Encara no coneixeu el Pilar del Penedès?

Víctor Rodríguez – CR A tocar de Vilafranca i envoltada de vinyes verdes sorgeix una gran cúpula que crida l’atenció des de lluny. És el temple de la Mare de Déu del Pilar que les Germanes de la Caritat de Santa Anna tenen en aquesta ciutat: un gran equipament històric, espiritual i sanitari enmig d’una marea verda de ceps que ara al setembre, donen el seu millor fruit.

Ens hi endinsem de la mà de la germana Montserrat Vidal (Vilafranca del Penedès 1957), religiosa d’aquesta congregació que ens fa de guia i ens ensenya tots els racons.

El molí d’en Rovira com a origen de tot

Aquesta zona de Vilafranca és coneguda com el barri del Molí d’en Rovira, un vell molí fariner del segle XVIII on va néixer l’any 1781 Maria Ràfols. Religiosa que l’any 1804 fundarà a Saragossa les Germanes de la Caritat de Santa Anna juntament amb el capellà Joan Bonal. Una congregació aragonesa d’arrels ben catalanes.

El molí no ha estat mai la casa mare de la congregació, però sí que és el lloc de la mare de la congregació i per això, l’any 1929, les germanes compraran el Molí amb la missió de tenir presència a les arrels mateixes de la seva fundadora. “La congregació va comprar el molí i els terrenys del voltant per 1.500 pessetes i al cap de poc, s’hi van instal·lar les primeres monges per supervisar la construcció del futur temple”. L’espai que començava a néixer havia d’acollir a part del temple dedicat a la Mare de Déu del Pilar, un noviciat i l’escolania femenina, un internat de noies.

Amb els anys i al costat del Molí i al voltant del temple, anirà creixent un gran complex que avui ocupa una superfície de més de 45.000 metres quadrats entre edificis, jardins i vinyes.

Avui, el Molí està museïtzat al voltant de l’obra de Maria Ràfols i conserva encara la roda per moldre el gra i les galeries per on passava l’aigua del torrent així com la cuina originària de la casa. De la mateixa manera, a la planta superior hi ha, convertida en oratori, l’habitació on va néixer la fundadora amb una relíquia del seu sepulcre.

L’espai, d’un encant extraordinari, és un lloc de peregrinació per les monges de la Caritat de Santa Anna i per tothom que vol conèixer on va néixer Maria Ràfols. Com bé diu la germana Montserrat Vidal, “totes les germanes passem almenys un cop a la vida pel Molí, bressol de la nostra fundadora”.

La mare Ràfols i el carisma de la congregació

“Les monges de la nostra congregació fem un quart vot, juntament amb els tres típics de castedat, pobresa i obediència. És el vot d’hospitalitat que consisteix en atendre els malaltes contagiosos inclús amb el risc de la pròpia mort”.

Per aquest motiu no és d’estranyar que l’any 1943, l’ajuntament de Vilafranca demanés a les germanes d’instal·lar l’Hospital de Sant Josep per acollir els malalts infecciosos de tuberculosi i lepra. Un edifici que estava i havia d’estar separat de la resta d’espais per raons de contagi i que, alhora, era necessari que sortís del centre de la ciutat pel mateix motiu. D’aquesta manera les germanes s’encarregarien d’atendre també els més rebutjats de la societat.

Maria Ràfols, avui beata, és coneguda com a “heroïna de la caritat”, pel seu afany a cercar menjar i ajuda per tothom, recollint els ferits de tots els bàndols durant el setge de Saragossa. “Als estatuts de la Creu Roja internacional la Mare Ràfols s’esmenta com a precursora”, apunta Montserrat Vidal, que ens cita de memòria el lema de la congregació: “Caritat universal principalment amb els més pobres i necessitats, feta hospitalitat fins a l’heroisme”.

Un espai multifuncional de la nissaga Sagnier

L’edifici i el temple van ser projectats per l‘arquitecte Enric Sagnier, autor, entre d’altres, del temple del Tibidabo. No obstant, al morir el 1931, les obres les acabarà dirigint el seu fill, l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal. Els entrebancs no acabaran aquí i la Guerra Civil no permetrà acabar el gran temple, que havia de ser molt major del que és actualment. Durant més de 50 anys una tàpia tancarà bona part de l’església principal i fins l’any 1988 no s’acabarà i es mostrarà esplèndid com el coneixem avui dia.

Les monges hauran de marxar del Molí l’any 1936, sortosament sense patir cap baixa. “Molts dels anarquistes havien treballat a les obres de la casa i tenien estima per les monges”, apunta Vidal.

El 1937, l’edifici incautat es convertirà en Hospital de Sang acollint els ferits del front amb capacitat de fins a 560 llits. Les germanes no hi tornaran fins al 1939, quan recuperin l’edifici. Curiosament, és durant els anys de la Guerra Civil que la devoció a Maria Ràfols creix. “Durant els setges de Saragossa, travessava la línia de foc per cercar ajut pels malalts al mateix campament francès sense patir mal. Per això la mare Ràfols era coneguda popularment com la parabales i molts combatents s’hi encomanaven”.

La fi de la guerra també farà veure que l’edifici no cal, ni podrà ser, de les dimensions projectades inicialment, tal com demostra la maqueta de guix que encara es conserva exposada al Molí. “Malgrat el temple és gran i espaiós, ho havia de ser molt més, fins a un punt exagerat, lluny del nostre carisma”, apunta Vidal.

Avui, l’església llueix amb esplendor i combina dolçament les dues etapes constructives del temple sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar. “L’altar intenta ser una rèplica del cambril de la Mare de Déu del Pilar de Saragossa”, apunta Vidal. Qui el visiti que no s’oblidi d’entrar tampoc a la Capella del Santíssim, on l’altar i el monument són encara més originals i bellament decorats.

Els anys posteriors a la guerra, a l’espai hi viuran més d’un centenar de persones entre residents, religioses i personal. “Era un lloc autosuficient, ple d’hortes, granges i amb dues escoles per als nens i nenes de la zona”. I és que després de la guerra, les monges de la congregació a part del noviciat, les dues escoles i l’escolania femenina, atenien alhora l’hospital d’infecciosos, l’escola Sant Josep de Vilafranca, on hi romandran fins al 1998, i l’Hospital Comarcal del Penedès, del que en van marxar l’any 1994.

L’espai avui

Traslladat el noviciat a la seu de la congregació, a Saragossa, el 1970, lloc on reposen les restes de la mare Ràfols, una part de l’espai i de l’hospital d’infecciosos es convertiran en la Residència Mare Ràfols per a senyores grans i l’altra ala de l’edifici, en una casa d’espiritualitat que cada cap de setmana s’omple d’hostes que busquen un espai de pau i tranquil·litat. La casa d’espiritualitat té la seva pròpia capella, a part dels espais comuns de formació, de lleure i de menjador.

Avui, les germanes del Caritat conformen dues comunitats diferenciades dins el mateix recinte. La primera, de 17 monges, atén la residència Mare Ràfols, amb capacitat per a 80 residents. La segona comunitat, anomenada Betània, està formada per 9 religioses d’edat avançada que realitzen tasques a la residència.

La congregació, actualment amb unes 1.500 germanes, és present a 30 països dels 5 continents i versa la seva acció en els camps de l’ensenyament, la sanitat i l’acció social. A casa nostra, estan presents a Terrades, a Barcelona, a Vila-seca i al cor del Penedès, pilar de la seva existència.