Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Josep Gordi –CR) Poblet no és només un monestir, també és el nom d’un bosc, d’un espai natural protegit, d’un paisatge. Hem quedat amb en Xavi Buqueras, tècnic del Paratge Natural d’Interès Nacional de Poblet a l’entrada del monestir per passejar i parlar de com és aquest territori, dels seus boscos i de quina és la relació que els monjos tenen amb la terra que els envolta. Aquesta descoberta forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.

De ben segur que l’espai protegit de Poblet és un cas únic dins la xarxa d’espais naturals de Catalunya. Per què?

És un cas molt singular per diverses raons. Per damunt de tot, per la càrrega històrica que porta a les seves esquenes. Durant quasi set segles va estar sota la gestió de la comunitat cistercenca, que tenia una visió a llarg termini. Un fet cabdal en el maneig del bosc. D’altra part, la riquesa de l’espai és molt destacable, resultat d’ésser el vessant obac del Massís de Prades i, en darrer lloc, cal ressenyar que l’espai natural protegit és en quasi un 80 % públic. El bosc de Poblet i el de Comellàs són propietat de la Generalitat, i el del Comú, propietat l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí.

Fotografia: Richard Martin

El fet que el president de la Junta Rectora del Paratge natural sigui un membre de la comunitat monàstica deu marcar la gestió de l’espai protegit?

Sí, sense cap mena de dubte. La pròpia Junta Rectora va escollir Fra Lluc Torcal com a president de la Junta Rectora. Aquest fet li confereix una estabilitat i una mirada llarga. Arribar a comprendre el funcionament de l’espai, dels seus mecanismes de gestió, etc., requereix de molt temps i, sovint, l’interinatge d’alguns presidents de junta no ajudava a moure peces per a un benefici a llarg termini. Fra Lluc aporta una centralitat en la governança molt interessant.

Es té present l’espiritualitat en la gestió?

Sí, cada vegada més. Una de les nostres dèries és arranjar racons amb encant pel foment de l’autenticitat i la transcendència. Tot i que no sempre ho aconseguim, ens interessa que el visitant pugui gaudir de caminades diferents a les d’altres bandes del país. Els esforços que posa tot l’equip en el manteniment dels itineraris no és menor. També intentem fomentar un dels pilars de l’espiritualitat: el silenci. La regulació del trànsit a Castellfollit, per exemple, en seria la punta de llança.

Recordo una entrevista a Lluc Torcal que va ser prior del monestir i on valorava els entorns del monestir: “Poblet té l’avantatge d’estar envoltat d’uns boscos extraordinaris. A més a més, cal tenir present que cada dijous la comunitat surt a passejar per les muntanyes que envolten el monestir. Per tant, un cop a la setmana t’oxigenes, tot caminant, pels boscos. Això sempre m’ha ajudat. Dins del marc d’aquestes sortides vaig descobrir un paratge totalment nou per mi, com són les muntanyes de Prades”.

Xavier, coneix els principals espais per on caminen els monjos?

Sí. Alguna vegada ens els trobem i compartim una estona. Hi ha un grup de monjos que fa rutes força llargues. El valor terapèutic del caminar, i més encara en boscos madurs com els de Poblet, és universal i els monjos agraeixen sortir del seu entorn habitual, com qualsevol altre persona.

Avui ens proposa anar a caminar per la vall de Castellfollit. Quina importància té aquesta vall?

Aquesta vall és la columna vertebral del bosc de Poblet, ja que enllaça el barranc de la Pena (o de Sant Bernat) amb Torners i el Tillar. La riquesa d’espècies s’hi manifesta de manera especial i el paisatge granític singularitza tota la subconca. Històricament va ser molt important: des de la granja de Castellfollit es controlava bona part de la producció del bosc: fusta, pastures, productes apícoles fonamentals com la cera o la mel, etc. Posteriorment, a principis del segle XX, s’hi va fer la casa forestal, on hi van viure treballadors i guardes. L’activitat en aquesta vall va ser, durant alguns períodes, espectacular: mineria a cel obert fent llambordes i extraient altres minerals a l’Argentada, carboners, apicultors, talladors de fusta, personal vinculat a la forest pública...

Després d’aquesta primera conversa davant de l’entrada de l’església del monestir, agafem el cotxe fins l’àrea de lleure de la Roca de l’Abella, situada a l’entrada de la vall de Castellfollit. Per arribar-hi agafarem la carretera T-700 en direcció Prades i a un parell de quilòmetres ens desviarem a mà esquerra. Des d’aquest punt continuarem a peu pel camí asfaltat que circula pel fons de vall. Al cap d’uns quilòmetres, observarem a mà dreta la silueta d’una masia. Es tracta de la granja de Castellfollit, documentada des del 1221 i que va ser construïda per treure profit del bosc. Als anys seixanta, la comunitat cistercenca va comprar la propietat i va reformar el mas ja que s’utilitza com a lloc de repòs dels monjos els dies que surten a caminar.

