Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) “Anonimat absolut, si us plau”. “Si poseu el meu nom podria tenir problemes”. “No digueu que acullo parelles homosexuals que em comportaria un expedient”. I així fins a una vintena llarga de respostes de capellans quan hem demanat entrevistes per parlar de les benediccions i l’acollida de parelles homosexuals. I és que encara avui parlar d’homosexualitat i Església Catòlica s’ha de fer des de l’anonimat. I és així com ens han demanat que ho fem dos capellans catalans a qui hem entrevistat per parlar de la seva reacció davant la resposta de la Congregació per a la Doctrina de la Fe al “dubium” sobre si l’Església disposa del poder per impartir la benedicció a unions de persones del mateix sexe.

El capellà 1 ens explica que dimarts, just el dia que va aparèixer la notícia als mitjans, dinava amb dos companys sacerdots més. El cambrer del restaurant en apropar-se els hi va dir que estava molt enfadat amb el seu cap, el papa Francesc, i que no entenia perquè no es podien beneir parelles homosexuals. I el debat entre els tres capellans que dinaven es va encetar. “El que fan por són les unions del mateix sexe i no les benediccions en si”, afirma el capellà 1, per això el document remarca que no es beneixin les unions “perquè no segueixen la llei natural, que per al Vaticà és la d’home i dona”. Ara bé, matisa el capellà 1, cal recordar que beneir ve de ‘bene dicere’, que significa parlar bé, i és el que es fa quan es demana una benedicció, “demanem a Déu que parli bé de nosaltres”. A l’Església es beneix tot sovint, persones, activitats, locals, objectes. “No entenem que el problema estigui en la benedicció sinó que és evident que el problema el tenen en la unió del mateix sexe”. 

I la pregunta següent que es van fer els tres capellans que dinaven va ser quina era la causa, l’objetiu i la finalitat d’aquella unió. “Són dues persones que s’estimen i volen viure juntes. En això no hi ha cap connotació negativa perquè sempre hem de beneir les persones que s’estimen, l’amor, i un projecte de vida conjunt”. Quin mal hi ha en això?, es preguntaven tots tres. “Cap ni un, això hauria de ser beneïble”.

El context d'aquest document

El capellà 2 ha rebut aquesta instrucció com una limitació de l’acompanyament de la realitat que es troba. “Sento com si l’homosexualitat fos una nova lepra a l’Església”. Afirma que com a sacerdot no pot dur a terme allò “d’acollir l’abraçada amorosa de Déu d’una manera incondicional”, tot i que recorda que cal posar en context aquest document que ara s’ha publicat. 

“No hem d’oblidar que aquest document és una disposició litúrgica davant d’una pregunta. Jo entenc que no és una declaració de doctrina definitiva conciliar sinó que se’ls hi ha fet una pregunta i respon la Doctrina de la Fe”. Malgrat tot el capellà 2 se sent descol·locat. 

I malgrat el document afecta totes les comunitats catòliques, el capellà 1 reconeix que ni Espanya ni Catalunya són l’epicentre d’aquesta resposta, sinó Alemanya. Actualment a Alemanya se celebra un sínode de bisbes i un dels cinc temes a tractar és la sexualitat, en tots els seus àmbits. Cal recordar que allà les comunitats protestants beneixen unions d’homosexuals i l’Església Catòlica ha perdut uns dos-cents mil feligresos. I tot i que al país compten amb el cardenal Reinhard Marx, molt batallador amb el tema, també compten amb una part de l’episcopat alemany ultracatòlic que fa pressió a Roma. És aquest sector el qui sembla que ha guanyat la partida amb la resposta del Vaticà. 

Però davant d’aquesta instrucció, més que pensar en la dimensió litúrgica, teològica o acadèmica de l’acte de beneir, el capellà 2 prefereix ajustar-se al sentit etimològic de beneir. “Al final no és tant l’elaboració d’un sacramental concret ni d’unes fòrmules concretes que ens permetin beneir les parelles homosexuals, sinó que es tracta que la comunitat pugui celebrar com a Bona Notícia un projecte d’amor”. Per a ell l’amor es manifesta de maneres sorprenents. “Qui som nosaltres per evitar que un projecte d’amor sigui bona notícia?”, es pregunta. “Dir bé va molt més enllà”. 

L'antropologia cristiana

I doncs, quin és el problema? Tant per un capellà com per un altre el problema rau en l’antropologia cristiana. “Tenim una antropologia que no afavoreix entendre bé aquesta unió, ni per entendre bé la realitat de les parelles homosexuals”. L’antropologia cristiana veu encara l’orientació homosexual com una malaltia que es pot curar. “Això ho diuen encara alguns bisbes”. És la mateixa antropologia que no parla d’orientació sexual sinó d’inclinació, com si es tractés d’un creixement malament, o una desviació de la línia. 

