Manresa estrena Enecus, l’Ignasi gentleman que es fa pelegrí

Montserrat Boixareu –CR Sant Ignasi de Loiola és Enecus en el musical que s’ha estrenat aquest cap de setmana a Manresa. És un dels actes destacats que commemora els 500 anys de la conversió del sant i que posa de relleu els onze mesos que va viure a Manresa.

Enecus és interpretat per Jordi Figueras. Tot just començar l’obra, repta l’espectador perquè sigui capaç de viure el musical en present, tal com destaquen pràcticament totes les tradicions religioses. Una invitació a viure l’ara i aquí i gaudir de la presència col·lectiva del moment, sense projeccions innecessàries en el passat ni cap el futur. El musical aconsegueix aquesta vivència del present: gràcies al propi Enecus i als cinc actors que juntament amb ell fan reviure els dies d’Ignasi a Loiola, i els que seguiran a Manresa.

La infantesa d’Enecus ve marcada per la mort de la mare en el part i una joventut amb Íñigo esdevingut militar. Després de l’impacte d’una bomba en una cama, ha de seguir vivint i respirant contra tota lògica. Nou mesos de llit fan pensar a Ignasi que sense ell la vida diària segueix igual, talment com si tot el que va fer just abans de desaparèixer hagués quedat esborrat.

Esborrar el passat, però, no seria el que demana una transformació. Enecus és el gentleman que esdevé pelegrí. Abandona la seva antiga vida hedonista, els anys de desmesura personal, d’orgull i d’arrogància, de poder, de desig. Totes les grandeses que li prometien aquest estil de vida ja no li resulten més que un cercle petit, una zona de confort a la qual cal dir que no i de la qual cal fugir.

Del cavaller que ordena al pelegrí que obeeix

La seva, però, no és una fugida només física. L’allunyament del viure d’abans ja ha començat a Loiola, abans de Manresa. I a Manresa tot el d’abans es va tancant i es va obrint quelcom d’inacabable. És aquí on el discerniment demana una disposició de mirada llunyana. I vetllar, un viure constant en estat d’alerta. No és viure ofegat en un seguit de dubtes, sinó estar-se quiet per no perdre’s el que ha de venir. A Manresa Enecus no és el cavaller que dona ordres, sinó el pelegrí que obeeix. I, com que vivim en una esfera, allà on sembla que s’acaba una cosa, no fa sinó començar-ne una altra.

A mode de conclusió, Enecus torna a encarar l’espectador i li planteja una certesa amb un interrogant: com podia ser que rebés tant, donant tan poc? És el deixar-se fer pels altres i contemplar com en cada acte hi ha la totalitat, hi és tot, i en cada persona hi ha la totalitat dels éssers humans. I una altra certesa: havia d’anar més enllà. Això no va ser fàcil, però, tampoc, no va ser difícil.

Enric Llort, el director, ha format un conjunt artístic de primer nivell amb quatre actors, Jordi Figueras, Lluís Barrera, Salva Racero, Natxo Tarrés, i dues actrius, Celeste Alías i Marta Valero, de Manresa i el Bages; dos compositors directors musicals que són els germans, Lluís i Miquel Coll, i una cinquantena de cantors de la coral Escriny. Actors i músics es van succeint per conduir els espectadors en el pelegrinatge humà i espiritual d’Enecus.

Per què la transformació d’Enecus?

El to, si bé profund i introspectiu en els diàlegs i les cançons, està igualment embolcallat per la sobrietat i l’austeritat que conté la posada en escena de tot el musical. Una posada en escena que alterna la imatge en pantalla d’una cova manresana amb algun altre detall, com el llit d’Enecus en el període de convalescència a Loiola.

S’entreveu, en el musical, alguna referència a Èxode i èxtasi, l’aproximació a l’autobiografia d’Ignasi de Loiola, de Xavier Melloni recentment publicada per Fragmenta.

Per què Enecus? D’on sorgeix el nom? Per què la transformació d’Enecus? Què devia empènyer i mantenir Ignasi en la transformació que es dona a conèixer durant tot el musical? Són algunes de les qüestions que suscita el musical i que cada espectador haurà de resoldre.