L'actualitat religiosa des de Catalunya

És aviat saber si el rescat “suau” d’Espanya acordat per l’Eurogrup el dissabte passat resoldrà la greu crisi de deute que patim. Molts experts en dubten (perquè l’acord significa, de fet, incrementar tant el dèficit com el deute públic espanyol) i les pròximes eleccions gregues poden complicar encara més la situació.

El que sí és evident és que la sortida per la que aposta el Govern espanyol i els de la zona euro és continuar transformant l’enorme deute privat dels bancs espanyols (fruit de la bombolla immobiliària) en deute públic de l’Estat cap als seus socis de la UE. Per tant, un deute que pagarem els contribuents i que comportarà segurament mantenir o incrementar les retallades en la despesa pública.

Ens diuen que els diners que hi posarà l’Estat (prestats pels països de l'UE) no són diners a fons perdut, sinó que els bancs afectats l’han de tornar, o bé l’Estat n’esdevindrà propietari. Però ningú pot negar que difícilment es recuperarà la inversió pública total que s’està fent i que més aviat comportarà pèrdues enormes.
 
És de suposar que els nostres governants en són conscients, i han valorat com a inviables o més costoses altres alternatives, com deixar caure els bancs insolvents. És cert que la caiguda de grans entitats financeres perjudica en cadena a altres entitats que en són creditores (generant una greu inestabilitat i dificultats per a tot el sistema), a més de pèrdues per als accionistes, petits estalviadors i clients (aquests últims estan assegurats, però assumint l’estat la pèrdua, si és que pot). Però també hi ha veus que apunten al fet que finalment el deute conjunt de l’Estat i dels bancs espanyols és impagable a llarg termini en l’actual escenari de llarga recessió econòmica.
 
Sigui com sigui, la conversió del deute privat bancari en deute de tots els ciutadans és el resultat d’una política que, durant molts anys, va afavorir una perillosa bombolla immobiliària i que va permetre una gestió irresponsable de les entitats financeres per part dels seus directius.
 
Per això, ha arribat l’hora que els dirigents polítics o institucionals que van permetre aquest immens desastre paguin les conseqüències dels seus errors. Això vol dir: els principals dirigents dels últims governs espanyols i dels partits polítics a que pertanyien, els responsables del Banc d’Espanya i altres reguladors, així com els dirigents de les comunitats autònomes que durant tots aquests anys van contribuir a la gestió imprudent d’algunes caixes d’estalvis. Cal analitzar rigorosament els errors comesos, determinar responsabilitats i aprovar mesures perquè això no torni a passar. Els dirigents que hagin estat responsables del  desastre haurien de donar moltes explicacions públicament pels errors i pel mal que han fet, i alguns potser han de ser exclosos de càrrecs polítics actuals o futurs.
 
Però molt especialment, cal exigir responsabilitats als administradors de les entitats bancàries i caixes d’estalvis que es troben actualment intervingudes o en risc d’insolvència. Per una banda, la Fiscalia i la Justícia han d’investigar a fons tots els delictes i gestions fraudulentes realitzades durant aquests anys i demanar la imposició de les sancions penals o administratives adequades.
 
Ara bé, cal anar més enllà, perquè en la majoria de casos potser no s’hauran comès delictes o il·legalitats (o no es podran provar), però sí sembla evident que es va fer una gestió irresponsable o imprudent. Per tant, és lògic que l’Estat, les mateixes entitats o els perjudicats per aquesta gestió reclamin fortes indemnitzacions als seus exdirigents pels danys causats. És inacceptable que aquestes persones s’hagin enriquit durant la seva actuació, rebent enormes quantitats de diners (retribucions, comissions, primes, fons de pension...)  per una gestió que objectivament ha comportat un greu perjudici per a la hisenda pública, per a tota l’economia i, en definitiva, per a cada un dels ciudatans. Han de compensar econòmicament amb el seu patrimoni pels perjudicis causats.