Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que m’entretingui en el que aparentment és una anècdota més del circ polític. Tampoc m’agrada anar a posant el dit a l’ull cada vegada que a algú se li en va l’olla. Però la veritat és que m’ha ofès.

Aquest dimarts en un debat al Congrés de Madrid d’una proposta de Llei sobre la transsexualitat el diputat Gabriel Rufián va voler deslegitimar el discurs de l’extrema dreta amb un argument que em va ofendre. Segons Rufián el problema és que els diputats de VOX són catòlics i per tant “creuen en serps que parlen, en coloms que embarassen, en que les dones provenen de la costella d’un home i en que si ens portem malament arribarà una pluja de foc i ens cremarà”. Per concloure: “I vénen a donar lliçons de normalitat i adoctrinament?".

Primer vaig veure un tuit i després vaig buscar la intervenció sencera. Mai se sap per on han tallat. I. escoltada sencera, em va ofendre una intervenció que al final va ser aplaudida dempeus per tots els diputats del seu grup que eren presents en l’hemicicle. I més quan la intervenció acabava amb una idea molt evangèlica: “Nosaltres creiem en l’ampliació de drets perquè estimem els altres”. Aquesta desqualificació general de les creences no denota gaire aquesta estimació.

Em va ofendre tot i ser conscients de la poca cultura religiosa i singularment catòlica de les generacions més joves. Però això no dona dret a la caricatura d’una creença àmpliament estesa, amb segles d’història, que ha canviat el món i el cor de moltes persones, i que, al contrari del que dona a entendre Rufián, també ha passat pel filtre de la il·lustració i la modernitat. Una visita o un parell de cursos a alguns dels nombrosos centres acadèmics teològics podrien ajudar a aclarir-ho. Hi ha una definició en la que sempre m’he sentit molt còmode com a catòlic: la fe no és racional, però és raonable.

Em va ofendre perquè no és culpa meva que un sector polític s’apropiï del catolicisme com una identitat de destí universal. Em va ofendre perquè el nou país republicà que molts podem albirar suposo que ha d’incloure persones de totes creences.

La frase pot ser una anècdota en format de piulada i justificable perquè tot val per la necessària tasca de desemmascarar l’extrema dreta. Però denota altres substrats que van més enllà d'unes frases més o menys afortunades.

Un és la idea que quan l’Església o una confessió religiosa defensa determinats models antropològics -encertats o no- sempre els vol “imposar”. En canvi, si els defensen actors socials del món progressista sempre són indiscutibles.

Un altre és que la mofa sobre (algunes) creences surt gratis i té l’aplaudiment assegurat. Així s’han instal·lat a tots els programes d’humor la conyeta tonta cada vegada que es parla de capellans i nens alhora. I, mentre, s’han implantat altres temes tabú sobre el que no es pot ni insinuar una broma. És impensable que es criminalitzés un altre col·lectiu de la manera en que a través de la rialleta avui es criminalitza els capellans.

I l’altre és, finalment, quina idea dels qui som els catòlics en tenen les persones que en parlen així? Tant raro soc?

Certament hi ha grups extrems i fiscals que sempre tenen una querella a punt per denunciar ofenses als sentiments religiosos. No puc estar més en contra de regular compulsivament el respecte als altres a través dels tribunals. Ni de demanar multes o presó quan el que diuen no ens agrada o ens ofèn.

No em trobaran en una recollida de firmes, en una campanya per exigir disculpes o en un acte de desgreuge davant la Catedral. Ni tampoc em trobaran en un projecte o un mitja de comunicació on només es digui el que m’agrada. Però tampoc em sembla d’un país normal o del que volem construir que es normalitzi la caricatura de les creences religioses. I que si no t’agrada o t’ofèn t’hagis d’aguantar. I que si dius alguna cosa passis a ser catalogat a la llista dels poders reaccionaris. No és això, Rufián, no és això.