Fotografia: Oscar Romero i Rutilio Grande | Tenquique503 sota llicència CC 4.0

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Fa uns dies es va donar a conèixer una carta pública d'un grup de 15 capellans de Cuba adreçada a les autoritats civils i militars i als membres de la seguretat de l'estat, amb motiu de les protestes que viu aquest país.

En aquesta carta, els capellans recorden "els milers de cubans que, l'11 de juliol, passat van sortir al carrer" demanant llibertat. La carta recorda que en aquella data, "molts d'ells van ser colpejats i detinguts" i també "jutjats i condemnats sense haver fet res de mal".

Després d'aquells fets, segons els capellans cubans, el govern estava "fent l'impossible perquè la població" no anés a la manifestació que es va convocar per al 15 de novembre. Els capellans, deien que no voldrien vore "la policia colpejant i maltractant" el poble de Cuba. I per això aquests capellans deien també que després de la manifestació, "quan s'escrigui el que succeí el 15 de novembre hi haurà dues alternatives: parlar d'aquells que foren convocats a colpejar i reprimir, però decidiren protegir i cuidar els seus compatriotes", o "es conti com colpejares el teu germà i el reprimires". Els capellans, que temien que el 15 de novembre hi hagués una repressió per part de la policia, demanaven als cossos policials que escoltessin "la veu de la consciència, eixa veu que ens diu que el camí no és la intolerància ni la repressió". La carta pública dels capellans acabava demanat una "Cuba on regni la justícia, la llibertat i la pau".

També els bisbes de Cuba han demanat que el govern tingui "un gest d'indulgència" envers aquells que continuen detinguts per les protestes de l'estiu passat. De passada cal que recordem, pel paral·lelisme que hi ha amb les protestes de Cuba, que els líders independentistes catalans també van ser detinguts, empresonats i condemnats dos d'ells, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, pel fet d'encapçalar una protesta pacífica i, posteriorment, demanar que es dissolgués. Per la seva part, els bisbes cubans han defensat que "tots els cubans haurien de poder expressar i compartir lliurement les seves opinions, el seu pensament o les seves conviccions, fins i tot quan no siguin compartides per la majoria".

No he vist cap crítica negativa, per part dels mitjans de l'estat espanyol (aquells que diuen una vegada i una altra que l'Església no ha de fer política), davant la carta pública dels capellans cubans i la nota dels bisbes de Cuba.

Al contrari, aquests mateixos mitjans sí que van criticar durament la nota dels abats i de les abadesses de Catalunya, amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, amb la violència exercida per la policia amb els manifestants que vam anar a votar aquell dia. Els abats i les abadesses de Catalunya condemnaven en la seva nota la violència policial i expressaven el seu "rebuig a l'ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic", com han fet els bisbes i els preveres cubans.

Els mateixos mitjans que ara no han obert la boca per criticar les declaracions dels capellans i dels bisbes de Cuba, sí que van qualificar, pejorativament, la nota dels més de 400 preveres que vam recolzar el referèndum de l'1 d'octubre.

Tant la carta dels capellans de Cuba i la nota dels bisbes cubans davant la repressió d'aquell govern, com també la dels abats i les abadesses davant l'actuació policial l'1 d'octubre de 2017 i la dels preveres catalans que recolzàrem el referèndum d'aquell dia, em recorden l'homilia de l'arquebisbe màrtir, Òscar Romero, el 14 de març de 1977, en les exèquies del capellà Rutilio Grande, assassinat per la dictadura del Salvador. L'arquebisbe Romero recordava les paraules del papa Pau VI: "Què aporta l'Església a aquesta lluita universal per l'alliberament de tanta misèria?". I l'arquebisbe Romero deia: "L'Església no pot estar absent en aquesta lluita d'alliberament". L'arquebisbe de San Salvador tornava a citar el papa Montini, així: "L'Església ofereix aquesta lluita alliberadora del món, homes alliberadors, als quals dona una inspiració de fe, una doctrina social que està a la base de la seva prudència i de la seva existència, perquè es tradueixi en compromisos concrets i sobretot en una motivació d'amor fratern".

I l'arquebisbe Romero deia encara: "L'alliberament que Grande predicava és inspirat per la fe". I és que "la doctrina social de l'Església diu als homes que la religió cristiana no té un sentit només espiritualista, oblidant-se de la misèria que l'envolta". Davant l'assassinat de Rutilio Grande, Romero continuava: "Esperem la veu d'una justícia imparcial. Som una Església peregrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina serena perquè porta aquesta força de l'amor".

La implicació dels capellans (cubans i catalans) en la lluita per la justícia, també em recorda l'última homilia de Rutilo Grande, el 13 de febrer de 1977, un mes abans que fos assassinat. El jesuïta Rutilio Grande deia: "L'amor és conflicte i exigeix als creients i a l'Església la violència moral. La violència es troba en la Paraula de Déu", ja que "el Senyor no passava indiferent davant el dolor humà. De cap manera!".

Grande denunciava públicament l'expulsió del Salvador, per part de la dictadura, del jesuïta colombià, Mario Bernal. I per això, davant la injusta expulsió del país de Mario, Rutilio Grande deia: "L'Església no es pot quedar callada. No pot quedar al marge d'aquest fet. Aquí estem! Si més no per donar aquest símbol de protesta oficial de l'Església, de les nostres comunitats". Rutilio denunciava la violència que vivia el Salvador, mentre es calumniaven i amenaçaven els capellans i els catequistes o fins i tot els posaven bombes: "És perillós ser cristià en el nostre medi! És perillós ser veritablement catòlic! Perquè el món que ens envolta està fundat radicalment en un desordre establert, davant del qual la mera proclamació de l'Evangeli és subversiva", deia Rutilio Grande.

Aquest jesuïta parlava amb claredat i valentia, qualificant així aquells que eren els dipositaris de l'ordre establert: "Ai de vosaltres, hipòcrites que de la dent al llavi us feu dir catòlics i per dins sou immundícia de maldat! Sou caïns i crucifiqueu el Senyor quan camina amb el nom de Manuel, amb el nom de Luis, amb el nom de Chabela, amb el nom de l'humil treballador de camp!".

Rutilio deia també en aquella seva homilia: "Estimats germans i amics, molt aviat la Bíblia i l'Evangeli no podran entrar per les nostres fronteres. Ens arribaran només les cobertes, perquè totes les seves pàgines son subversives". I és que, deia Grande, "alguns volen un déu dels núvols. No volen aquest Jesús de Natzaret. Volen un déu que no els interrogui, que els deixi tranquils en el seu establiment".

Un mes després d'aquesta homilia, la furgoneta de Rutilio Grande va ser metrallada, morint ell, juntament amb els seus dos acompanyants, Manuel Solorzano, de 74 anys i Nelson Lemus, de 16. I és que l'Església, la de Cuba i la del Salvador (i també la de Catalunya), no pot mirar cap a una altra banda quan son trepitjats els drets humans més elementals, com son els drets de les nacions.