Nicolau Guanyabens: "Vaig preguntar-me davant de les columnes gregues per què són on són"

Ramon Bassas -CR“No et fiïs mai de la calma” recomana una coneguda cançó marinera del Maresme. La va composar el rebesavi d’en Nicolau Guanyabens, en Nico pels amics, que es deia exactament igual que ell. El rebesavi era un metge progressista i anticlerical que també composava música religiosa. I cançons com “La calma de la mar”. Tot un personatge, doncs. El seu rebesnet dirigeix el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, una institució de referència en la historiografia local. Tampoc sembla refiar-se mai de la calma.

—Com va ser que comencessis a freqüentar el Museu Arxiu?

—Hi vaig començar a anar pel meu interès en l’arbre genealògic de la família, cap al 1979, però vaig comprovar que el món dels arxius m’atreia i per això vaig acabant cursant un màster en arxivística, justament per aprofundir en aquest camp i poder aportar els meus coneixements a la bona marxa de l’entitat.

—Una entitat important, almenys a Mataró.

—Sí, el Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, és una institució creada el 1946, sota l'impuls de l'arxiver Lluís Ferrer i Clariana, per gestionar el patrimoni artístic, històric i cultural de la parròquia de Santa Maria, la més antiga de la ciutat. El seu abast d'actuació i gestió s'ha vist progressivament augmentat gràcies a les moltes donacions rebudes, principalment de fons personals i patrimonials, i també d'entitats i d'empreses.

—Déu n’hi do.

—Pensa que l’arxiu conserva documentació relacionada amb Mataró i la comarca del Maresme des de finals de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat, a més de seccions de pergamins, d'impresos, de partitures musicals i d'imatges. Disposa d’hemeroteca i biblioteca auxiliar amb algunes seccions de gran rellevància, com la d'història, la de religió i la de literatura, especialment la teatral, que compta amb milers d’obres datades entre finals del segle XIX i el darrer quart del segle XX.

—També se us coneix com a centre de recerca.

—Sí, com a Centre d'Estudis Locals, el Museu Arxiu convoca anualment les Sessions d’Estudis Mataronins, tribuna d'investigadors i estudiosos. I publica la revista quadrimestral Fulls des de 1978. Aquest estiu ha vist la llum el número 133 amb tres articles dedicats als 250 anys de l’arribada de les relíquies de les Santes a Mataró, Juliana i Semprioniana, que són les patrones de la ciutat.

—El museu inclou el conjunt dels Dolors, que és impressionant.

—Efectivament, és una joia del barroc català obrada per l'artista Antoni Viladomat. Però també tenim altres seccions vinculades al patrimoni parroquial: la secció dedicada a les santes Juliana i Semproniana, la secció del retaule del Roser i la Sala de Síntesi, mostra de les millors peces artístiques de Santa Maria.

—Tu vas entrar per consultar el teu arbre genealògic. La majoria de gent és per això?

—Sí. Les sèries més consultades són les dels llibres sacramentals d’òbits, matrimonis i naixements, fonamentals per les investigacions genealògiques. Ens arriben moltes consultes, algunes de països llunyans. I podem respondre fàcilment perquè tots els llibres els tenim digitalitzats i acompanyats d’una base de dades de més de dues-centes mil persones relacionades amb Mataró.

—Això ho fas, diguem-ne, a les teves estones lliures. Però tu, professionalment, també et dediques a l’arxivística.

—Des de 2003, treballo d’arxiver municipal a l’Ajuntament de Montornès del Vallès, sí. Vaig estudiar magisteri i també història. Durant més de vint anys vaig treballar de mestre, primer en una escola d’adults, després a l’escola rural de Vallgorguina i finalment a l’escola Rocafonda de la meva ciutat. Al Museu Arxiu tots els que en formem part hi col·laborem de forma voluntària. Ens impulsa la voluntat de servei i la il·lusió d’aportar coneixement i cultura.

—Estem tan animats, amb això, que gairebé m’oblidava del motiu de l’entrevista. Explica’m quin va ser l’estiu de la teva vida.

—Doncs l’estiu de 1983, que vaig viatjar a Grècia. Va ser un viatge organitzat llarg, ben planificat i molt complet en que vam recórrer, a banda de la capital, Atenes, des de Tessalònica fins a Creta, passant pels monestirs dels Meteors, el Peloponès, el cap Súnion, etc. sota la mirada omnipresent dels déus allotjats al mont Olimp. Recordo llegir allà mateix sobre el mites, recórrer amb intensitat la història i aturar-me davant de les columnes gregues que s’alcen en qualsevol indret per preguntar-me per què són on són.

—I per què són on són?

—Crec que l’herència de l’antiguitat grega és un punt de partida, l’origen de la filosofia, la geografia, la poesia, la democràcia, l’intent de superació de la barbàrie, la voluntat d’avançar per entendre el laberint tràgic de la humanitat, el llegat que ha heretat l’Europa d’avui.

—Creus que tens algun estiu pendent per fer?

—Mira, m’hagués agradat transitar pel Pirineu de punta a punta. Sempre ho vaig tenir al cap, però no ho he arribat a fer mai. El que he fet i faig és gaudir de la nostra serralada una setmana de cada estiu, a fons, i des d’un punt determinat, cada any diferent. Si ara pogués triar, però, dividiria el mes de vacances en tres parts: un viatge per la ruta Bach per alimentar l’ànima, un altre a Islàndia amb els amics per enfortir els llaços d’amistat i natura, i una estada al Pirineu amb la família, el més valuós de tot el que m’envolta.