Caminar de Loiola a Jerusalem, el pelegrinatge del jesuïta Alexis Bueno

Glòria Barrete –CR La celebració dels cinquanta anys sempre és una efemèride important. Sovint aquest número serveix a molta gent per fer balanç del camí fet i projectar el futur. En el cas del jesuïta Alexis Bueno, celebrar cinquanta anys de vida li va fer sentir la necessitat d’aturar-se un temps, de copsar el moment que estava vivint, “fer una parada per saber què toca ara”, explica. D’aquesta necessitat va sorgir el seu repte, caminar de Loiola a Jerusalem en sis mesos.

Una necessitat d’aturar-se que Bueno desvincula d’una crisi personal i de fe. “Jo no vivia cap crisi, sinó que tenia la intuïció que amb els cinquanta calia reflexionar sobre on toca ara posar les prioritats”. Reconeix, però, que després del seu pelegrinatge aquesta pregunta no ha tingut pròpiament una resposta.

Una necessitat interior

Fa vint anys que Alexis Bueno va fer el Camino de Santiago. Encara avui recorda una frase que va trobar en un alberg d’Astúries que deia ‘el camino no te da lo que tú le pides, te da lo que necesitas’. En el cas de l’Alexis ara, amb cinquanta anys, el cos i la ment li demanaven parar. “Era una necessitat interior”, afirma.

Si comptem els mesos continuats caminant, són cinc mesos, que van des del 4 de juliol del 2022 que Alexis va sortir des de Manresa, fins a l’1 de desembre del 2022 en què el jesuïta arriba a Jerusalem. “Els comptabilitzo en sis perquè al març i abril del 2022 vaig fer en grup el Camí Ignasià que surt de Loiola i acaba a Manresa”.

Una experiència que va anar covant durant un temps i que va compartir i expressar amb el Provincial de la Companyia. “Primer és una idea boja que un té al cap, però després tot va agafant forma i es concreta”, reconeix. Jerusalem, afirma, no era pas tan important com sí que ho era el fet de caminar, fer un break i tenir temps per a ell, “temps de silenci i de trencar amb la feina habitual”. Al Provincial de la Companyia de Jesús li escriu una carta expressant els seus motius i raons. La resposta: “agafa set mesos i fes el que vulguis”.

Condició: fer-ho sol

El pelegrinatge l’ha pogut realitzar gràcies a l’ajuda d’una petita associació –Jerusalem Way– que ajuda a altres pelegrins a fer aquest traçat. L’associació li proporcionava, entre altres coses, dues eines valuoses. Una, el traçat del camí sobre mapa que Alexis Bueno descarregava al seu mòbil.

L’altra, una sèrie de marques al mapa que altres pelegrins havien indicat, com llocs d’interès, monestirs i parròquies que podien acollir, o càmpings i hotels barats. I quasi tot el pelegrinatge l’Alexis l’ha fet caminant i sol. “Com el camí només per Turquia ja eren uns tres mesos, vaig haver d’agafar en algun punt autobusos, i un avió des d’Antalya (Turquia) fins a Jordània”.

Des del principi era condició fer-ho sol. Només ha fet una excepció, amb una persona que va convidar a caminar amb ell una setmana, però tenia molt clar que havia de caminar sol. “Era quelcom que tenia a veure amb mi, amb la meva relació amb Déu, una mica de recerca o de trobada amb un mateix”, explica.

Després de mesos de caminar sol, Bueno reconeix que al caminar i, quan vas sol, la relació amb la gent és molt diferent. “En primer lloc, necessites molt més de la gent perquè estàs sol, i, en segon lloc, la gent et veu d’una manera diferent, quan et veuen sol et veuen més, et veuen molt penjat”.

Hi ha molta part del camí, explica, “en què fas memòria de tu mateix, de la pròpia vida, i és evident que trobes coses que no agraden, que són equivocacions, moments que són més difícils”. Malgrat això, Alexis té clar que ja des del principi del camí hi va haver quelcom molt sorprenent en ell, l’alegria. “L’alegria de viure tot el que vivia en senzillesa, en respirar, en caminar, en trobar-me amb la gent, en la pregària, la lloança”.

La vida senzilla del pelegrí feia que les coses més dures que li podien venir a la memòria les visqués des de la tranquil·litat. I vàries són les imatges de Déu que han estat presents en ell en aquesta experiència. “Una, la del Déu de la misericòrdia, la del Déu del perdó, la del Pare del Fill Pròdig, el que acull i és pura misericòrdia”. Davant d’això, reconeix, “no et fa por que surtin aspectes més negatius d’un mateix”.

Renovar-se un mateix per seguir acompanyant

Tampoc ha tingut en el camí cap revelació, cap aparició, ni res nou. “Més aviat una reconnexió amb mi mateix i amb el Déu de sempre, però d’una manera molt forta i intensa”, explica. La seva vida, la vida com a religiós, defensa que és molt bonica “perquè moltes de les coses que faig depenen molt d’estar bé”.

Bueno afirma que sovint li toca acompanyar espiritualment moltes persones, i que és imprescindible que visqui profundament la connexió amb l’espiritualitat. “És una feina que depèn molt de tu mateix, hem d’invertir molt en nosaltres mateixos interiorment, i cuidar algunes coses molt més”.

I és que Bueno sentia que agafava set mesos sabàtics ell, però per als altres. “Si per alguna cosa existeix la vida religiosa, és també per fer coses estranyes, coses que no tothom pot fer, però sempre al servei dels altres. Que el viscut pugui tenir fruits en els altres”.

Després del seu pelegrinatge la paraula que li surt expressar és renovació. “Renovació del que ja estava en tu, però que es difuminava potser en el dia a dia i la rutina”. També la paraula guarició li ressona molt, en el sentit, diu, que “caminar et guareix, sana la memòria, i et fa recuperar el més simple”. És com descobrir, explica, que vivim fragmentats davant de l’estrès i la rutina que vivim, “una mica malalts”. Caminar et centra, et recentra, t’unifica, et fa veure les coses més essencials i importants, recorda.

El pelegrinatge, present a totes les religions

Alexis Bueno treballa a l’escola dels jesuïtes de Lleida. A l’escola, i en els últims anys, ha pogut constatar com a l’hora de comunicar coses profundes als joves el primer que cal fer és guarir-los. “Alguns joves estan malalts i trencats, i primer cal una teràpia de xoc, com caminar, sense mòbil i sense res, per poder després simplement escoltar i connectar amb coses simples com són la sortida del sol, les muntanyes, o un riu”.

Hi ha quelcom ancestral en caminar que ens connecta amb el profund. El pelegrinatge és present a totes les religions i des de fa milers d’anys. La gent camina, pelegrina, perquè el pelegrinatge “et posa en moviment, físicament i mentalment”.

Una experiència, la del pelegrinatge, que entronca absolutament amb l’espiritualitat ignasiana i amb Sant Ignasi de Loiola. “Sant Ignasi dona algunes pistes que potser la nostra civilització les ha oblidat”, reconeix Bueno. Una experiència humana profunda i espiritual, afirma, ha d’agafar tota la persona, i també el seu cos. “La nostra civilització occidental és mental, ha oblidat el cos i som mentals com si la ment fos el súmmum, però som cos, som afectivitat i som ment. Caminar et connecta amb una experiència més global i més connectada”.