L’Ora et labora del pare Massot, dins i fora del monestir

(Montserrat Boixareu –CR) A la pregària de Laudes de diumenge 24 d’abril m’assabento que ha mort Josep Massot i Muntaner, a qui sempre vaig anomenar pare Massot des que vaig començar a treballar a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’any 2001. Ha mort l’endemà de la Festa del llibre, tal com anomenava ell aquesta data, especialment assenyalada per a autors, editors, llibreters i tots els catalans.

Va ser un 23 d’abril que el pare Massot vingué a la seu de les PAM, al carrer Ausiàs Marc de Barcelona, amb tot de bosses plenes de llibres que li havien regalat. No me’n vaig poder estar: “Pare Massot, a vostè no sabria pas quin llibre regalar-li, amb tot el que llegeix” (i amb tot el que sap, vaig pensar). La resposta no es va fer esperar: “Em pots regalar el llibre que vulguis perquè m’ho llegeixo tot, m’interessa tot.”

Explico el que podria ser només una anècdota, però que sempre ha estat per a mi la manera de descriure la personalitat d’aquest monjo benedictí, savi i erudit amb una immensa capacitat de treball.

El pare Massot que vaig conèixer el 2001, i amb qui ens vam tractar per darrera vegada el gener de 2022, fou director de les PAM des de l’any 1971. Pel seu treball seriós i rigorós es dedueix que vivia la feina a les Publicacions com un servei de Montserrat a la cultura catalana, tal com li havia estat encomanat. A part, i molt relacionat amb el que publicava, es lliurava igualment a participar en nombrosos actes i conferències per tots els Països Catalans i al treball igualment actiu a l’Institut d’Estudis Catalans, a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Societat d’Onomàstica i la Societat Verdaguer.

El pare Massot de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat és el filòleg, l’editor, l’historiador, l’autor. Com a director de l’editorial hi havia originals que només de fullejar-ne un parell de pàgines ja sabia si eren publicables o no, d’altres que s’havia de mirar amb detall abans de decidir. La taula del seu despatx era coneguda com un mar de galerades, originals pendents de revisar, llibres recent publicats i papers de tot tipus que només ell sabia què eren i on eren. A Montserrat deia que ho tenia igual.

Hi havia dies que dormia a Barcelona i podia arribar a l’editorial abans que ningú, potser abans de les set del matí. Quan arribàvem després podia ser que estigués aprofitant per enllestir galerades o bé amb el Breviari i fent la Pregària corresponent. Era l’Ora et labora benedictí, dins i fora del monestir. Resulta difícil d’imaginar la tensió que això li devia suposar però és amb la que devia viure tots els anys de director de les PAM. A Montserrat, ho sabien, moltes vegades hi havia un llum encès fins a la matinada, era el pare Massot treballant.

El pare Massot, director de les PAM, difícilment tenia un no per a ningú quan se li consultaven des de correccions fins a criteris editorials o, per exemple, de tracte amb els autors. Per molta feina que tingués no estalviava mai les atencions a la qüestió que se li plantejava. Treballar d’aquesta manera era molt gratificant no només per la resolució pràctica del que fos sinó pel saber de l’ofici que transmetia.

Jo sabia que quan l’abat Cassià el nomenà director, el pare Massot només demanà que no l’obliguessin mai a publicar cap llibre que ell no volgués de publicar. No crec que ho fes mai, en cap dels tres abaciats en què va ser director de les PAM. Amb aquesta mateixa llibertat Josep Massot tractava els autors quan acceptava de publicar-los les seves obres.

Al gener d’aquest any, a Montserrat, vaig preguntar-li sobre dades i dates d’algun autor o editorial catalanes que no eren de les PAM: jo ho acabava de consultar a internet, ell ho tenia tot (noms, dates i fets) en la seva memòria excepcional. La conversa, com d’habitual, ja sense condicionaments laborals, sobre les editorials catalanes, sobre Montserrat, sobre coneixences comunes. Encara, l’Ora et labora benedictí, a dins i fora del monestir.