“A Catalunya i a l'Uruguai el lleure implica recrear la forma de percebre l'entorn”

Roger Vilaclara –CR "En l'essència compartim moltes coses: aprofitar l'oportunitat educativa que ens permeten les experiències de lleure". El director del Centre Ludus de l'Uruguai, Ricardo Lema, assegura que el lleure educatiu es viu de manera similar América del Sud i a Catalunya.

Lema és a Barcelona amb motiu del Congrés Internacional del Lleure que organitza aquesta setmana la Fundació Pere Tarrés. Hi participa com a expert en desenvolupament humà i en l'oci com a eina de transformació social i cultural. Entre tallers i xerrades, parlem amb ell sobre aquest esdeveniment, l'educació en el lleure i el voluntariat.

Quina importància té el Congrés Internacional de lleure de la Fundació Pere Tarrés?

Jo crec que la possibilitat d'un congrés internacional permet la possibilitat de travessar fronteres i conèixer experiències que es van fent en diferents parts del món. Crec que necessàriament la millora de les propostes que puguem fer en aquest camp tenen a veure amb mostrar el que fem, comparar, veure bones pràctiques i anar reflexionant sobre la nostra pròpia experiència. Un congrés internacional així permet aquest tipus de vincles.

En què se centrarà la seva intervenció al Congrés?

Pel que fa a la recreació, com li diem nosaltres al lleure o a l'oci, tant a l'Uruguai com aquí coincidim en l'èmfasi educatiu. Parlem, doncs, de recreació educativa com es parla en aquest congrés de lleure educatiu. En certa manera, a l'Uruguai tenim molts aspectes en comú amb la tasca que es fa aquí, però també hi ha alguns matisos que sobretot tenen a veure amb les característiques i processos de cada país. És en aquests matisos que m'agradaria posar el focus durant la meva intervenció d'aquest divendres. Què pot aportar una recreació no tant d'entreteniment sinó d'una forma d'intervenir transformant? La mateixa paraula ho diu: recrear és tornar a crear. La recreació o el lleure implica recrear la forma de percebre l'entorn, recrear les persones que ens rodegen o, fins i tot, recrear la forma de percebre'ns a nosaltres mateixos. Per nosaltres, el joc és molt més que un instrument. Reconèixer la capacitat lúdica, intervenir i transformar des del joc és un component essencial de la nostra forma d'entendre l'educació. En aquest sentit, més enllà de les reflexions que proposa el congrés, m'agradaria bastir aquest pont amb el continent sud-americà.

Quins són aquests matisos respecte al lleure que es fa a Catalunya?

Pel que vaig coneixent, no crec que hi hagi gaires diferències d'enfocament i de forma d'entendre. En l'essència compartim moltes coses: volem anar més enllà de l'entreteniment, poder prendre l'oportunitat educativa que ens permeten aquestes experiències de gaudi i portar endavant una proposta que atengui a les necessitats de tota la població. Crec que hi ha processos coincidents més enllà de recorreguts particulars que tinguem en cadascun dels països.

Potser la diferència més gran que hi ha, concretament a l'Uruguai, és que el lleure ha entrat amb molta força en les institucions d'educació formal. Això que a Catalunya es promou en forma de campaments, de formació de monitors joves i d'altres, a l'Uruguai, on ha crescut més, és als mateixos col·legis i institucions educatives. La majoria de campaments que s'organitzen allà es fan des de les institucions d'educació formal, la majoria d'animadors o recreadors es formen dins les institucions educatives. Es tracta d'un moviment juvenil important, però que es dona amb més força a les institucions formals.

I hi ha lleure vinculat a parròquies i comunitats com aquí amb els esplais del Moviment de Centres d'Esplai Cristians de Catalunya (MCECC)?

També! Hi ha moltes institucions vinculades a l'Església catòlica o a altres esglésies que intervenen en el camp del lleure amb molta presència. Són processos que, a l'Uruguai, acompanyen el que seria l'educació formal catòlica i l'educació no formal i que es viuen amb molta força.

S'ha de promoure el lleure educatiu des del voluntariat?

Jo crec que les funcions que compleixen els recreadors o monitors pel lleure professional o els voluntaris són diferents. Necessitem rols professionals que assumeixin els lideratges dels processos educatius, però també necessitem el rol que compleixen aquests animadors juvenils en les institucions que és un rol que un professional o un adult no pot tenir. En certa manera, els animadors acaben sent mediadors pedagògics entre els objectius institucionals i els interessos dels infants. És molt més fàcil per un nen, projectar-se en un jove. Els rols són diferents, però ambdós són necessaris.

En aquest sentit, hi ha una crisi de voluntariat en la societat actual?

No sé si estic d'acord amb aquest terme que sovint es parla de crisi de voluntariat. Jo crec que hi ha altres formes del voluntariat. Jo vinc d'una generació en què el voluntariat va ser molt important als anys 60 i 70. En aquell moment, era un compromís polític o religiós amb finalitats molt clares. Jo crec que, avui, el jove que fa un voluntariat és perquè aquesta experiència el beneficia i no com a part d'una missió o d'un projecte. Parlem sobre que el beneficia en un sentit desinteressat: al jove li fa bé i se sent útil. Els joves cada vegada més escullen el que fan menys motivats per l'interès material i molt més per la seva pròpia realització personal. Hi ha noves formes de voluntariat, però no crec que parlem de crisi de voluntariat.