Joan Botam, vist des del convent

Eduard Rey –CR Potser el primer que cal destacar de fra Joan Botam vist des del convent és la generació a la qual pertanyia. Compartia amb altres vocacions arribades en temps de postguerra el fet de venir d’una família republicana i d’esquerres, i en el seu cas fins i tot amb un to anticlerical. Fa temps que em pregunto com és que diversos frares entrats en aquella època compartien aquest rerefons polític familiar. Imagino que entre els caputxins era un dels llocs on trobaven més possible conciliar, en aquella Espanya de la victòria franquista, les seves arrels familiars i la vocació religiosa.

Va ser una generació que es va trobar una Església molt castigada per la persecució. De tots els frares estudiants i novicis d’abans de la guerra, no en va tornar gairebé cap: els que no van morir màrtirs o al front, van emprendre altres camins després de la guerra. Així doncs, unes comunitats molt disminuïdes, amb el repte de reconstruir els convents que havien estat incendiats i amb dificultats enormes pel sosteniment diari en la fam de la postguerra, acolliren i formaren una nova generació, que havien viscut la guerra en l’adolescència o la infantesa, i que arribava a la vida religiosa en nombre creixent.

La seva formació de frare “clàssic” el va acompanyar tota la vida. Fra Joan Botam era un home de molta vida a la cel·la. Jo crec que un autèntic contemplatiu. Quan els religiosos van començar a viure en pisos, ell defensava l’oportunitat dels convents, ja que la seva experiència li deia que una vida cèlibe necessitava un cert espai d’interioritat que el convent podia garantir. Preparava amb cura la missa del diumenge, no sols l’homilia, sinó també les pregàries dels fidels, fent-se ressò de temes d’actualitat. Fra Joan Botam era discret en l’expressió dels seus sentiments o emocions, però enèrgic i fins vehement quan es tractava de les seves conviccions. Constant a la pregària i l’eucaristia comunitàries, havia fet el pas d’una espiritualitat més centrada en l’ascesi personal a una altra més centrada en la fraternitat d’una manera serena.

Per la seva intel·ligència i la seva capacitat de relacionar-se amb tothom, va anar fent-se un espai com a líder gairebé natural d’aquella generació de frares de la postguerra. Fou cinc vegades provincial, un total de quinze anys. Les tres primeres vegades van coincidir amb la celebració del Concili Vaticà II i l’immediat postconcili. Però ja des d’abans ell havia fet passos en direccions molt pròpies, sobretot la implicació en el pacifisme i en el diàleg ecumènic. Aquesta experiència del diàleg la va traslladar també en la seva manera de fer de ministre provincial. Va ser el temps de començar a fer reunions de comunitat, a les quals els frares estaven ben poc acostumats.

Va crear en la província diverses comissions com a espais de diàleg sobre diferents temàtiques. Va motivar la reflexió que calgué fer en aquell moment per la renovació de les Constitucions de l’Orde, que van ser aprovades el 1968. I va dedicar moltes energies a l’acompanyament dels frares que en aquells moments abandonaven l’Orde, amb molts dels quals va mantenir relació fins al final. Fra Joan Botam va marcar la província dels Caputxins de Catalunya profundament amb el seu pensament i la seva manera de ser.

No voldria acabar aquesta mirada al “Joan Botam frare” sense una referència al “Joan Botam malalt” d’aquests últims anys. Va haver de deixar de celebrar l’eucaristia dominical. Un ictus li va deixar afectada la parla, una xacra molt humiliant per algú com ell, que havia basat la seva activitat en els seus dons com a conversador i predicador de paraula càlida i convincent. Limitat a haver-se de desplaçar en cadira de rodes i a fer vida a la infermeria conventual, fins fa poques setmanes no fallava de fer-se portar al menjador conventual els diumenges i festes. Sempre se l’ha vist serè, jo diria que no tant reduït a la inactivitat com confinat en una interioritat que ell mai no havia deixat de cultivar. Descansi en pau.