M'avorreixen

Fins i tot, Xavier Novell, el jove bisbe de Solsona, gens sospitós d’heretgia, va dir allò de “Si hi ha fidels independentistes i aconsegueixen la independència, els felicitaré. I si n'hi ha espanyolistes, volen que desaparegui l'autonomia i ho aconsegueixen, també”. Que sembla ben bé allò del meu regne no és d’aquest món.

Doncs, no. Una mica tapat pel tema d’ETA, ha passat més desapercebuda que fa quatre anys la nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les properes eleccions. Però ells, raca-raca, tossuts com una mula en fer notes de les quals només es pugui despendre una opció de vot i en la unitat d’Espanya com a bé moral. Un catòlic no pot ser independentista i si és nacionalista (perifèric, és clar) ha de vigilar molt de no caure en pecat.

Doncs cansa. Cansa perquè estem com en una mena de bucle que es reprèn a cada cicle electoral. El 2008 ja es va haver de discutir i argumentar sobre el mateix tema. Arguments calcats que ara cal repetir? Una mica la impressió és que no cal. Que perquè tornar a recordar la resposta del cristianisme majoritari i sensat de Catalunya. Cal tornar a dir el mateix que van dir una llarga llista de personalitats catalanes el 2008 en una declaració conjunta? Cansa haver de veure al twitter “no ens representen” adreçat als bisbes o “han pres partit” i no tenir ni esma d’entrar en el tema altra vegada. Cansa haver de tornar a esperar que els bisbes catalans matissin, o que digui alguna cosa sensata l'abat de Montserrat. Cansa tant, que fins i tot m'avorreix escriure aquest article o haver de discutir si el text del 2008 no diu ben bé el mateix que l'actual.

Potser el Cuní tindria esma de dir prou, però conviden més a aixecar-se de la taula i deixar que s’ho facin sols. Cansa tant que n'hi ha per fer-se independentista per no haver-los de sentir més. Potser en això si que acabaran fent-me canviar d'opinió. Per poder ser catòlic tranquilament. Per pesats.