Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) El santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut i els seus entorns se situen a la part més alta del Collsacabra per damunt dels mil metres. Per tant, som a la part més agresta d’un altiplà que s’enfonsa progressivament cap a la plana de Vic. Aquest altitud ens permetrà gaudir de boscos poc comuns a Catalunya, com són les fagedes i, a la vegada de balmes, blocs calcaris, rierols, fonts i magnífiques vistes sobre el Pirineu i les terres gironines.

Catalunya Religió iniciem així una col·lecció d’articles per descobrir santuaris naturals del nostre país. Una invitació a entendre i viure aquests espais on l’espiritualitat es pot experimentar amb la veneració d’una imatge, passejant entre boscos o contemplant curioses formacions rocoses.

En aquest cas, us proposem passejar entre el Santuari i les Roques Encantades. Farem aquesta caminada acompanyats de Sílvia Aulet, professora de turisme de la UdG i que va néixer al santuari del Far i va regentar el de la Salut al llarg d’uns anys, i de Gerard Costa, guia de natura i enamorat del Collsacabra.

Per arribar al santuari cal agafar la carretera C-153, ja sigui des de la Garrotxa o des d’Osona, i en el quilòmetre 40 trobarem el trencall que ens portarà, pel bell mig d’una fageda, fins el santuari de la Mare de Déu de la font de la Salut. Un cop aparquem cal dedicar uns minuts a gaudir, des de l’esplèndida balconada que hi ha al costat del santuari, dels paisatges de la Garrotxa, la Selva i el Pirineu. Tot seguit convé visitar la font i, si està obert, el santuari. Aturem-nos un moment per parlar del simbolisme de l’aigua.

La font és un dels espais de devoció d’aquest santuari. L’aigua simbolitza la vida. Pensem que, segons la Bíblia, al jardí de l’Edèn neixen els quatre rius del paradís i que en tot claustre, trobem sempre una font. També simbolitza la purificació i per aquest motiu a l’entrada del temple ens apareix un pica d’aigua per fer senyar-se. També l’aigua s’utilitza en el sagrament del baptisme i en molts moments de la litúrgia. La història del santuari comença en el segle XVII quan un pagès col·loca una imatge de la verge del Rosari dins d’una balma per demanar protecció. Amb el temps creixerà la devoció cap aquest espai i en el set-cents ja s’edifica una capella i en les posteriors centúries el santuari i els seus edificis annexes. Al darrera del desenvolupament del santuari hi han estat els veïns que demanaven a la Mare de Déu protecció davant les tempestes que feien malbé les collites i a la vegada de salut. La demanda de salut apareix també en els goigs:

Oh la més formosa Estrella
que Vall d'Hostòles ha vist!
D'aquesta vostra capella
ningú no s'entorna trist;
aideu a qui en Vós confia
i a buscar ve la salut.

Al llarg de l’estiu i la tardor són els millors moments per fer aquesta passejada. A l’estiu podrem gaudir de l’esplendor i la frescor de la fageda i a la tardor de tots els seus colors quan comença a perdre les fulles amb els primers freds.

Abans d’iniciar el nostre passeig preguntem a la Sílvia què és un santuari. “Els Santuaris són llocs de vocació religiosa; llocs d’exercici de culte, de pregària, de sensibilització de la fe i on s’hi donen mostres de devoció popular”, explica. I continua: “En la majoria dels santuaris les celebracions litúrgiques, especialment les de major devoció, són sentides i participades vivament pel poble. A part de la litúrgia i la celebració dels sagraments hi ha altres pràctiques religioses ordinàries que es fan o es poden fer en un santuari, com per exemple el rosari, l’Àngelus, les novenes, les rogatives, les visites espirituals, els recessos, les pregàries, els cants dels goigs, el mes de Maria o del Sagrat Cor, etc. Tots aquests actes acaben de donar la configuració de festes, cerimònies i ritus, configurant la fisonomia sacral del santuari”.

Els santuaris marians desprenen una certa feminitat? “Crec que s’estableix un vincle molt especial entre la Mare de Déu i la Mare Terra. Per exemple, la imatge de la Mare de Déu del Far és una Mare de Déu de la llet, ja que està alletant el Nen Jesús. No és una iconografia molt freqüent. A mi em fa pensar en la Mare Terra que ens alimenta no només físicament sinó també espiritualment. Per tant, sí que hi ha un component femení en aquests espais”.

L’itinerari de les Roques Encantades

Després d’aquest breu conversa, iniciem el camí que neix al costat mateix del santuari. Seguirem la senyalització de l’itinerari de les Roques Encantades. El primer tram d’aquest sender, per on caminarem en silenci, ens portarà fins la carena i, amb aquest canvi de vessant, la muntanya s’obre davant nostra amb un ample prat i un preciós bosquet de bedolls. Aquí ens aturarem una bona estona per gaudir del paisatge que s’obre davant nostre, tant la verdor dels prats com el color argentat de l’escorça dels bedolls. Dediquem una bona estona a contemplar aquest paisatge de boscos i parts.

