Vés al contingut
Catalunya Religió
Mas Miró
Foto: Josep Gordi
Galeria d'imatges

Josep Gordi -CR Raimon Panikkar defineix l’espiritualitat com el fil que ho uneix tot, el visible amb l’invisible, el material amb l’immaterial, l’orgànic amb l’inorgànic... Aquest fil es va començar a teixir dins l’ànima de Joan Miró a Mont-roig del Camp. Amb disset anys el jove Miró emmalalteix de febre tifoide a la Barcelona natal i el metge els recomana a la família que guardi repòs fora de la ciutat. El lloc escollit és una masia que els pares havien adquirit al terme de Mont-roig el 1911 i que es coneix com el mas Miró.

El contacte amb el paisatge mediterrani del Baix Camp i la pagesia que treballa les terres són els elements amb els quals es comença a ordir el fil espiritual que el farà sentir-se unit a aquesta terra i a la seva gent per sempre. Malgrat passar-se els primers dos mesos al llit per recuperar-se, és en aquest mas i en el paisatge que l’envolta on el jove Miró decideix que es dedicarà a la pintura. A la seva biografia es reprodueixen aquests pensaments de Miró que tenen un incipient esperit franciscà: “Jo’m passo aquests dies vivint i essent part d’aquest paisatge, qu’em fa tenir un gran amor per tot, tot ho estimo, una bestiola petita i una fulla qualsevol. Com ens ennobleix el camp! Jo acqui no se comprendre ni imaginarme cap mal acte dels omens. Com enforteix també el nostre esperit!

El lligam espiritual de Miró amb el paisatge i els arbres resta ben palès amb el costum que tenia l’artista, quan marxava de viatge, de portar sempre dins d’un sobre una garrofa d’un garrofer de Mont-roig i va expressar en més d’una ocasió que aquesta habitud era quasi religiosa.

Per entendre millor com es va teixir el fil espiritual convé entretenir-se en com era el mas i el paisatge que l’envoltava. El mas Miró estava format per una sèrie d’edificis de diferents èpoques que van del segle XVIII als anys quaranta del segle XX que és el moment en que l’artista decideix construir un taller separat del mas i del qual parlarem més endavant. Com passava en molts dels grans masos de la nostra terra, existia un oratori o capella adossada al mas, que es va construir, per iniciativa dels pares de Miró, el 1916.

La capella tenia una comunicació directa amb el mas, però també es va obrir una bonica i neogòtica porta cap a l’exterior. La voluntat del pares del pintor era que els diumenges quan venia un capella a oficiar la missa hi poguessin participar tothom els pagesos dels voltants i així s’estalviaven fer els cinc quilòmetres que hi havia fins l’església parroquial de Mont-roig. En algunes ocasions i degut a la gran afluència calia treure l’altar al jardí i així tots podien participar de l’eucaristia. Per tant, el jove Miró no només va gaudir del paisatge sinó també de la religiositat popular.

Com hem esmentat, un dels espais més estimats per Miró era el taller que es va fer construir entre el 1943 i el 1949. En aquest taller lluminós i amb uns finestrals que l’hi permetien al pintor tenir la sensació de treballar al mig del camp és on va esculpir o pintar molts estius fins el 1976 que va deixar d’anar-hi. Si teniu la possibilitat de visitar el mas, observareu que el taller és com la casa d’un mestre cartoixà o com la cel·la d’un monjo.

La seva dinàmica de treballar era molt monacal. Cada dia es despertava aviat i després d’esmorzar es dirigia al seu taller, treballava sense descans fins al migdia, en silenci i solitud. Com va deixar escrit en un dels seus diaris calia, “tenir sempre oberta la Bíblia quan estic esculpint, cosa que em donarà sentit de grandesa i de gestació del món” A les tardes eren habituals les caminades fins la platja o fins l’ermita de la Roca, damunt de Mont-roig. El seu taller era un espai auster i obert al món que
l’envoltava i d’aquesta manera seguia les feines de la pagesia.

Ell deia que el seu taller era com un hort i per tant, treballava com un hortolà o com un vinyater. Tot tenia el seu temps, havia un moment per sembrar, per cuidar, madurar i, finalment per collir. Les obres de Miró maduraven com un fruit, lentament, fins arribar a la maduració i la collita, és a dir, la finalització de l’obra d’art. Miró sempre va buscar la inspiració en l’observació de la natura i la poesia.

Se sap que algunes de les seves lectures eren llibres de Sant Joan de la Creu o de Santa Teresa de Jesús. Potser per aquest fet es parla del misticisme d’algunes de les seves obres. També llegia els poetes catalans, com Carner i se sap que Miró va tenir a les seves mans la traducció al català que el poeta va fer de les històries de la vida de Sant Francesc i que es coneix com, Les floretes. Certament, les seves reflexions són molt franciscanes ja que recullen un amor per la natura i totes les seves criatures. Fixem-nos en aquest fragment, “Ja veieu que soc ben lent amb el treball. Amb el temps de treballar una tela vaig estimant-la, estimació filla de la lenta comprensió. Comprensió lenta de la gran riquesa de matisos -concentrada- que dona el sol. Goig d’arrivar a comprendre en un paisatge una petita herba-perquè despreciar-la? Herba tan graciosa com un arbre o una montanya. Fora dels primitius i dels japonesos casi tothom ho deixa això tan diví. Tothom cerca i pinta les grans masses d’arbres o muntanyes sense sentir la música d’herbetes i petites flors i sense fer cas de les petites pedres d’un barranc”.

La fascinació pel pobrissó es va mantenir al llarg dels anys. El 1975 va crear una sèrie d’aiguaforts inspirats en el Càntic de les
criatures
. També la fascinació pels arbres és molt franciscana. Miró va deixar escrit: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva”, o: “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” i
finalmente, “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà”.

Un altre dels espais on Joan Miró va anar teixint el fil espiritual va ser la muntanya de la Roca on hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Roca i damunt seu l’ermita de Sant Ramon de Penyafort. Un exemple d’aquest lligam amb l’espai és que el 1916 pinta el quadre, Sant Ramon, on apareix, amb tota la seva força, el contrast entre el roig de la roca i el verd dels arbres. De ben segur que de camí a aquest espai passava pel nucli de Mont-roig i des de lluny també el va fascinar la seva església parroquial
que pinta el 1919 amb el títol, L’església i el poble. Aquesta obra es pot observar a la Fundació Miró de Barcelona.

Sense cap mena de dubte, Joan Miró era un home espiritual ja que se sentía unit a la terra i a la seva gent, també era un artista de treball quasi monacal, contemplatiu del paisatge i amant del silencia i la solitud. En una entrevista a un dels nets de l’artista deia: “ La meva avia era católica creient. Miró no. Però creía en el cristianisme com una manera d’entendre la vida amb máxima humilitat, respecte, franquesa i entendre que estem en aquest món de pas i que som limitats”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.