Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Quan el cardenal Jorge Mario Bergoglio va ser elegit Papa, alguns periodistes em van preguntar si estava especialment content pel fet que el nou Bisbe de Roma fos un religiós, en concret un jesuïta. Vaig contestar que no. Per una raó: no entra en l’espai eclesial de la vida consagrada l’aspiració al Papat. El considero com una excepció a la norma. Com a tal, em sembla excel·lent que si el bé general de l’Església requereix dels seus serveis, es presti generosament per obediència a la tasca. Hi ha d’haver un motiu molt poderós perquè es deixi l’espai propi. Unes quantes congregacions, la Companyia de Jesús inclosa, ho tenen clarament especificat en les seves constitucions. La funció profètica així ho exigeix. No m’estranya que, des de la seva òptica de religiós, el papa Francesc denunciï amb tanta nitidesa la vanitat i l’ambició: «El carrerisme és una lepra, és una lepra!» El missatge als diplomàtics del Vaticà no deixa cap dubte: «No heu d’estar obsessionats pels ascensos, sinó per servir les persones.» La dimensió institucional té aquest risc. Cal deturar-lo sense concessions.
 
El dia 2 de febrer, com cada any, se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. El lema d’enguany és: «L’alegria de l’Evangeli en la vida consagrada.» L’aportació eclesial de la vida religiosa consisteix a viure a fons aquestes paraules de Jesús: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). La fraternitat. Les comunitats religioses es formen amb persones que no es trien entre elles. El fonament del seu estil de vida és Jesucrist, que els dóna la cohesió i el sentit últim. Representa una crida a anticipar el valor escatològic de la fraternitat. Per això hi ha un impuls més radical a favor dels pobres i marginats, perquè una fraternitat que tingués excepcions no tindria consistència.
 
N’hi ha que afirmen que els laics poden fer el mateix que una religiosa o un religiós. En part és veritat. Poden fer el mateix, fins i tot millor, però no els correspon ocupar l’espai eclesial propi dels religiosos, perquè correspon al ser i a la vocació. Hi haurà més o menys persones consagrades, els números han oscil·lat al llarg de la història, però el seu espai eclesial respon a un projecte diví: «La vida consagrada mai podrà faltar ni morir a l’Església: va ser volguda pel mateix Jesús com a parcel·la de la seva Església» (Benet XVI, 5 de novembre del 2010). Les tasques educatives, hospitalàries i socials són importants, però no determinants. En la seva essència, la vida consagrada queda resumida en els versos de sant Joan de la Creu: «Ja no vigilo cap ramat, ni tinc cap altre ofici, estimar és només l’únic exercici.» S’abandona la prioritat de la feina i de la conquesta, de la preocupació: «Ja no vigilo.» La seva vocació es descobreix en l’amor: «Estimar és només l’únic exercici.»