Guardans: “Cal professorat que conegui i estimi la diversitat religiosa i espiritual”

(Joan Gómez i Segalà - Direcció General d’Afers Religiosos) Teresa Guardans (Barcelona, 1956), filòloga i doctora en humanitats, coordina l'equip de didàctica del Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses, que elabora materials al servei de l'exploració de la diversitat religiosa a les aules. Ha escrit diversos llibres sobre religions i espiritualitat. Lalè acaba de publicar el seu últim llibre, "Imhotep i el faraó".

Com heu viscut el confinament?

He estat en un poblet a prop de Ponts. Poc abans de començar el confinament, ja havia acordat a la feina que, per enllestir un llibre sobre el silenci, intentaria anar el mínim possible a Barcelona. L’aïllament i les classes en línia m’han permès centrar-me molt més en aquesta tasca.

Devia ser el marc idoni per escriure sobre el silenci.

No cal cap espai especial per treballar el silenci, però, per escriure un llibre, tenir un temps sense interrupcions realment m’ha ajudat.

Què aportarà de nou aquesta obra?

Potser no és nou, però per mi és important que tothom que fa qualsevol tècnica de ioga, mindfulness (consciència plena), etcètera entengui que la pràctica del silenci és molt més important que la calma o la relaxació, i que les seves fonts es troben en les tradicions espirituals. També m’agrada desmentir que el silenci sigui una fugida. Al contrari, els grans mestres de profunditat espiritual han basat la seva experiència en l’arrel silenciosa de si mateixos.

Com hem d’entendre el silenci?

Tot el llibre està presidit per una definició de la carmelita Cristina Kaufmann, segons la qual, el silenci és com l’úter que ens dona vida com a éssers humans, el silenci com a condició per poder sentir i comprendre, per poder existir en comunió amb els altres i l’univers. El silenci és la capacitat d’interioritat.

Què es pot dir del silenci?

El llibre repassa els diferents aspectes del silenci: què és, com el podem concebre al segle XXI i com es pot treballar des de la vida quotidiana, per deixar ben clar que no és una fugida, sinó que és aprendre a obrir-se, aprendre a escoltar, aprendre a estar.

És nova aquesta visió del silenci?

No, el que és nou és que el treball interior es pugui viure deslligat d'una concreta tradició religiosa o espiritual. Però cal saber que no estem inventant res, que les arrels del silenci les trobem en totes aquestes tradicions. Hem d’entendre-les com a tresors vius, malgrat que continguin elements de cosmovisions o de sistemes socials que ens resultin completament aliens.

Què ens ha fet perdre aquestes arrels?

La societat de la informació i del canvi constant suposa un tall radical amb els costums socials, laborals i familiars de les societats tradicionals, amb el model de vida que s’havia anat transmetent generació rere generació. Això ens obliga a repensar-ho tot: l'educació, els valors, la política, la relació amb el medi, tot. Però seria una llàstima que no fóssim capaços d'aprofitar tota la riquesa del passat.

Marià Corbí ho explica amb una figura d’Ibn Arabi: podrem reconèixer el vi encara que totes les copes que haguem fet servir per tastar-lo s’hagin trencat. Si les copes que havien servit per a tantes coses ara no ens serveixen ni tan sols per gaudir del vi, haurem de trobar la manera de crear el nou receptacle que ens permeti continuar reconeixent-lo i gaudint-ne.

Aquesta sensació de pèrdua de les arrels no és nostàlgia del passat?

No, no és nostàlgia de cap passat idíl·lic que mai no ha existit; potser la diferència rau en el fet que la tecnologia permet que avui dia els efectes de la ignorància humana siguin molt més devastadors. No és nostàlgia, és subratllar la necessitat d’aprendre a desenvolupar la qualitat humana profunda en les condicions pròpies d’avui. No podem quedar-nos només en l’aspecte de la prosperitat econòmica o social, que mai no seran una font de felicitat i comprensió mútua.

Sembla difícil de destriar.

Això es veu clar amb l’exemple del respecte a la gent gran. En una societat en què tot ho aprenies dels avis, no calia inculcar a les criatures el respecte als avis perquè era connatural. En canvi, ara les criatures ensenyen les innovacions als avis i poden quedar-se amb la idea que no saben res d’útil: s’ha de despertar el respecte d’una altra manera, conscientment, perquè no va sol. Per tant, no es tracta d’enyorar res, sinó d’adonar-nos que hem perdut uns llaços amb nosaltres mateixos, amb el nostre entorn i amb el planeta i els hem de refer.

En aquests aspectes, quins són els vostres referents?

Procuro sentir-me hereva del saber de la humanitat. Vaig néixer en la tradició cristiana i, a poc a poc, vaig anar vivint el procés de despullament de formes i creences tan propi de l'època, però sense cap sensació de trencadissa, sinó de viure en recerca, segurament perquè sempre he tingut ben a prop persones que vivien molt sincerament la seva espiritualitat, independentment de les seves inclinacions religioses.

I els referents?