El gran bàlsam als dolors de la humanitat

En Gerard ha portat molts grups a conèixer aquestes terres. No podem deixar de preguntar-li com hem de viure aquests espais tan especials. “En aquests indrets cal fer, simplement, el que s’ha fet sempre. Aturar-se i contemplar. Un gran poeta musulmà afirmava: ‘En el moment que reconeixes la bellesa en aquest món, deixes de ser esclau’. La natura en estat pur i en silenci és el gran bàlsam als dolors de la humanitat. Imagina’t si tots els habitants del planeta dediquéssim una hora cada dia a la contemplació silenciosa des de l’indret que ressoni dins nostre, segurament avui el món seria molt diferent!”

En aquests temps que vivim, segur que ens aniria molt bé. Cal emfatitzar que la natura és salut. Segur que és el millor espai per reconectar amb un mateix i amb el que ens envolta. Ho creu així? “La natura, abans de res, ens ajuda a sentir-nos part d’un tot, d’una comunitat més gran que la humanitat. La natura es manifesta de mil formes diferents i ens aporta multitud de beneficis”, defensa en Gerard. “La natura ens pot ajudar a desconnectar d’allò que no ens agrada i a connectar amb allò que ens fa sentir millor, sempre i quan nosaltres també adoptem les actituds adequades i cerquem els espais adequats, i no tots els espais són compatibles amb tots els usos i les diverses necessitats. El que ens ofereix la natura, aquesta connexió amb el tot, un escenari per a la vida, probablement no ho troben enlloc més”.

Li preguntem què cal per aconseguir aquest identificació o comunió amb la natura. “Cal, abans de res, silenci. Ara bé, per anar a buscar el silenci cal deixar enrere el soroll. Per aconseguir-ho tan important és aprendre a mirar cap al no-res com deixar de mirar cap el brogit. Convé desaprendre molts conceptes que ens condicionen la nostra mirada cap al món natural. Podem aprendre a contemplar un roure sense cap filtre, és a dir, sense posar-li nom, sense saber que les seves fulles són caduques, simplement com un altre ésser, un habitant del bosc... D’altra part, cal ser humil i establir lligams de respecte, d’amor cap a les persones, els arbres, els paisatges... sinó, continuem sols i separats del tot. De l’observació se’n desprèn el coneixement i d’aquest se’n deriva el respecte i l’estima que ens pot guiar cap a l’admiració i fins i tot la veneració. A voltes mirar no vol dir veure”.

El camí segueix pel costat de l’ample prat fins arribar a una densa fageda que caldrà creuar per arribar a les Roques Encantades. La fageda és un bosc completament diferents dels mediterranis. Normalment, només apareixen faigs, les capçades dels quals cobreixen tot l’espai i generen una suau ombra al llarg de l’estiu i, a la tardor, quan cauen les fulles una capa força gruixuda de fullaraca arran de terra.

La fageda canvia molt al llarg de les estacions. A l’hivern és un espai molt desolat i immòbil; a la primavera, abans que surtin totes les fulles, el sotabosc s’omple de flors com les prímules o les herbes fetgeres. L’estiu és un lloc frescal i a la tardor un paradís dels colors ocres.

Endinsar-se per la fageda és entrar en un altre món de colors, sensacions i simbolismes. Som en el bosc de la boira, dels misteris, del recolliment dels cavallers medievals... I dins de la fageda ens pareixen un conjunt de grans blocs de roques calcàries el sentiment d’entrar en un espai únic i meravellós s’apodera de nosaltres.

Una porta oberta a la reconnexió

En moltes ocasions he escoltat a en Gerard parlar d’aquest espai com un santuari natural i no puc estar de preguntar-li per què qualifica aquest espai com a tal. “Un indret com aquest representa un punt neuràlgic en el paisatge, un punt clau. Llocs com aquest tenen una importància cabdal per a nosaltres: tenen la capacitat de captivar, de commoure, d’impressionar i, per tant, de transmutar-te. És com un hub, un xacra, un punt d’acupuntura en el paisatge, una cruïlla de camins on passen moltes coses i on pots connectar el teu ésser amb la natura, una porta oberta a la reconnexió”.

I la Sílvia, com viu les roques encantades? “Aquest és un espai especial, el conec des de petita. Quan estava a la Salut vaig tenir la meva primera filla i moltes vegades hi anava a passejar amb ella. És com anar als orígens! Et sents com si fossis als inicis de la humanitat, és a dir, davant teu només hi ha blocs de pedra i arbres. El lloc té una gran força. Quan després d’una bonica passejada, apareixen davant teus les formes de les roques dins teu es produeix una sacsejada. No m’estranya que es diguin les roques encantades. És un espai màgic”.

Tot seguit vam recolzar-nos en un faig i ens quedar tots tres contemplant aquell indret i quan ho vam desitjar ens aixecarem i tornarem en silenci i amb una agradable pau interior.