“Al monestir de Cuixà vam aconseguir un espai de llibertat”

Jordi Llisterri –CR “Molts diuen que Cuixà va ser el símbol d’un gran fracàs de Montserrat, però jo considero que va ser un símbol del seu gran èxit”. Així s’explica als 96 anys Jordi Vila, o pare Plàcid, que va ser un dels vuit monjos de Montserrat traslladats a Cuixà el 1965. És un dels 140 testimonis que recull el llibre Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985), publicat de l’Avenç.

L’antropòleg Jordi Tomàs ha recollit en aquest volum el testimoni d’una experiència singular i molt simptomàtica d’una època efervescent eclesial i políticament, la de Concili Vaticà II i el final del franquisme. La divisió que es va viure al monestir de Montserrat coincidint amb l’exili de l’abat Aureli M. Escarré, va portar vuit monjos a iniciar una nova etapa a la Catalunya Nord. Allà van trobar un monestir gairebé en runes que van anar reparant.

La setmana passada, la llibreria Ona de Gràcia va acollir l'onzena presentació del llibre, que per onzena vegada va tornar a superar l’aforament. Jordi Vila hi explicava que “a Cuixà tots junts vam aconseguir fer-ne un espai de llibertat”. Tot junts, perquè l’experiència va anar molt més enllà de la vida dels monjos. Va ser un espai de trobada d’opositors al règim, d’exiliats, represaliats i dels qui apostaven per una aplicació més radical de les reformes a les quals va obrir la porta el Vaticà II. Un lloc on “pensar lliurement” o un “refugi del pensament”.

La influència d’aquesta experiència encara perdura en molta gent perquè en aquesta aventura s’hi van implicar molts joves, en estades temporals o de llarga durada compartint la vida amb la comunitat. Malgrat el trencament que va representar aquell moment, Jordi Vilà va explicar que la relació personal amb els monjos de la comunitat que van quedar a Montserrat ha continuat sent cordial.

Fer memòria d'un episodi històric

“Cada personatge del llibre és per fer-ne una sèrie a Netflix”, deia l’autor, fills d’un dels vuit monjos que van exiliar-se al monestir i que, com la majoria, al cap d’un any van iniciar una nova vida de família. Fa set anys, quan es va celebrar 50è aniversari d’aquell inici, en una reunió dels qui la van protagonitzar van decidir encarregar un llibre. Veien que s’estava perdent la memòria d’un episodi històric. I Jordi Tomàs es va trobar amb un pou sense fons de testimonis com els qui van intervenir en la darrera presentació, Abel Bartolomé i Roser Vernet: “jo soc la que soc per la meva experiència a Cuixà”. I com ha passat en cada presentació, l’acte es va completar amb noves aportacions dels assistents que també guarden el seu record i empremta de l’experiència de Cuixà.