Coses d’Antes: El retaule mòbil de les ànimes

Víctor Rodríguez –CR Va haver-hi un temps que la mort era molt més present a la societat, no perquè la gent es morís més i més jove, que també, sinó perquè no s’evitava tant de parlar-ne com ara. Igualment, la pena de l’infern, els càstigs divins i les condemnes a cremar eternament estaven molt més presents en el si de la vida diària, de la catequesi i també dins la litúrgia de l’església. En molts temples existien -d’igual manera que els monuments de Setmana Santa- retaules que només tenien i exercien la seva funció uns dies concrets durant l’any. Avui, a Coses d'Antes, parlem del retaule mòbil de les ànimes, en aquest cas, del que conserva amb molt d’orgull la bonica parròquia de Sant Boi de Lluçanès.

Es tracta d’un retaule d’aproximadament sis metres d’ample per quatre d’alçada amb una obertura central, que com una boca de teatre, coincideix amb l’espai i mides de l’altar fix del presbiteri. Aquest retaule portàtil actuava com un decorat de l’altar major que només s’exposava durant els dies previs a la festivitat de Tots Sants i canviava per complet la fesomia del presbiteri.

Al ser mòbil i tenir una funció merament temporal, no estem parlant d’una obra d’art que excel·leixi en la tècnica ni en l’ornamentació, sinó que havia de ser relativament senzilla pels pocs dies que tenia d’ús i a la vegada, perquè havia de ser fàcilment transportable i plegable. Es tractava d’un decorat que tapava l’altar major per donar un missatge visual potent -que generés impacte- per Tots Sants, quan es resava un novenari i es feien prèdiques especials al voltant de la mort.

Guardat a les golfes la resta de l’any -com un decorat dels Pastorets- només veia la llum a finals d’octubre i passada la festivitat, es tornava a guardar i el presbiteri recobrava la seva imatge habitual fins a l’any següent, quan caldria tornar a recordar als fidels les penes de l’infern d’una manera ben visual.

Al retaule hi veiem pintats diversos esquelets i al bell mig, les ànimes del purgatori entre flames, que representen diferents estaments de la societat: joves i grans, homes i dones, un Rei i fins i tot un Papa a l’espera de ser salvats per dos angelets que baixen del cel. El retaule ens recorda clarament que es passa comptes amb tothom i el perill de pecar a tota hora. Dos angelets més sostenen els escapularis de la Mare de Déu del Carme, ja que al segle XIV va ser nomenada intercessora de les ànimes del purgatori i el de la Mare de Déu de la Mercè, que sota el seu patronatge, Sant Pere Nolasc va fundar a Barcelona l’orde dels mercedaris, per alliberar els captius. I és que captiu, en el seu sentit ampli, no era només qui estava en mans dels musulmans, sinó també qui quedava pres pel pecat.

Els dos esquelets principals, situats a banda i banda, duen un missatge ben potent en un català prefabrià, tot sembla indicar que aquest retaule és de finals del segle XIX o principis del XX. A l’esquerra s’hi llegeix la frase de Job: "Consumida en la fossa espero la resurrecció. I en la mia pròpia carn veuré al meu Salvador". A la dreta, el versicle 22 de l’Eclesiastès ens recorda la brevetat de la vida i el judici que a tothom atrapa, recordant fer el bé "per no caure al precipici". Les dues frases ens recorden la confiança en la resurrecció i alhora, la brevetat de la vida i el perill de pecar. El retaule ben segur que s’inspirava en un de més antic que també es conserva parcialment al costat, en unes taules de fusta possiblement barroques.

El Concili Vaticà II va arraconar moltes d’aquestes pràctiques alhora que va canviar la distribució de l’altar, posat de cara al poble. Pel seu desús, per ser entès en molts casos com un mer decorat transitori sense valor, per l’espai que ocupa i també perquè no totes les parròquies es podien permetre de tenir-ne un -feina n’hi havia a conservar i/o mantenir els fixos- el cas de l’altar de les ànimes de Sant Boi de Lluçanès és avui dia ben singular i gairebé únic.

I aquesta singularitat ens recorda també que dissortadament hem fet massa net amb el nostre patrimoni, i que com la mort, no ens agrada gaire recordar-ho ni parlar-ne.