Una altra afirmació de l’antropologia que corre pel carrer és que l’orientació no s’escull, sinó que es descobreix i, per tant, el qui té aquesta orientació no n’és el culpable, no l’ha adquirit ell, sinó que descobreix que la té. “No se li pot carregar a aquesta persona una cosa que ell no ha decidit”. I encara un altre problema afegit a aquesta antropologia cristiana és la idea dels que continuen pensant que l’homosexualitat és una pràctica desordenada. “Quan una persona diu que és homosexual immediatament el teu cervell pensa que aquella persona fa marranades i depravació”. Els dos capellans demanen un canvi d’interpretació. “No es pot interpretar així, això fa molt mal a les persones”.

El capellà 1 ens confessa que ahir al vespre un amic seu homosexual el va trucar desolat. “La seva família és molt creient i aquests darrers dies ja ha vist com ha canviat la mirada sobre ell”. El capellà 2 prefereix pensar sovint en la seva pròpia evolució sobre aquest tema. “Jo em vaig trobar a la vida que cada cop gent més propera a mi iniciaven projectes de vida que en un primer moment també em descol·locaven”. Explica que hi havia dues reaccions davant d’això: “o rebutges el que veus i ho negues, o bé ho aculls no intentant entendre-ho intel·lectualment sinó també veient que la vida té manifestacions i expressions que transcendeixen la teva manera d’entendre i que cal acollir per damunt de tot la persona”. 

Els dos capellans han acompanyat processos. “La mateixa persona que s’està obrint a tu també ho està vivint amb sorpresa, o dificultat, també s’està barallant amb les seves projeccions adquirides i el que li han inculcat com a pecat o aberració”. Alhora, expliquen que quan parlem d’homosexuals que són creients s’ha d’entendre que parlem de gent “que tenen doble feina, i una gran fidelitat a l’Església”. Inicien un projecte de vida, expliquen, i a més reben com una motxilla de precondemna que els fa pensar que aquell amor seu és pecat.

“Pateixen molt, per com ho diran als pares, als amics, per com ho viuen, per si ho manifesten massa, o poc. Ho passen molt malament. És un drama”. I ja no parlen del fet de casar-se, i es troben pocs casos en què parelles homosexuals demanin una benedicció explícita. “Tampoc no ens trobem gent que es casa pel civil i ve a dir-te que beneexis la seva unió civil”. Ja no arriben a això, expliquen, “perquè han patit tant abans de tot plegat que això ja és un detallet del pastís”.

Un amor viscut en clandestinitat

També creuen que les parelles homosexuals no volen posar el capellà en un compromís. El mateix passa a l’hora de combregar, amb homosexuals o amb divorciats. A les ciutats, afirmen, l’anonimat t’ho posa més fàcil en el cas de les irregularitats eclesials, però en els pobles no. “Recordo gent del poble que baixava a una ciutat a missa, per evitar mirades de la comunitat, i per evitar-te problemes com a capellà deien”. 

I aquesta clandestinitat entristeix molt els dos capellans amb qui hem parlat. També els entristeix haver d’explicar el seu testimoni sota l’anonimat. “Per una banda per cobrir-me jo les espatlles si alguna parella homosexual ve a la meva parròquia i em demana una benedicció els hi hauria de dir que fem una pregària un dia, sí, però amb portes tancades, sense mòbils, sense difusió de cap tipus, entrant per la porta de darrere, amb secretisme total”. Una pràctica quasi clandestina que fa mal a la gent. “És com si acceptessim que són gent desordenada emocionalment”.

“M’entristeix que hagi de demanar l’anonimat, i també m’entristeix que a les persones que he acompanyat en aquest procés els havia de dir que res de fotos, res de publicar a les xarxes socials, res d’identificar on som”. I aquesta discreció, afirma, l’entenen les parelles homosexuals, però això vol dir també saber “que no són lliures i som conscients que estem fent una cosa que no volem publicitar perquè no seria entesa, aquesta és la tristor, estar encara en aquest punt”.

Malgrat tot el capellà 2 explica que creu molt “en construir ponts i no posar murs”, i això és el que va entendre quan el papa Francesc els cridava a l’acollida i quan emplaçava les comunitats cristianes “a que afrontessin una reflexió sobre una realitat que es dona i que no podem negar”. Assegura que ell ho seguirà fent, “seguiré acollint la gent perquè l’Evangeli o l’agafes tot o no l’agafes, m’ho han ensenyat així”. I és que afirma que en el seu ministeri “no pregunta mai la identitat sexual de la persona per decidir si l’acull o no”. 

El capellà 1 recorda que l’Església va pel món dient que és una mare. “No pot ser que una mare s’oposi als seus fills, ni que els posi límits”. “Prohibir la benedicció és el major dels límits”.