Abans d’arribar-hi, coincidim amb dos monjos de Poblet i curiosament un d’ells és el prior del monestir: fra Rafel. Parlem de quin camí han fet i no podem deixar de preguntar-li:

Què li aporta caminar pels camins del bosc de Poblet?

Crec que ningú pot negar la bellesa de l’entorn de les muntanyes del bosc de Poblet. M’he criat en un ambient molt diferent: una plana, la Plana Baixa, a Vila-real, envoltat en la meva infantesa de tarongers a tot arreu. Res a veure amb les muntanyes dels voltants del monestir. Una cosa és una terra conreada, estructurada, dibuixada, com les terres de cultiu, altra molt diferent els volums, les masses forestals, els roquissars, les tarteres i tots els ulls que van elevant-se per damunt de tota la Conca de Barberà. En algunes ocasions ho he expressat en la meva obra pictòrica de vessant abstracta. Colors i vida, sorolls i perfums i vas adonant-te que caminar pel bosc et fa pensar en el més enllà de nosaltres mateixos.

Per a un creient, des de la Bellesa de Déu, la impremta de la seva creació, va interioritzant-se mentre els passos van fent camí. Moltes vegades es pot acompanyar resant i donant gràcies a Déu pels seus dons, el o de la vida, la nostra i la de tants éssers vius que pul·lulen pel bosc, fins el més petit insecte. L’alè de respirar el cor del bosc t’obre els sentits, et dona molta pau i et rejoveneix en cert sentit, sobretot anímicament. M’agrada molt pujar a la muntanya. El lloc per a mi més especial és la Mola d’Estat o Quatre termes. La panoràmica del Mediterrani i el perfil dels Pirineus et marquen un horitzó, però al mateix moment et trobes sota la cúpula celeste: tu petit, Déu gran. Senyor tingueu pietat.

El camí s’acaba quan arribem a la casa forestal. L’itinerari que us recomanem comença prop de la zona de taules que hi ha a l’inici, on neix un corriol que davalla cap al rierol fins trobar un rètol que esmenta l’inici de l’itinerari terapèutic. Abans d’endinsar-nos en el bosc, pregunto a en Xavier:

Josep Pla deia: “Els monjos de Poblet manejaren l’aixada i la destral; foren homes de la lluminositat i dels ombratges silvànics”. Com ha evolucionat el bosc de Poblet ?

Efectivament, el bosc de Poblet ha estat objectiu per la destral durant segles. Des de la Marina fins a la RENFE han aprofitat aquest bosc. L’elevat consum de fustes i llenyes en el passat van fer d’aquest espai un proveïdor de matèries primeres. Tot i la recuperació de moltes parts del bosc, també n’hi ha d’altres que pel carboneig que s’hi va fer, necessiten d’un acompanyament en la gestió: cal fer-hi millores per tal que puguin adaptar-se al canvi climàtic. Així, també és cert que s’hi troben exemplars que s’han escapat de la tala per estar en llocs molt inaccessibles. Podem trobar pinasses velles de més de 400 anys, un fet excepcional en un indret tant proper al mar mediterrani, o teixos i til·lers en racons inesperats. I finalment en destacaria un element gens menor: la prohibició de realitzar aprofitaments forestals des de l’any de la declaració del Paratge (1984). Tot i que la llei autoritza a fer treballs de prevenció d’incendis i de millora, la prohibició dels aprofitaments està provocant un increment constant de l’estoc de fusta i de la qualitat dels hàbitats. Ara bé, lluny encara de les condicions per a tenir boscos a evolució natural, ens cal una gestió ferma per reduir densitats i tenir boscos més adaptats al canvi climàtic.

El paratge natural de Poblet ha creat un itinerari terapèutic de Castellfollit. Com funciona?

Aquest és un itinerari públic, és a dir, de lliure accés, que proposa dues opcions: la curta, de només un quilòmetre, i l’altra, de tres. Al llarg del recorregut, que travessa diferents estructures forestals, hi ha diferents elements construïts en fusta per al descans i la relaxació, de manera que es convida a passar hores a bosc al visitant. Lluny de proposar res, s’ha creat aquesta infraestructura per al gaudi de tot visitant interessat en submergir-se en l’atenció plena en un entorn forestal de gran qualitat. Aquesta proposta ha tingut molta acceptació, fins i tot entre les metgesses i infermeres del CAP de Montblanc.

Existeixen guies que acompanyen grups a fer aquest itinerari? Ho viuen en silenci?

Sí, hi ha diversos guies que porten a grups a l’itinerari forestal terapèutic, cadascú amb el seu estil diferenciat. Evidentment, el silenci és primordial en aquesta activitat. La connexió amb el bosc requereix deixar en repòs els estímuls auditius o les ordres del guia.

