acordat amb els malalts que retornarien el sobre buit perquè sabia no podien pagar".

Amb Viaplana ens endinsem cap a una sala amagada -avui en desús- que conserva una bella peça de museu. I és que en els seus millors moments el sanatori va disposar del primer aparell de raig x de tot l’estat i allà es conserva intacte. Només com a exemple, les tasses i plats tenien el seu segell i s’editaven llibres amb la capçalera de l’establiment, esdevenint edicions pròpies.

Un sanatori autosuficient

Quan es trià l’espai, es va tenir en compte l’isolament del lloc, la disposició del Sol, el vent i la climatologia, elements que havien d’afavorir la cura, el benestar i la recuperació dels malalts de tuberculosi. Les habitacions, àmplies i lluminoses gràcies a grans finestrals amb terrasses ho demostren. Espais comuns com la biblioteca o un teatre fan veure que els serveis podien ser els d’un hospital, però les comoditats, semblaven les d’un hotel o balneari. A part de l’edifici central destinat a malalts, es van projectar granges, galliners i pallers per tal que dins de la propietat, es conreés, produís i criés tot el que els residents podien necessitar. El complex era autosuficient.

La guerra també va passar factura al sanatori acabat d’obrir pocs anys abans. Tal com es veu al registre, durant la guerra moltes persones eren donades d’alta al poc d’ingressar, fet que demostra que va ser un lloc de pas cap a França, i que va acollir alhora malalts i ferits que rebien transfusions de sang. El doctor Ribas -amic del president Companys i que també va fer estada al Sanatori- acabaria patint un consell de guerra i un exili forçós de Puig d'Olena durant el franquisme per haver estat diputat d’Esquerra Republicana.

La cambra de Màrius Torres

Puig d'Olena, més enllà de la seva tasca social i benèfica sostinguda per les Dominiques de l’Anunciata, ha esdevingut un espai transcendental de la literatura catalana. És el lloc que va inspirar bona part de l’Obra de Màrius Torres i des d’on es cartejava amb Joan Sales. El poeta lleidatà hi ingressaria un 22 de desembre de 1935, i hi moriria el 29 de desembre de 1942. L’habitació on va viure Màrius Torres es conserva museïtzada, i com aturada en el temps, guarda aquells objectes personals que van formar part de l’univers diari del poeta.

En entrar-hi, fa la impressió de retrocedir en el temps i es té el privilegi de sentir com devia ser el dia a dia del poeta isolat en aquella habitació que tanta inspiració li va donar juntament amb la seva musa Mercè Figueras. Màrius Torres no ha estat, però l'única ploma il·lustre que va acollir Puig d'Olena. Per aquest racó també hi varen passar el poeta Carles Riba amb la seva esposa Clementina Arderiu o un jove Antoni Tàpies o l’editor Josep Maria Castellet.

Les Dominiques de l’Anunciata, un compromís ininterromput

L’edifici és actualment propietat d’aquesta congregació fundada pel pare Coll. Les monges hi arribarien amb l’obertura del sanatori, primer atenent els malalts com a infermeres i en l’actualitat ostenten la titularitat del CRAE. L’any 1954 el sanatori va deixar d’actuar com a tal i es passà a atendre menors necessitades, esdevenint un preventori i també acollint noies becades, fins a esdevenir el 1988 un Centre Residencial d’Acció Educativa. Des del tancament com a sanatori, els infants i joves sempre han estat el focus d’atenció i els principals hostes de la casa. Malgrat que des de 2019 no hi ha una comunitat estable de religioses, la germana Eulàlia Vivet forma part de l’equip directiu com a titular.

I és que tot el personal, format per 19 educadors socials, director i subdirectora, dues persones de neteja i una de manteniment, depenen directament de la congregació, ja que Maria Planas, en morir l’any 2000, va cedir la titularitat de l’equipament a la congregació, que ha continuat sempre al capdavant de Puig d’Olena.

Puig d’Olena avui

"No som una escola ni tampoc un internat", diu Ernest Viaplana. La trentena d’infants que hi viuen porten una vida comunitària i, alhora, cadascun segueix la seva rutina pròpia. No van a la mateixa escola ni fan sempre les mateixes activitats, però comparteixen una llar, uns tutors i una vida compartida. "Nosaltres, els educadors, suplim l’entorn familiar i passem a funcionar com una família". Els 35 anys a Puig d’Olena d’aquest psicòleg clínic denoten que ha viscut experiències de tots colors, sap de què parla i coneix la dura i crua realitat de molts infants de casa nostra. I és que només a Catalunya hi ha centenars de CRAES que acullen prop de 4.000 infants.

A Puig d’Olena, la vintena d’educadors treballen per torns cobrint les 24 hores del dia. "La majoria de nens tenen família, però quan aquesta fracassa, estem nosaltres". I és que com a qualsevol CRAE, pot ingressar un nen derivat per la Generalitat a qualsevol hora del dia.

La feina al centre és complexa perquè els nens sovint hi arriben després de viure situacions tenses i dures a casa seva. Situacions de pobresa, de maltractaments, de drogues, desemparament o abandonaments. El canvi en arribar és fort perquè els nens xoquen amb una nova realitat: "El primer que fem, és cobrir les necessitats més bàsiques. Els nostres infants i joves arriben amb un passat escrit, la nostra tasca és escriure un present i preparar-los perquè ells puguin escriure el seu futur", sosté Viaplana.

Molts hi passen bona part de la seva joventut i adolescència i quan arriben als 18 anys, poden marxar. Sovint, però i per evitar que puguin tornar a tenir males experiències i recaure en la pobresa, des de Puig d’Olena es treballa per fer un "projecte de vida" i oferir-los un pis tutelat i compartit fins als 21 anys per tal de no deixar-los de nou desemparats.

Concertat per la Generalitat a través d’un conveni, aquest CRAE atén actualment 27 infants de 0 a 18 anys en situació de desemparament dels que n’ha assumit la tutela la Generalitat, on la Direcció General d’Atenció a la Infància atorga la Guàrdia i custòdia temporal al director del centre després de declarar una resolució de desemparament.

L’Ernest, després d’una vida dedicada als infants que han passat pel CRAE Mare de Déu del Roser, és clar i taxatiu: "Puig d'Olena ha estat per molta gent anònima una salvació, una família que no han tingut i això sobrepassa la figura de Màrius Torres. Segons Marius Torres Puig d'Olena era el sanatori de l'ànima, i avui segueix sent-ho”.

Ressonen així les darreres paraules del seu poema més conegut i que copsen el que ha estat per a molts aquest edifici: la d’una veu de bronze que de torres altíssimes s’allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.