Com gestionar els estalvis de les institucions cristianes?

Fa uns dies Justícia i Pau hem tingut l’ocasió de presentar a un grup d’institucions eclesials catalanes una opció d’estalvi especialment recomanable per a elles. Es tracta d’un banc ètic de caràcter cooperatiu, FIARE Banca Ètica, integrat per milers de persones i institucions (fundacions, associacions, cooperatives, entitats catòliques, etc) de tot l’Estat espanyol, que en són els seus propietaris. Justícia i Pau en som membres fundadors a Catalunya. FIARE, en aliança amb una institució similar italiana, la Banca Popolare Ètica, ofereix al públic diferents productes d’estalvi segurs, amb totes les garanties i raonablement remunerats, i dedica l’estalvi recollit en favor del finançament d’entitats d’acció social i altres iniciatives solidàries o socialment responsables.

Decidir on dipositar els estalvis de les entitats d’església no és una qüestió exclusivament tècnica o que hagin de resoldre en solitari ecònoms, delegats, administradors o tresorers. Com tota decisió econòmica, és també una qüestió carregada amb un alt component moral, ja que tota inversió té conseqüències per a tercers. Cal sempre preguntar-se: Quin tipus d’institució rebrà els nostres diners? Quin ús en farà? Qui en sortirà beneficiat o perjudicat? Quins efectes econòmics té? És una inversió coherent amb els valors propis de la nostra institució? I quan es prenen en consideració tots aquests aspectes, ja es veu que no és correcte preocupar-se únicament pel criteri del rendiment econòmic, el grau de liquiditat o els efectes fiscals, per bé que aquestes qüestions siguin importants.

Si tenim present que les institucions cristianes tenen com a fonament l’Evangeli, aleshores és evident que la gestió dels diners, no solament no és una qüestió menor, sinó de la màxima importància ètica. Una qüestió, a més, que condiciona l’autenticitat del nostre testimoni cristià, el qual podria perdre tota credibilitat si apliquem a la gestió econòmica únicament criteris de simple interès propi, com si fóssim una empresa qualsevol.

Totes aquestes consideracions han pres avui dia la major importància, després que haguem observat pràctiques bancàries i financeres altament perjudicials (generadores de la immensa bombolla immobiliària) que són, en bona mesura, responsables de la dura crisi que patim. Pràctiques que han ensorrat bancs i caixes, provocant una enorme (i discutible) despesa pública per rescatar-los i han arruïnat petits estalviadors. Avui més que mai, doncs, s’ha fet evident que els inversors, a més de protegir millor els seus actius, tenen la responsabilitat ètica d’evitar pràctiques inacceptables i, sobretot, contribuir amb les seves finances a un desenvolupament econòmic més favorable al bé comú.

D’aquí la importància que l’Església (bisbats, congregacions, moviments, fundacions, parròquies...) sigui més curosa, més selectiva i més exigent amb les institucions financeres amb les que treballa. I amb això també pot fer un gran servei a la societat. De fet, cada cop hi ha una major consciència i cada cop més institucions eclesials col•loquen tot o part dels seus estalvis (i àdhuc de la seva tresoreria) en favor d’institucions financeres sense ànim de lucre que actuen amb màxima transparència, que exclouen inversions purament especulatives o socialment perjudicials i que es dediquen al finançament d’iniciatives amb un impacte social especialment positiu: la cooperació al desenvolupament, la inclusió social, la inserció laboral, l’atenció a col•lectius vulnerables, etc. Avui dia existeix ja a Catalunya una àmplia oferta d’institucions d’aquesta mena, que anomenem “banca ètica”, entre les quals destaca la ja esmentada FIARE.