Vés al contingut
Per Jordi Llisterri i Boix .
Concili Provincial Tarraconense
Presidència del Concili Tarraconense amb Sistach, Carles, Torrella i Perdigó

Ja em perdonaran el comentari personal en la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó. El Solé i Perdigó, com era anomenat. Amb el bisbe Jaume Traserra, l’any 1996, van tenir el detall anar a la meva llista de noces al Basar Perpinyà (una cosa que es feia abans) i regalar-nos una olla a pressió. L'olla va prestar grans anys de servei però mai he sabut fer una lectura pastoral o teològica sobre què volia dir aquella elecció.  

El cert és que el bisbe Soler Perdigó va haver de viure en diverses olles a pressió. Situacions que sobrevolava amb aquella veu de Ducados, amb alguna expressió contundent quan calia, amb un cert posat britànic i amb el Dret Canònic a la mà. L’olla més coneguda és la divisió diocesana i els conflictes amb els bisbes auxiliars que es va viure durant el mandat del cardenal Ricard Maria Carles. Crec que la dimensió pràctica de la vida del bisbe Soler feia impossible l’entesa amb el cardenal valencià.

L’altra olla a pressió va ser el Concili Provincial Tarraconense. Soler i Perdigó serà recordat i ara homenatjat com a bisbe de Girona. Però va ser l’home clau del Concili Tarraconense. Com a secretari general i com a un dels qui hi va creure. Va saber articular i conduir una experiència inèdita enmig de diverses tensions que feien perillar l’artefacte.

La tensió que va viure més directament va ser la bicefàlia en la conducció del Concili Provincial entre els dos líders naturals de l’Església catalana: l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, i l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles. Alhora fent equilibris entre les diverses orientacions de l’Aula Conciliar i la lectura mediàtica de l’esdeveniment. Un concili que era de tretze bisbes (ara no n'hi hauria cap de Girona...) però que no podia tractar com a acòlits el gairebé 200 representants dels bisbats catalans. Ni deixar de banda el què s’havia recollit en l’etapa de consulta prèvia en la que hi van participar 60.000 fidels. I en un moment en el que a Roma no estava de moda parlar de sinodalitat i s’entenia la cúria vaticana més com un ens fiscalitzador que animador de la fe.  

Si tot no va saltar pels aires, va ser per homes com Carles Soler i Perdigó. D’allà en va sortir un referent d’actuació pastoral tant avançat com poc aplicat. I ja jubilat no perdia ocasió de defensar-lo. L’Església catalana l’hauria de recordar especialment per això. Com l’home del Concili Tarraconense.

Grups

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.