Comentari a la primera lectura del 2on diumenge de Quaresma. A
A partir del capítol 12é el llibre del Gènesi inicia els relats referents als grans patriarques de la historia d’Israel, Abraham, Isaac i Jacob. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim els primers versets dedicats a Abraham (Gn 12,1-4a ). Si els primers capítols de Gènesi (1-11) presenten (llevat del relat sacerdotal de la creació Gn 1,1-2,4a) una història trista. En començar el capítol 12 s’observa un gir si ens atenem a les promeses i benediccions de Déu.
Efectivament Déu maleeix la serp (3,14), també la terra ( 3,17; 5,29); maleeix Caín (4,11) i la terra de Canaan (9,25). Cinc malediccions que contrasten amb les 5 vegades que apareix la benedicció en els tres primers versets del capítol 12. El verb hebreu que traduïm per beneir (barak) té un sentit molt ric, no es limita simplement a dir coses bones d’una persona, resumeix l’acció creadora i salvífica de Déu. En tant que beneir és crear una situació de salvació, comportarà admiració i agraïment. Així beneir i lloar esdevindran sinònims. Per extensió el terme voldrà dir: enaltir, elogiar, saludar, felicitar, prosperar, desitjar benestar, sort, èxit; i també fer fecund, fer nombrós. Aquells qui reben la benedicció es converteixen en font de benedicció per els altres i són font de benestar per els altres. La insistència, doncs, en que apareix el terme en aquest passatge en contrast amb le anteriors malediccions, vol expressar que amb Abraham comença una nova fase de la història.
No deixa de tenir importància l’expressió “faré gran el teu nom”. Els constructors de la torre de Babel es diuen entre ells: “ens farem un nom” en oposició als plans de Déu, el resultat és la dispersió provocada per Déu (Gn 11,1-9). Ara és Déu qui farà gran el nom d’Abraham i serà ell factor d’unitat i no de dispersió en tant que per ell seran beneïts tots els pobles de la terra. El nom que volien els constructors de Babel els serà negat i el nom serà donat a Abraham. “Nom” serveix de paraula enllaç per connectar la historia dels patriarques amb la història dels orígens. En parlar de “fer un nom” no es pot evitar pensar en la profecia de Natan mitjançant la qual Déu promet a David un nom tan gran com el nom dels grans de la terra (2Sa 7,9). La reialesa davídica queda legitimada al ser un compliment de la promesa feta a Abraham. Això té la seva importància quan es tracta de legitimar la unitat del territori d’Israel. Les reticències de les tribus del nord a acceptar la reialesa provinent del sud quedaran superades justificant la unitat del territori com a compliment de la promesa de Déu feta a Abraham (Gn 15,18-21).
El text parla de nació. Aquest terme en teologia bíblica té generalment una connotació negativa. Les nacions són idòlatres i poden apartar Israel del Senyor (Dt 7,1-6). Aquí cal llegir nacions a la llum d’Is 2 quan diu que les nacions afluiran a Jerusalem i s’encaminaran tots els pobles a la muntanya del Senyor a la recerca del seu ensenyament (Is 2,2-4). També el tercer Isaïes diu: “Els pobles s’acostaran a la teva llum” (60,3).
A més d’això és possible que les tradicions patriarcals nasquessin a Jerusalem capital del regne. Allà hi vivien permanentment ambaixadors estrangers i delegats reials que hi anaven en missió diplomàtica. Savis i escribes vinguts de fora ensenyaven a les escoles reials destinades a la formació de funcionaris reials. Els teòlegs redactors dels relats patriarcals no podien excloure els pobles estrangers de les promeses de benedicció fetes als avantpassats. Les tradicions patriarcals, doncs, estan construïdes en una perspectiva universalista. La historia de salvació del poble d’Israel es converteix en una història de salvació universal. El Senyor, el Déu d’Israel, és també Senyor i Déu de tots els pobles
Diumenge 2on de Quaresma. 5 de Març de 2023
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.