“El Crist de Dalí trenca amb la iconografia anterior sobre Jesús”

Glòria Barrete -CR L'any 1950 Salvador Dalí visita el monestir carmelita de l'Encarnació, a Àvila. El pare Bruno Froissart li mostra aleshores un petit dibuix d'un Crist crucificat, conservat en un reliquiari, i realitzat per sant Joan de la Creu. El dibuix representava Crist des d'una perspectiva inusual, vist des de dalt en angle oblic. Serà a partir d'aquesta imatge, i dels somnis posteriors de Dalí, que l'artista pintarà una de les seves obres mestres, 'el Crist', coneguda també com a 'Crist de Sant Joan de la Creu'. Fins al 30 d'abril d'aquest any es pot veure exposat a Figueres, a la Fundació Dalí, a l'exposició 'El Crist de Portlligat'.

"Aquesta és una representació de Crist, estèticament, de les més maques que s'han fet", afirma Mònica Santín, especialista en patrimoni cultural de l'Església i professora del seminari sobre iconografia a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Un Crist, el de Dalí, que trenca amb la iconografia que s'havia fet fins ara de Jesucrist i que el mostra des d'una perspectiva diferent fins al moment. "El Crist de Dalí no sabem si està viu o mort, és un escorç; el seu cap el veiem des de dalt, i no sabem si està així perquè és mort o perquè està contemplant la vista que té als peus", detalla Santín.

També és un Crist que no té sang, "apareix surant", i amb les mans i els peus "sense cap ferida visible". El seu cabell és curt, un detall que pot semblar menor, però que el fa especial també, ja que "hi ha ben pocs Crists amb el cabell curt", reconeix Santín. Un Crist, en definitiva, "molt diferent del que s'havia fet fins al moment", explica.

La primera representació de Jesucrist a la creu coneguda és un Jesucrist amb cara d'ase. Un grafit descobert a les runes del Mont Palatí és la prova. En aquell grafit apareix una creu, el cos d'un home crucificat, però amb el cap d'un ase. Al costat hi ha un home que el mira i a sota posa 'Alexamenos adora al seu Déu'. Aquesta representació és d'abans que el cristianisme fos oficial, segle I o segle II. "Una prova que la creu era una humiliació tan gran que no es representava a Jesucrist en la creu, era un veritable càstig", reconeix Santín.

Es començarà, doncs, a representar Jesús en creu amb l'oficialitat del cristianisme, a través de la creu gloriosa, o en forma de majestat batlló, que es conserva al MNAC, i on apareix Jesucrist en creu sense cap patiment i vestit com a emperador bizantí. "La representació de Crist a la creu ha evolucionat molt", afirma Santín. No serà fins al segle XIII-XIV, i després al Barroc que serà molt exagerat, quan ja es comença a mostrar el dolor i el patiment, "però haurà de passar molt de temps", recorda. Cada període, però, i per raons determinades, representa Jesús en la creu de maneres diferents. I apareix Dalí, i trenca esquemes; "trenca amb la iconografia anterior, perquè mai s'havia fet un Crist així, ni tan sols el de Sant Joan de la Creu, en el qual s'inspira".

El Crist de Sant Joan de la Creu, inspiració de Dalí, és un Crist que també es veu en escorç, "també com si fos la mirada de Déu des de dalt, però diferent perquè així com Dalí el planteja en un plànol absolutament zenital, sant Joan de la Creu el fa lateral i diferent, perquè els genolls estan doblegats i té els peus plans pel clau que es mostra". Aquest Crist de sant Joan de la Creu és una miniatura, d'uns 5x6 cms. Dalí en veure-la queda impactat. Però de fet, Dalí ja estava impactat en aquell moment, no només pel dibuix, sinó que tota la humanitat està impactada, per la bomba atòmica. "Tota aquesta etapa de Dalí, la que es coneix com el període místic i espiritual de Dalí, ve després de la bomba nuclear".

Coincideix també en el retorn de Dalí a Espanya, després d'estar vuit anys als Estats Units. Quan hi torna, Espanya es troba sota la dictadura franquista, i és quan Dalí es proclama "catòlic, apostòlic i romà, i inicia el seu període de pintura religiosa, l'època mística nuclear de Dalí que deixa enrere l'època atòmica de l'artista", explica la professora Santín.

Un Crist dalinià, també amb enigmes

No podem oblidar tampoc que Salvador Dalí quan torna a Madrid coneix Velázquez. I Velázquez té un Crist que sí que va ser un abans i un després també. "Velázquez fa un Crist, que s'exposa actualment al Museu del Prado, que és pintura tenebrista. Té un fons absolutament negre, com al de Dalí, és similar, però el cos de Jesucrist és blanc, és llum". És d'un virtuosisme aclaparador el Crist de Velázquez, reconeix Santín, "i evidentment Dalí el coneix".

"El Crist de Dalí és tot ell bellesa", declara Santín. Per fer a Crist, Dalí busca un model real; un actor no massa musculat ni excessivament prim, un cos bonic, normatiu en el moment. "La bellesa és un camí que porta a Déu, i l'Església catòlica pel que fa a imatges ho ha explorat molt", afirma Santín.

Una altra cosa curiosa de l'obra, destaca Santín, és l'estructura triangular que podem dibuixar en el Crist de Dalí. Entre els braços i els peus, o entre els braços i el final de la creu. Enmig d'aquest triangle hi ha un cercle, que és el cap. "Això en principi a Dalí li podia suggerir l'estructura de l'àtom, però alhora el triangle és la trinitat". Un Crist on no hi ha cap ferida i on tampoc apareix l'INRI sobre la creu, l'acusació concreta per crucificar-lo.

Apareix, això sí, un paper doblegat, en blanc, "molt dalinià, sempre ell i els seus enigmes". El que sí que sabem, perquè així ho va expressar l'artista, és que Dalí amb el Crist volia expressar "la bellesa metafísica del Crist-Déu". Dues icones que casen a la perfecció amb tota aquella època de Dalí.