Sota quin arbre cerques ombra?

Fins i tot sempre s’ha considerat amb un sentit bucòlic i poètic aixoplugar-se sota l’ombra d’un arbre. L’estiu dona aquesta oportunitat a molta gent urbanita que surt de vacances i gaudeix de la serenor, la bellesa i el descans merescut.

La famosa dita: “Qui a bon arbre s'acosta, bé n'hi ha del fruit i de l'ombra” -equivalent a la castellana de “Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”- no s’ha complert en aquest cas: perquè per a qui viu al carrer, fins als arbres poden esdevenir enemics seus.

La tragèdia inaudita –o almenys impensable- que ens ha commogut a tots els barcelonins la setmana passada pot ser un fet més de mort inesperada, o una veritable lliçó que ens esperoni a tots a cercar una solució a un dels problemes fonamentals de la nostra bellíssima ciutat de Barcelona, visitada per milers de turistes.

En la passada campanya electoral per l’alcaldia vaig sentir parlar de solucionar molts problemes urbans, en especial per l’embelliment d’aquesta ciutat que encapçala les principals capitals del turisme. Però, la veritat, no massa d’un dels problemes més greus humanament, que va augmentant considerablement a la ciutat: els “sense sostre”. Una multitud de gent, molts nouvinguts que ja fugien de situacions injustes o vulnerables, ha arribat a la situació més greu i dolorosa que on pot esdevenir: no tenir un sostre on aixoplugar-se per viure dignament amb el més essencial. Haig de confessar que abans de conèixer de ben a prop tants i tants casos dels quals pateixen així a la gran ciutat, pensava que era cosa de captaires que havien arribat per causes no massa honorables a situacions límits. Ara que convisc amb tants casos que s’apropen diàriament a l’Hospital de Campanya de Santa Anna i que he conegut des de fa anys tanta pobresa de les grans ciutats que ignorava, no puc pensar el mateix. La davallada és més freqüent del que mai hagués pensat i per diferents causes a les quals mai havia pensat que es pot arribar en circumstàncies adverses.

Les ajudes a la marginalitat de moltes de les Institucions, Fundacions i Obres socials no arriben a poder solucionar el greu problema del sensellarisme a Barcelona.

Sí, sé de l'existència del “Consorci de l'Habitatge de Barcelona”, dependent de la Generalitat i de l’Ajuntament. Però tots els que coneixem la situació de la marginalitat, el desgast psíquic i físic del sense sostre, podem imaginar el que és passar primer per la “Cita prèvia” i altres requisits necessaris per accedir al Consorci.

Ni em sento capacitada ni soc ningú per aportar solucions, però sí per a denunciar un fet que –d’alguna manera- ha de ser prioritari en els següents anys de l’alcaldia. Sé que s’han gastat milions per embellir la ciutat i és d’agrair, però, ¿no hagués estat més necessari emprar els diners en habitatge social i en remeis d’adaptació de mòduls senzills com estan fent en alguns països per evitar l’augment del sensellarisme?

Sé que és un problema mundial i que té difícil solució, però podríem emmirallar-nos en algun model que hagi donat fruit com el famós Housing First de Finlàndia que ha aconseguit gairebé acabar amb aquest greu problema de l'augment dels sense llar.

I a tots nosaltres, els que dormint en un llit i caminem pels carrers de la nostra ciutat, si no podem fer una altra cosa, almenys no visquem ignorant un dels problemes més greus dels nostres germans “invisibles”, que ho són sempre que passem al seu costat i no els veiem, perquè no els mirem.