Pau Matheu: “Viatjo sense res més a part del que duem a sobre”

Ramon Bassas -CR “Soc un convers i la meva conversió va estar molt vinculada al descobriment de l’obra de Simone Weil”, em diu en Pau Matheu, doctor de Filosofia amb una tesi sobre aquesta pensadora francesa (1909-1943), de la qual ha traduït La gravetat i la gràcia, (Fragmenta). “Recentment m’han encarregat una altra petita traducció de textos de Weil, aquest cop al castellà”, m’informa. En un acte a Cristianisme i Justícia sobre la relació entre el cristianisme i el món cada vegada més descristianitzat, sobretot entre els joves, en Pau va aprofitar la seva intervenció (que ara podem llegir al butlletí Catalunya Franciscana amb el títol de “Què és el cristianisme?”) per explicar el seu propi procés de conversió.

—A mi em va impressionar, Pau. No només la conversió en sí, sinó la manera com expliques el cristianisme. Tot això ve d’estudiar Weil?

—Bé, tot i que a partir d’un determinat moment vaig començar a allunyar-me una mica de les seves concepcions, la veritat és que sense ella probablement no m’hauria interessat tant pel cristianisme. A més, en aquest moment estic força vinculat a la comunitat dels Caputxins, amb qui sovint faig recessos a Sant Martí del Montnegre.

—Ara vius a Centelles, i treballes de professor.

—En realitat he fet algunes substitucions com a professor de filosofia, però mentre no treballo a l’institut vaig fent altres feines que també m’aporten molt, en altres sentits, com treballar en diversos supermercats.

—En això també t’ha influït Weil, veig.

—Doncs segurament sí, però ella triava feines més dures —riu.

—Entrem en matèria. Com acostumes a passar l’estiu?

—La veritat és que els meus estius són força repetitius. Però pensant-hi m’adono que tenen una estructura que m’agrada. Durant molt de temps he dedicat una part de l’estiu a fer voluntariat com a monitor de lleure –he estat molts anys en un agrupament escolta de Barcelona– i una altra a fer un petit viatge o travessa amb amics i amigues, i aquests viatges solen tenir alguns elements comuns.

—Per exemple?

—Doncs mira, sempre són força austers; normalment ho duem tot a sobre i dormim o bé en refugis de muntanya o bé a la intempèrie, i ens veiem obligats a renunciar a certes comoditats, hem d’acostumar-nos a tolerar un cert grau d’incertesa i a confiar amb la gent amb qui ens trobem.

—I si haguessis de triar l’estiu de la teva vida, quin seria?

—Fa molts anys vam fer un viatge en auto-stop per França, des d’Andorra a París, d’allà a La Rochelle, i de La Rochelle a Irún. No teníem res planificat i parlàvem poc francès –érem joves i un xic temeraris–, i va ser bonic perquè molta gent, i ben diversa, ens va acollir, oferint-nos transport i allotjament. Crec que l’experiència d’haver d’acostar-se a gent desconeguda i confiar-hi és molt positiva.

—T’agrada l’aventura, veig.

—Sí, pensa que altres anys hem fet rutes dormint al ras: a Creta, a Menorca, a la Serra de Tramuntana de Mallorca... Últimament, potser perquè ens estem fent grans, fem rutes per la muntanya i dormim a refugis. Però sempre hi ha l’element de no tenir res més a part del que duem a sobre, de conviure enmig d’una certa pobresa en la naturalesa i haver de confiar els uns amb els altres. És una experiència molt bonica, crec que no me’n sabria estar, i sempre torno d’aquests viatges amb nostàlgia.

—I com veus els futurs estius? Hi ha cap objectiu a la vista?

—Em sembla que, mentre pugui, m’agradaria conservar en essència aquesta estructura d’estiu. I per l’any que ve ja he començat a explorar la possibilitat de fer una ruta per les muntanyes de Prades! A més, des de la meva conversió hi he afegit els recessos que els Caputxins ofereixen durant una setmana a l’agost.

—I què en penses?

—Doncs trobo que són una gran oportunitat d’aprofundir en la fe i en la convivència; espero poder-los mantenir en la mesura que la situació familiar i laboral m’ho permetin.