He trobat uns referents molt potents per a mi en l’àmbit de la poesia. Jo vaig estudiar lingüística, interessada per entendre com la paraula configura les cultures i el món, i em vaig començar a trobar amb testimonis des de la poesia, l'art, les ciències o la filosofia que insistien en el silenci com a camí per endinsar-se en la realitat. Em van atrapar. Els referents? Qualsevol veu que estudiï o visqui aquesta dimensió fonda, des de l'àmbit que sigui, veus poètiques, o veus des de la filosofia, o des de l'espiritualitat i la mística... Des de ben jove vaig tenir la sort de poder-me introduir en les tradicions orientals amb "guia", de la mà de Marià Corbí. De manera pionera organitzava uns seminaris de comentari de textos a l'Institut Científic Interdisciplinari que ens obrien les portes a la immensa riquesa de tot aquest llegat de saviesa. No em va caldre anar a l’Índia perquè vaig trobar l’Índia a Barcelona! Aquesta va ser la llavor d'on, vint anys després, va sorgir el Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses, com un espai per obrir a més gent aquell estil de seminaris i de reflexió compartida.

Què aporta el Centre d’Estudis de les Tradicions Religioses?

Al llarg de vint anys, el CETR ha viscut moments diversos a causa de les diferents demandes que ha rebut. Però l'aportació de base sempre ha estat voler oferir un espai de reflexió sobre com afecten els canvis el desenvolupament de la qualitat humana, i un espai de recerca pràctica a nivell personal, que convida a estudiar el llegat de saviesa de la humanitat, tant si la persona se sent propera a alguna religió com si no.

I com ha evolucionat?

Vivim les transformacions de l'entorn... L'esclat del pluralisme religiós en tots els àmbits va fer que durant uns quants anys procuréssim donar resposta a una creixent demanda de coneixement sobre tota aquesta diversitat. En canvi, ara, a l'educació, a les empreses, a les organitzacions, preocupa el desenvolupament interior, preocupa la qualitat humana: les urgències i demandes són unes altres i això marca la dinàmica del Centre.

Com hi esteu implicada?

Fent alguna formació i participant en grups de treball, molt especialment amb un grup estable de mestres, que fa anys que aprofundeix i elabora materials al servei d'una educació que vol tenir en compte el creixement interior i que valora l'aportació de la diversitat cultural i religiosa a les aules. Una tasca que compartim posant aquests recursos a l'abast de tothom per mitjà del portal Otsiera.

En l’àmbit de l’educació s’ha avançat en consensos, com la necessitat de conèixer la diversitat, però en canvi perduren algunes controvèrsies com la confessionalitat de l’ensenyament.

Han anat canviant els escenaris, però continuen confonent-se diversos debats. Som partidaris de la cultura religiosa per a tothom, però no només entesa com a quatre dades de cada tradició, festes i costums socials, sinó com una autèntica aproximació a l’àmbit espiritual en la seva gran diversitat. En aquest sentit, és un contrasentit separar l’alumnat per creences: en horari lectiu, s’ha de pensar en una formació adequada per a tot el grup de l’aula. El fet religiós és un fet social que tot el grup ha de poder treballar de manera lliure i crítica, construint comunió, construint comprensió i construint unitat. Dividir la classe fa mal. Cal conèixer entre tots com construïm aquesta diversitat, tant el valor que aporta a la societat com també la cara fosca, que hem de poder analitzar amb una mirada crítica. Per treballar això, cal professorat que conegui i estimi aquesta diversitat religiosa i espiritual. Tot això no és contradictori amb el manteniment a l’escola d’una presència confessional de caràcter extraescolar, perquè les famílies poden demanar a l’escola més activitats formatives.

L’autoconeixement, la interioritat i l’aprofundiment espiritual són centrals en la identitat personal. ¿Correspon a l’escola formar en aquest àmbit o assumir-ho la faria caure irremeiablement en l’adoctrinament? Alguns corrents ho consideren una intromissió.

Els infants no són calaixos per omplir, sinó persones en desenvolupament de totes les seves capacitats, i aquest desenvolupament integral de l’alumne no és un assignatura sinó un projecte d’escola que es treballa des de tots els àmbits. Estem parlant d'aprendre a escoltar, a valorar les coses, a estar oberts, a ser crítics, a reflexionar...; en resum, de créixer en qualitat humana, d'aprendre a ser persones. I cada escola ha de valorar com ho pot fer, quin és l’espai que li va millor per fomentar aquest aprenentatge amb amor. Els materials d'Otsiera volen estar al servei d'aquest aprenentatge.

El vostre darrer llibre, Imhotep i el faraó, hi té a veure, amb tot això?

Sí, i tant. La narració és el punt de partença d'una sèrie de propostes per a sisè i primer d'ESO, que combinen el coneixement de l'antic Egipte amb la reflexió sobre el significat de créixer. Imhotep i el faraó expressa molt bé la necessitat actual de recuperar la saviesa antiga, perquè s’hi troben un arquitecte del segle XX i Imhotep, de fa 5.000 anys, ambdós de profunda qualitat humana.

Aquest llibre és l’aparador de la línia del nou projecte?

Imhotep i el faraó ha estat una molt bona manera d'iniciar la relació amb Lalè, plataforma creada per Clara Fons per fer difusió de l’àmbit de la interioritat, la diversitat i la consciència social enteses com un conjunt. Per a Otsiera és magnífic, perquè aporta professionalitat a l'hora de donar forma i difusió als continguts. El resultat ha estat un llibre molt ben editat, amb unes il·lustracions precioses de Jaume Bosch. Tant pel seu contingut com per totes les propostes que s'ofereixen a la guia de lectura, crec que sí que pot ser representatiu dels valors que compartim.

Quin serà el proper repte?

Em fa molta il·lusió donar a conèixer el pensament d’una filòsofa laica francesa del segle XX, Geneviève Lanfranchi, que té uns diaris i altres textos no editats sobre el seu itinerari de recerca interior i el silenci. Seran moltes hores de feina! En resum, el meu repte és continuar aprenent i aprofundint.