Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Després d’arribar al Santuari del Miracle (Solsona) el març de 2020 per passar-hi una setmana confinada, el Santuari ha esdevingut, potser ja ho era abans, la meva parròquia, i la comarca, la meva residència. En temps de cada vegada més reduïda vivència, pràctica, creença i inquietud religiosa i espiritual em vaig trobar participant dels oficis que una comunitat de vuit persones màxim, quatre monjos i quatre laics, celebràvem a l’Oratori del Monestir. Eren els dies en què la pandèmia començava a fer estralls i no sabíem ni com ni quan ens en sortiríem. El nostre ritme de vida havia canviat completament, els horaris de cada dia s’havien alterat del tot i enmig del silenci que imperava per tot arreu, i del recolliment i la proximitat que permetien l’espai i el nombre reduït de participants en les celebracions, se’m va acudir de pensar en les primeres comunitats cristianes.

Van ser uns mesos en què l’assistència telemàtica als oficis religiosos va augmentar notablement i gent allunyada de la pràctica religiosa s’hi va apropar. És normal, em direu, la incertesa i les dificultats amb què ens trobàvem havien de fer que la gent cerqués consol? protecció? seguretat? respostes? en la religió. Aquest fet no em va semblar necessàriament negatiu sinó que em va dur al que ja he esmentat, als primers segles de l’aparició del cristianisme i al missatge que els apòstols i els seus seguidors transmetien i que va fer expandir la religió.

Eren els primers segles, I-II dC, en què la gran contribució que havien fet la cultura i la civilització greco-romanes durant segles i les pràctiques del culte i la religió oficials no omplien els habitants de l’Imperi. Enmig d’aquest ambient de buidor la gent es va fixar en l’aparició d’una nova religió, el cristianisme. El cristianisme apareix com una novetat en tant que no demana sotmetre’s a unes normes o a uns ensenyaments sinó que, per damunt de tot, dona valor a la vida, a la persona, ofereix un missatge d’esperança i, sobretot, obre el cor a l’amor. És la religió d’un Déu que estima i que s’ha revelat en un home, el seu fill Jesucrist. Aquest amor dels cristians quedava provat fins i tot pel martiri que molts patirien. No hi havia gaires anys de diferència entre la passió, mort i resurrecció de Jesucrist i el martiri dels cristians dels primers segles.

Arribats al s. XXI sembla que la creença religiosa no fa si no desaparèixer de la nostra societat. Els temples, les esglésies i moltes parròquies han reduït o han deixat de celebrar-hi regularment els oficis. El fet religiós interpel·la a molt pocs i n’hi ha molts que dediquen tots els seus esforços a fer-lo desaparèixer d’allà on sigui. Davant d’això podríem preguntar-nos si el missatge dels primers cristians té encara sentit: “per damunt de tot, dona valor a la vida, a la persona, ofereix un missatge d’esperança i, sobretot, obre el cor a l’amor. És la religió d’un Déu que estima i que s’ha revelat en un home, el seu fill Jesucrist”, i ens adonaríem que el missatge cristià té la mateixa vigència que fa vint segles.

Què és el que s’interposa, doncs, entre aquesta crida i la humanitat del segle XXI que hi resta indiferent o allunyada? Què necessitem els cristians del nostre segle per fer arribar l’Evangeli a tots els que, de manera conscient o no, cerquen el sentit últim de la seva existència? Els mitjans tècnics hi deuen ajudar, però ara, com fa vint segles, el testimoniatge personal té un valor incalculable. Oferir-lo a la gent, perquè tingui la possibilitat d’aquest encontre personal amb Déu, sense el qual els cristians no podríem viure la nostra fe, deu ser, encara, urgent i necessari.