Fotografia: De Falin amb llicència C.C. 3.0

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El Monestir de les Coves de Kíiv va ser fundat el 1051, durant el regnat de Yaroslav el Savi. És el monestir més antic d’Ucraïna i un dels llocs sants de la religió cristiana ortodoxa. En 1990 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

He tingut ocasió de parlar amb Nicolàs de la parròquia ortodoxa d’Alacant, la seva parròquia és multi ètnica. Malauradament, en els nostres dies és massa habitual parlar de la guerra a Ucraïna. Ell té molt present quan va peregrinar a la ciutat de Kíiv per a visitar el Monestir de les Coves.

“Hi ha noms, digué, que per un ortodox signifiquen més que, simplement, un lloc en el mapa; Jerusalem, Mont-Athos, Patmos, Kíiv... són llocs sants, on hi ha una presència especial de la gràcia i això és precisament la causa que molts cristians ortodoxos de tot el món anhelin peregrina a aquests indrets.

Les primeres referències de Kíiv, les hem tingut ja fa temps, era la ciutat on desitjava peregrinar el protagonista del llibre sobre la Ortodòxia “El peregrí rus” i és la culminació de les més importants cròniques que existeixen. Les Cròniques dels eslaus de l’est, o Crònica de Nèstor, escrita per Sant Nèstor el Cronista”.

Quan Nicolàs i el seu grup van arribar a les portes del Monestir de les Coves, a 20 graus sota zero, tremolaven més d’emoció que de fred. En traspassar les portes del monestir va creure que entrava en un món que no era el present: “De matinada ens vam dirigir a una de les esglésies, just en el moment que començava l’ofici nocturn que va finalitzar quan el sol il·luminava les icones".

“Era a Kíiv, la Ciutat Santa! Vàrem baixar a les coves a venerar els sants on hi havia les relíquies de Sant Teodosi, dels sants monjos de les coves, les de Sant Nèstor i les de Sant Ilya Pechersky".

El record de tot això em parteix l’ànima de dolor pensant en la situació actual que es viu a Ucraïna. Quan jo estava allà el so que s’escoltava era el de les campanes, ara el so és el de les bombes.  No puc explicar el patiment que experimento en pensar en tantes persones que conec allà i que segueixen a pobles i ciutats. Em prosterno davant Déu, amb llàgrimes i el cor destrossat, perquè cada mort és un germà meu... Ara, des d’Alacant Nicolàs segueix resant i ajudant els fidels ucraïnesos a suportar el dolor que tots estan vivint.

També ens posem en contacte amb Ioasaf, a la última conversa ens deia que ara els bombardejos s’escolten més llunyans, des de la perifèria;  molts amics seus han hagut d’abandonar casa seva, ell, al monestir de l’Anunciació de la ciutat de Nezhin, segueix amb els oficis senyalats de la Quaresma i resa per la pau. Ens comenta que aquest any és realment molt especial. També al monestir van entrar soldats i es visqueren moments molt tensos, amb els monjos d’esquena a la paret..., nosaltres des d’aquí, no deixem d’estar en contacte amb ell que estima tant Catalunya i la seva gent.  

El temps de Quaresma és un moment propici per a la reflexió i el recolliment, per a que fem una revisió de nosaltres mateixos, per a que puguem reflexionar sobre tantes coses de la nostra existència, i sobretot, dels valors humans que d’aquesta actitud es desprenen, som caixes de ressonància i hem de saber triar el blat de la palla per poder- ho projectar en el futur. Que el sentit profund de la Pasqua arribi sobre tot als llocs entenebrits d’aquells que viuen en la foscor i porti la pau allà on hi ha la guerra.

Mort.... vida..... és un pas, com el pas del so de les bombes al so de les campanes.