Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

La passada temporada Albert Om va trobar una monja mediàtica i sembla que li va anar bé. Potser per això va decidir repetir, però amb un perfil molt diferent. De la vida contemplativa i reflexiva a la més activa i de frontera.

Viqui Molins, en part per la seva dedicació al món editorial, té una dimensió mediàtica, a més d'una simpatia i próximitat natural. Però en El convidat que ha emés TV3 aquesta setmana també ha quedat ben clar que és molt més que això. I també que com ella en són moltes més, encara que només n’hagin sortir algunes. Al mateix Raval i a tot el centre de Barcelona hi ha una xarxa d’entitats i iniciatives que darrere tenen la seva Victòria Molins: Itaca, l’Obra de Santa Lluïsa de Marillac, El Lloc de la Dona, Benallar, Bayt Al-Thaqafa, Cintra, Arrels... Crec que la Victòria Molins entén que aquestes persones també han estat els convidats d’aquest programa.

Però el que més m’ha agradat és com s'ha pogut veure què hi ha darrera de tota aquesta vitalitat i activitat. Segurament la paraula que s’ha repetit més al llarg del programa ha estat “persona”. Potser més que Déu o Jesús, i segur que més que Església. Potser perquè per ella tot és el mateix. És la mostra de què vol dir entendre radicalment el que demana l'Evangeli: que cada persona és única, i la seva dignitat només pel fet de ser-ho. Una a una. Només cal veure com a totes les anomenava pel seu nom.

Això és fàcil posar-ho sobre paper, i costa més fer-ne l’eix d’una vida. Per molt que sigui el centre de l’estimació que predica Evangeli. Ella mateixa explica que això li va demanar una segona conversió.

Em sembla que era Pau VI que deia allò que el món escolta més a gust els testimonis que els mestres, i que si escolta els mestres és perquè són testimonis. Quan surten per la tele persones com Viqui Molins ofereixen aquest testimoni.

Tot es resumeix en estimar, ens deia. Però s'entèn només quan una de les persones de les que acompanya a la presó ho resumia d'una manera tant entranyable com crua: “només la tinc a ella”, a la teresiana Victòria Molins.