Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

Quan aquest estiu vaig estar per Viena no comptava poder visitar una obra de qui va ser un dels principals arquitectes d’esglésies contemporànies del s.XX, Rudolf Schwarz, no només per la quantitat d’esglésies que va dissenyar sinó també per la seva capacitat de reflexió entorn el que havia de ser l’arquitectura religiosa moderna juntament amb el seu amic teòleg Romano Guardini. Per això gran va ser la meva alegria al assabentar-me que hi havia la darrera obra d’aquest arquitecte a la ciutat, la Parròquia de Sant Florià (1956-63), que ell mateix no va poder veure acabada perquè va morir dos anys abans de la seva finalització, i que vaig visitar en una maratoniana jornada dominical (és el que té això de interessar-se per l’arquitectura religiosa, el diumenge és gairebé l’únic dia que es poden visitar).

A l’arribar-hi encara estaven celebrant l’eucaristia, fet que dóna moltes pautes de com es viu i s’apropia l’espai religiós per part de la comunitat, de com funciona realment. La celebració es produïa en un dels cossos baixos de l’església que hi ha situats a banda i banda al llarg de la nau principal. Tot i que en moltes esglésies les naus laterals són espais residuals, en aquesta església l’ambient estava molt ben cuidat. L’espai era l’adient per al nombre de celebrants, disposats en esquadra (mirant cap endavant), amb un altar sense retaule situat al mig de la nau lateral deixant visuals a tot l’espai interior del temple. L’altar estava significat amb una llanterna zenital i tot el mur de l’esquerra dels participants estava folrat per un relleu que representava el viacrucis, il·luminat per una altra llanterna perimetral. Per altra banda, el sistema de climatització (calefacció amb aigua calenta), estava format per diferents plaques de radiadors plans encastats entre les biguetes d’aquest cos baix. En l’ambientació de la celebració també hi jugava un gran paper la música del gran òrgan situat darrera la façana principal (estem a Viena senyors! Com no podria tenir un paper important la música?) i la llum d’infinits colors que es filtrava a través dels vitralls de la gran capsa que conformava l’espai de la nau principal.

D’aquesta església encara es podrien dir moltes més coses. Per exemple caldria parlar de l’estructura arbrada plana de formigó de les parets de la nau principal i el seu contrast amb les naus laterals pintades de blanc, o l’encert lumínic dels diferents espais (presbiteri, baptisteri, santíssim, etc) dins d’un espai unitari de lectura diàfana, però el que sobta més és la incorporació d’un tancat rabiosament blau dins de l’espai sagrat, sota l’altra nau lateral. Aquest espai és un espai destinat als joves, els quals hi tenen accés tres cops per setmana i disposa d’un accés independent des d’una de les portes de la façana principal. Al preguntar a la gent per què es va optar per segregar aquest espai, em van respondre que no volien un espai per joves inserit en el complex parroquial sinó un espai per a joves dins del mateix espai sagrat, per tal que aquests perdin la por a entrar a una església i se’l facin seu. Un cop dins el receptacle blau, em donava la impressió d’estar en una de tantes sales de catequesi o d’esplai que hi ha en les nostres parròquies: tot desendreçat, amb material de les darrers colònies en un racó, etc. Caldrà veure com evoluciona pastoralment aquest espai, si val la pena haver fet aquesta aposta o no, si aquesta aconsegueix que els joves participin de les celebracions que han d’alimentar la seva activitat, però no es podrà negar la voluntat de donar un lloc als joves en l’espai més preuat de la parròquia: l’espai sagrat.