L’església de Montserrat a Roma

Manuel Manonelles –CR Comencem una sèrie d’articles breus sobre la presència de Montserrat al món amb la que podríem considerar com la degana de tots els casos que presentarem: l’església de Montserrat de Roma. Es troba en la cèntrica i homònima Via Monserrato, un carrer, al vell centre de la ciutat eterna que connecta Piazza Farnese amb Via dei Banchi Vecchi.

La consideració que fem de degana no respon a la seva notable antiguitat, ja que en altres territoris italians podem localitzar casos d’esglésies i capelles montserratines de fundació fins i tot més remota, sinó a la rellevància de la mateixa per la seva localització, la noblesa de la seva arquitectura i especialment per la seva història d’església nacional que durant segles ha exercit a la capital del catolicisme.

L’origen del Montserrat romà es troba al s. XIV. El 1354 la catalana Jacoba Ferràndis va fundar per aquella zona un hospital pels pelegrins catalans que viatjaven a Roma que prengué el nom de San Niccoló dei Catalani, dotant-lo amb tot el seu patrimoni a la seva mort. Uns anys més tard, el 1363, la mallorquina Margarita Pau va crear un hospici similar, aquest per a dones, sota el nom de Santa Margherita dei Catalani.

Amb el temps, el 1495, les dues institucions foren fusionades per ordre del segon papa Borja, Alexandre VI, i sota l’advocació –ara sí– de la Mare de Déu de Montserrat. Així, el 1506 es decidí edificar l’actual església al lloc que ocupava l’antiga capella de San Niccolò a Corte Savella i que formava part del complex propietat de la nova congregació.

El 1518 s’iniciaren les obres del temple actual, un magnífic exemple del renaixement tardà romà, projectada per Sangallo el Jove i la primera església a Roma de nau única, amb tres capelles a cada costat i un extens presbiteri acabat amb absis. A la seva façana, projectada per Francesco da Volterra el 1588, en destaca un escenogràfic conjunt escultòric de Giambattista Contini –deixeble de Bernini- amb la representació de la Mare de Déu i el nen Jesús amb la característica serra en mig d’un conjunt rocós d’evident referència montserratina, executat entre 1673 i 1675.

Entre 1818 i 1822 el temple fou profundament rehabilitat i redecorat, fet que segurament explica el fet que avui en dia la titular del temple, la Mare de Déu de Montserrat, estigui actualment situada en una capella lateral (la segona de l’esquerra) i no el presideixi; o el fet que alguna altra capella, com la dedicada a la barcelonina Santa Eulàlia canviés d’advocació i avui estigui dedicada a Santa Anna.

Dues esglésies nacionals i un procés d'unificació

Així doncs, des de la seva creació a finals del s. XV –si bé amb orígens a mitjans del XIV– el Montserrat romà esdevingué l’església nacional dels catalans a Roma i, amb el temps, ho fou també dels nacionals de tota la corona Catalano-Aragonesa; això sí separada de l’església i congregació de Sant Jaume dels Espanyols que es trobava a Piazza Navona i, per tant, a poc més de 500 metres de distància l’una de l’altre.

Això comportà en el seu moment problemes de caràcter polític i diplomàtic, especialment a mitjans del s. XVII –però també a principis del s. XVIII– quan al voltant de la mal anomenada “Guerra dels Segadors” es produïren forts xocs entre feligresos i partidaris d’ambdues nazioni (com relaten les cròniques de l’època) que comportaren el desplegament de tropes pontifícies en diverses ocasions per evitar mals majors.

No és casual, doncs, que fos en el regnat de Felip V que s’iniciés el llarg procés d’unificació de les dues esglésies nacionals (amb hospitals i propietats vinculades) que acabaria essent ratificat per Pius VII el 1807. I és per això que avui una petita placa daurada a la porta indica que es tracta de la “Iglesia de San Jaime de los Españoles y Montserrat”, tot i que la magnífica façana del temple, i el propi nom del carrer, apuntin cap a una altra direcció.