Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Simplificant, repassem què han dit fins ara els bisbes catalans sobre el tema. És a dir, el que fa més de 25 anys que diuen.

Primer, en documents pastorals assumits per tots els bisbes catalans actuals i passats i alguns aprovats per la cúria romana, parlen de Catalunya com a nació. Fet ben normal quan això és assumit per un 90% de l’arc parlamentari català. Dir el contrari, seria viure fora d’aquest món.

Segon, d’això se’n deriva el respecte i la protecció dels elements culturals, lingüístics o socials propis de Catalunya.

I, tercer, res més que això. Tot el que vingui després són qüestions opinables i qualsevol articulació de Catalunya dins o fora d’Espanya es pot defensar sempre que sigui amb pau, democràticament i mirant el bé de les persones.

Ben senzill, oi? Doncs, no. Quan un bisbe català obre la boca sobre el tema ja se li posa l’etiqueta de catalanista, nacionalista o independentista, com a sinònim de pecat vist des d’alguns sectors de l’altra banda de l’Ebre. I si no diu res és que és un bon catòlic, com de forma delirant explicava aquest cap de setmana l’Abc. A més, barrejant-ho amb el grau de secularització de la societat catalana (que mai comparen amb el de Bèlgica, per posar un exemple, ni pregunten on són els 250 seminaristes que tenia Rouco quan va arribar a Madrid). Com a consell, només remenant al twitter trobaran uns quants capellans ben joves que pensen exactament el contrari que els tres de l’Abc. I crec que no són els únics.

Així, en pocs dies, a Taltavull li va caure a sobre un editorial de El Mundo per dir una cosa tant simple com que si la gent volia ser consultada sobre el tema, l’Església no tenia cap raó per oposar-s’hi.

O a Novell, que els mateixos que l’han aplaudit a rabiar des de la caverna, ara el titllen d’independentista perquè diu una cosa tan evident com que si Catalunya passa a ser un estat, el normal serà que tingui una conferència episcopal pròpia. Ni tan sols diu que ho desitgi; diu que podria ser. Com va passar després de la separació de Txequia i Eslovàquia, sense que per això aparegués cap esquerda a la cúpula de la Basílica de Sant Pere.

O a l’arquebisbe Pujol, que per situar el debat en qüestions opinables i no morals, ja en dedueixen gairebé un suport explícit a la independència.

Fins i tot el mateix Casanovas parlava fa pocs dies amb total naturalitat de l’arrelament i de la identificació de l’Església amb el país recordant al doctor Morgades. Tot i que en aquest cas, no em consta encara que l’hagin criticat per això.

Només girant els arguments es veu que dir que això és recolzar les tesis independentistes no s’aguanta per enlloc. Del mateix que diuen els bisbes es pot deduir que: si la gent no vol ser consultada, l’Església no es dedicarà a promoure una consulta; que si Catalunya no és independent, no hi haurà conferència episcopal pròpia; i que, si tot és opinable, deixar-ho tot com està o reduir competències a la Generalitat no entra en l’àmbit del que afecta a la fe (recordem, sempre que sigui amb pau, democràticament i mirant el bé de les persones, i reconeixent la singularitat catalana).

I mentre per parlar del tema ja penguen l’etiqueta d’independentistes als bisbes catalans que molesten, un ministre fa una aberrant utilització del papa mateix en aquest tema. Fernández Díaz dient que el papa ressa per España. Ësclar que el papa resa per España! I per Botswana o per Palau de Plegamans, segur que també. De fet, el ministre és el primer que barreja el papa amb tota aquesta història, com van ser els primers la Conferència Episcopal Espanyola a parlar sobre si Espanya es desintegrava o no.

Així, no deixa de ser la gran paradoxa que als bisbes catalans actuals, els sectors més nacionalistes els vegin més tebis que els seus predecessors, mentre els etiquetin des de fora de Catalunya com a independentistes. I que els acusin de posarse en política quan a l'Església espanyola també hi ha cua per utilitzar-la políticamente i convertir-la en un mur de contenció contra el catalanisme.   

Cada bisbe català, a nivell personal, podrà ser independentista, sobiranista, federalista, unionista o taxidermista, però encara no en conec cap que públicament hagi dit on es posiciona. Entre altres coses, perquè no els hi pertoca, i si ho fan, no passaria eclesialment d'una opinió personal més tan respectable com qualsevol altre. Només han dit que no veuen cap mal en que la gent de Catalunya decideixi cap on vol anar, (sempre que sigui en pau, democràticament i mirant el bé de les persones, és clar). És a dir, tractant els ciutadants com a persones adultes i autonomes.