Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sense credibilitat no hi ha solució als problemes que vivim. El pitjor de la crisi actual no és el desastre econòmic, sinó la pèrdua de confiança generalitzada, especialment en els actors públics. Com són vistos per molta gent? Els polítics, com uns depredadors ansiosos de poder i poltrones, a qualsevol preu. Els banquers, com uns cobdiciosos per acumular guanys i riqueses a costa dels altres. Els periodistes, com la veu del seu amo que deformen la veritat dels fets per interessos bastards. Els empresaris, com adoradors del vedell d’or davant del qual sacrifiquen sense consciència els empleats. Els sindicalistes, com aprofitats i manipuladors que viuen de la rifeta. Els jutges, com un insult a la justícia per la seva parcialitat i subordinació a pressions alienes. Les autoritats religioses, com persones dogmàtiques i mancades de transparència. El sistema en el qual vivim immersos, com un titella fet anar per forces ocultes. Un panorama decebedor.
 
En el diagnòstic, hi ha dosis de veritat, però no és tota la veritat. La generalització simplifica els fets i no permet comprendre’ls. En principi, perquè el problema es redueix a una realitat externa: els altres. En la majoria de casos, manca una mirada interna, que em descobreixi les pròpies incoherències, la projecció de les meves frustracions en els altres, el jutge inapel·lable que porto dins i que dicta sentències a tort i a dret. Sense autocrítica, les meves valoracions estan mancades de credibilitat. Hi ha preguntes que cal formular-se: els altres mereixen la meva confiança? Sóc jo una persona digna de confiança? Acostumo a confiar en els altres?
 
El 17 de març passat la Fundació Claret va celebrar a Barcelona el seu XIV simposi sota el lema: «La credibilitat: un repte decisiu per als cristians d’avui.» Nivell de reflexions excel·lent. Em vull aturar en dues apreciacions de Vicenç Villatoro, brillant en la seva exposició. Primera, cada àrea específica de coneixement té el seu propi perfil de credibilitat, sigui novel·la, cinema... Segona, el discurs religiós no ha d’interferir l’àmbit científic ni l’àmbit polític, malgrat que ha de defensar el seu propi.
 
Crec que la racionalitat de la fe cristiana permet fer una tasca transversal sempre en el respecte a les característiques pròpies de la política o la ciència, sense deixar-se absorbir per elles. No es tracta de fragmentar, però tampoc d’envair competències. Ser gelós de l’espai propi exigeix, per contrapartida, no ficar-se en el terreny específic dels altres. Convertir la Bíblia en un llibre científic va permetre desqualificar com a erroni l’heliocentrisme, defensat per Copèrnic i Galileu. El temps els va donar la raó. Les majories polítiques no poden definir les veritats religioses, com de vegades han pretès, o arraconar la religió a l’àmbit privat, tot desposseint-la de qualsevol projecció pública. Les possibilitats de la ciència també estan sotmeses a consideracions morals, però són dues òptiques diferents.

Hi ha un altre pas, molt important: la credibilitat de les persones. Pere, en l’anomenat Concili de Jerusalem, quan la discussió s’havia fet molt viva, s’aixeca i diu: «Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l’evangeli i creguessin» (Ac 15,7). Com pot ser creïble l’anunci evangèlic? Com pot ser-ho l’Església d’avui i els mateixos cristians? Si la nova evangelització se centra en mètodes o tècniques de transmissió, fracassarà. Sense missatgers creïbles, no dic pas perfectes, el missatge es perdrà.