Un cop més la propera cimera sobre el canvi climàtic ens ha de fer pensar als cristians i als creients en general. La situació que estem vivint ens ha de portar a tots i a totes, els que ens considerem creients, a demanar perdó a Déu. Perdó per la nostra manca de compromís en defensar la seva creació. Perdó per no ser capdavanters en la recerca de solucions. Perdó, en definitiva, per no caminar prou amb altres per aturar la destrucció d’aquesta terra que Déu ens ha donat.
Aquesta convicció de culpa ens ha de portar a tornar a mirar endins i, si ho fem, ens adonarem, segurament, que ens queda molt camí per fer a cadascuna de les nostres cases. Prendre consciència de la nostra responsabilitat en preservar la creació encara no forma part suficientment de l’agenda de les Esglésies. Cert que ho hem tractat. Cert que ho hem escrit. Però també és cert que encara no hem avançat prou.
Aquesta terra, que Déu ens ha donat, és la nostra “terra promesa”. És la terra que ens ha vist néixer i que ens veurà morir. És la terra que veurà néixer i morir els nostres fill, nets i els seus descendents. Però perquè això pugui ser veritat cal que nosaltres els deixem en heretat una terra i no una deixalleria.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.