Quins grans amics ens regala l'Àfrica!

Des de fa anys estic envoltada d’amics d’aquell continent tan desconegut per mi durant la meva infantesa. Jo només el relacionava amb el Domund i les guardioles de ceràmica amb les cares de nens africans o asiàtics amb les que passejàvem pels carrers aquell diumenge, demanant diners...

Ara tinc molts amics, tant dels magrebins com dels de l’Àfrica subsahariana. Amb ells he conviscut al Raval, han estat els meus veïns, amics i companys, els he visitat a les presons i als hospitals, i ara són els meus “nets” estimats a l’Hospital de Campanya de Santa Anna.

Avui us parlaré de la història de Bob, un exemple meravellós de la veritable amistat i d’una de les virtuts més grans i nobles que hom pot tenir: la gratitud.

El vaig conèixer a la presó de Quatre Camins i el vaig visitar durant una pila d’anys cada setmana. Ens van estimar tant que ell sempre deia que jo era “la millor mare que podia tenir”.

En sortir de la presó, completada la seva condemna i no tenir documentació en regla, el volien portar al CIE, que era com tornar a una presó. El vaig acompanyar al “judici” al que el van sotmetre i em vaig quedar fora de la sala. Jo sentia els seus arguments i les rialles del “tribunal”. Van sortir, i el policia em va preguntar amb un somriure d’orella a orella: “És vostè la monja que ell diu que és la seva mare?”. I abans de poder donar-li una explicació, em va dir: “Ja se’l pot dur i faci el que sigui necessari”.

Ara, passat més de deu anys i des d'un poble del Senegal on el vaig ajudar a tornar amb la seva família, continuem una relació filial encisadora. No hi ha setmana que no em truqui i em digui si ha tingut bona pesca o no. Quan el sento dir: “Mami, toda la noche bregando y no hemos pescao nada”, sento unes ganes de dir-li com Jesús: tira la xarxa a la dreta i trobaràs... Però no puc fer més que pregar per ell i donar-li ànims en la seva tasca.

És tant el seu sentit de gratitud que em commou per la fidelitat després de tants anys. Perquè mai deixa de donar-me les gràcies.

Oh, els meus amics, “fills” o “nets” africans!