Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Claretians) El claretià Pere Codina ha reflexionat els darrers diumenges sobre el Sínode de l’Amazònia al full parroquial ‘Xarxa’ que editen des de les parròquies del Cor de Maria i de Sant Tomàs d’Aquino de Barcelona. Fem aquí el recull dels tres textos publicats, en què assenyala la importància d’aquest sínode eclesial. Entre d’altres qüestions, apunta el fet que el papa Francesc hagi obert la fase preparatòria i de consulta a tota l’Església, incloent-hi grups i comunitats de base, així com la disponibilitat a escoltar i el valor d’una “Església que escolta el clam de l’Esperit en el crit de la Amazònia”.

L’Amazònia,un tema rellevant

Fa just quinze dies, el diumenge 27 d’octubre, va acabar a Roma el Sínode per a la Amazònia que havia començat a primers del mateix mes. Molts, des d’una Europa que continua essent per a ells el melic del món, han vist aquest Sínode com un tema menor, “coses del Tercer Món!”. Però sembla segur que no deu ser un tema tan secundari… que ha rebut la oposició que ha rebut i quan se l’ha volgut desqualificar dient que és un tema irrellevant. (És allò de sempre: si crec que val la pena destinar deu hores –o les que sigui– per demostrar que una cosa no té importància… ja estic reconeixent que és important!…)

El Sínode va tenir molta oposició des dels sectors més integristes de l’Església (i fins i tot del Vaticà). I a dintre mateix de l’aula de debats no tothom pensava igual i es va notar. Tanmateix els objectius principals van tirar endavant. Avui no podem fer ni una simple enumeració. Però amb molt de gust dedicarem algun del propers diumenges a parlar-ne.

La fase de consulta obligatòria al Poble de Déu

Amb aquest Sínode han començat a canviar algunes coses dins l’Església. El títol oficial del Sínode ha estat aquest: ‘Amazònia, nous camins per a l’Església i per a ecologia integral’. I si parla de «nous camins» no és perquè sí.

En aquesta reunió s’ha volgut aplicar o posar en pràctica uns punts cabdals que el papa Francesc va marcant tossudament en el seu magisteri: amb La joia de l’Evangeli (Evangelii gaudium), amb Lloat sigueu (Laudato si’) i, d’una manera especial, amb La comunió episcopal (Episcopalis comunió). Aquest darrer document del papa, no tan conegut, el va publicar l’any passat per dir com s’han de celebrar els Sínodes en endavant.

Fins ara, quan es preparava un Sínode no era obligatori que fossin consultades les comunitats i grups (i individus). I sovint se’n prescindia. A partir d’ara, el papa ha establert que la primera fase del Sínode, la fase de preparació, sigui la fase de consulta obligatòria al Poble de Déu, és a dir, a les comunitats, grups… perquè tots hi puguin dir la seva.

Gràcies a Déu, el papa Francesc té la santa obsessió de rebaixar tant pugui els nivells de clericalisme dins l’Església. L’Església és el Poble de Déu i per tant dins l’Església TOT el poble de Déu hi ha de poder dir la seva. El Sínode de l’Amazònia ha estat la primera experiència… (I no sembla que hagi anat malament.) [PCM]

«Escoltar», més que mirar!

El Sínode de l’Amazònia ha condensat la seva reflexió i la seves propostes en un document d’unes 30 pàgines. Elaborat a partir del mètode del «Veure, jutjar, actuar», mostra, ja en el mateix esquema, una sòlida organització de les idees, fins al punt que amb la simple enumeració dels capítols ens podem fer ja una idea clara de per on va la línia de reflexió.

Hem dit que s’ha elaborat a partir del mètode clàssic del «Veure, jutjar, actuar». I és veritat… però amb matisos. Perquè han canviat una paraula. Pot semblar no gran cosa, però és un canvi molt significatiu. Allí on el mètode clàssic deia «veure», el sínode per a l’Amazònia diu «escoltar». Per què?

Doncs perquè quan es tracta de «veure», tota la iniciativa la pren l’observador, el qui mira, mentre que «el qui és mirat no pinta res». En canvi, el Sínode de l’Amazònia no parla de «veure», sinó que parla d’«escoltar». (I, a més a més, és just el que ha fet: escoltar!). La iniciativa ja no la té l’observador, sinó que la tenen les persones que parlen, és a dir, el Poble de Déu, que ha de ser escoltat. I això canvia molt les coses. El Sínode ho afirma ben clarament:

«L’acció pastoral se sustenta en una espiritualitat que es basa en escoltar la Paraula de Déu i el crit del seu poble, per després poder anunciar amb esperit profètic la bona nova. Reconeixem que l’Església que escolta el clam de l’Esperit en el crit de la Amazònia, pot fer seus els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes de tots, però especialment dels més pobres (cf. GS 1), que són filles i fills predilectes de Déu (§ 38).» [PCM]