També hi passegen els monjos?

I tant! Aquesta zona del bosc els agrada molt.

A l’entrada del bosc trobem un parell de troncs modelats de forma molt curiosa i, tot seguit, un rierol. Passar entre els dos troncs i creuar el riu simbolitza la porta d’entrada i la superació d’un obstacle que separa dos àmbits, dos mons... Estem fent un salt a una altra dimensió del bosc, estem obrir-nos a una altra vivència del bosc, a no fer servir la raó i guiar-nos amb els sentits i la intuïció. Un cop creuat el rierol, llegim aquests versos del poema ‘Canigó’ de Verdaguer:

Com viatger que assedegat escolta
lo murmuri de l’aigua cristal·lina,
se n’entra bosc endins...

 

Seguim les indicacions de l’itinerari, tot caminant molt lentament. Si ens ve de gust, ens descalçarem en algun tram del camí i així sentirem la força de la terra. Hi ha un primer banc de fusta que ens permet descalçar-nos i quan topem amb el segon és el moment de calçar-nos. Tot caminant i respirant suaument per aquest vell camí de desembosc arribarem a una pineda de pinassa. En aquella zona hi ha una plataforma de fusta que ens permetrà estirar-nos a terra i obrir la mirada per tal de gaudir de les formes dels troncs i de les capçades de les pinasses. Restem en aquesta posició l’estona que necessitem. Tot seguit, tanquem els ulls per sentir tot el que ens ofereix el bosc per millorar la nostra salut. És a dir, l’aire que respirem profundament ple de substàncies volàtils que penetren dins nostre, la força del bosc o la comunitat d’arbres que connecten el cel i la terra, per dins dels quals circula l’energia de la terra i que estirats a terra podem sentir, les olors del sòl i dels arbres que també entren pel nostre olfacte...

Quan ens sentim amarats del bosc i de la terra, reprendrem el camí que ens portarà per un bosc silenciós on dominen les pinasses i les alzines. En algun indret del recorregut ens recolzarem en el tronc d’alguna de les grans pinasses i, de nou, gaudirem de la seva energia benefactora, tot tancant els ulls i recolzant l’esquena i les mans sobre el seu tronc. Restarem així connectats a l’arbre tot el temps que necessitem. Al finalitzar, llegim un fragment del poema de Josep Carner ‘Els nostres pins’ per cloure el bany:

Salut, o pi de terra eixuta,
lligam, damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè!
dura és ta rel, com nostra fe.

Tornem en silenci cap a la casa forestal i, tot seguit, seguim fins a l’àrea on hem aparcat. Un cop arribat, li comento a en Xavier que fa uns dies havia llegit el Viatge pintoresc i històric. El Principat d’Alexandre de Laborde editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Aquest viatger francès va passar per Catalunya i per Poblet a principis del segle XIX abans de les desamortitzacions i recordo un fragment que diu d’aquest espai: “El silenci profund que regna en aquest lloc només és interromput pel so de les campanes i el murmuri dels cants de l’església”. No puc estar de preguntar a en Xavier:

Hi ha indrets, avui en dia, on poder viure aquest silenci?

Cada vegada és més “car” trobar aquest silenci. L’omnipresència dels vehicles dificulta el silenci absolut i perllongat en el temps... Tot i així, hi ha força sectors del bosc de Poblet amb una clara dominància del silenci boscà, que no és total per la vida animal i els diferents sons naturals.

El paisatge abans de la desamortització segur que era ben diferent. Que va suposar l’aplicació d’aquesta llei?

Amb la desamortització, el bosc de Poblet passar a ser terra de ningú i és espoliat fins que l’Estat en pren el control i el gestiona durant més d’un segle, tot invertint-hi en infraestructures, camins i repoblacions. Més tard, amb la recuperació de la democràcia, la gestió i titularitat es traspassen a la Generalitat, que n’activa, ja al 1984, una gestió conservacionista fruit de la declaració com a Paratge.

Il·lustració de Poblet i els seus entorns, extret del llibre d’Alexandre de Laborde

 

Laborde, explica que els orígens de Poblet estant lligats a l’existència d’un ermitatge. Hi ha coves a les muntanyes de Prades que ens parlin d’aquest passat eremític?

El passat eremític d’aquest sector de les Muntanyes de Prades és escàs: només estan documentat els casos de fra Pere Marginet i la Nialó (Elionor d’Urgell). L’orde cistercenc sempre ha considerat que el monjo havia de romandre fent vida de comunitat. Els abats rarament donaven permisos per sortir a fer vida “fora muralles”. Per marxar a fer vida eremítica, caldria renunciar a la condició de monjo, un estatus d’elevat nivell (especialment en temps pretèrits) que requeria d’una llarga vocació.

Amb aquesta referència al passat eremític acabem la nostra passejada.