Joves ultracatòlics

Ja em perdonaran que parli dels joves perquè en teoria ja em queda una mica lluny. Però aquests dies s’estan succeint alguns comentaris sobre aquest tema després de l’article de Mireia Rourera “Joves ultracatòlics, en auge a Catalunya” publicat a El Punt Avui. Com sempre, he seguit amb interès per la generació que representa el comentari de Montserrat Dameson, en aquest cas a El Nacional.

Comparteixo bona part de les crítiques de Dameson a l’article. Alhora, cal reconèixer que El Punt Avui i, en part, La Vanguardia, són els únics mitjans de Catalunya que mantenen la presència de la informació sobre el fet religiós de manera sostinguda i permanent, d’acord amb la realitat del país. Aquests dies tenim milers de joves catalans a la JMJ amb el papa Francesc i si fos pels mitjans públics catalans encara no ens hauríem assabentat que a Lisboa hi havia joves de casa nostra.

Certament moltes vegades ens quedem en l’esquema fàcil d’església espanyola carca i dolenta i d’església catalana progre i bona. Però això també té una història que es pot comprendre rellegint Les dues tradicions de Carles Cardó. I això no treu la crítica que es pot fer als moviments catòlics emmarcats dins del progressisme i del catalanisme. Sobretot perquè massa vegades s’han quedat en allò que van ser. També van cometre errors. A la meva generació, per exemple, ens van treure el rosari o l’adoració al Santíssim, però no ens van oferir res a canvi. I per això, després molts van haver d’anar fins a l’altra punta de món a buscar mantres o meditacions profundes.

Comparteixo doncs bona part d’aquest crítica, però no necessàriament on moltes vegades ens vol portar.

Tothom ha de tenir cabuda a l’Església. Ho accentuava dijous Francesc a l’inici de la JMJ de Lisboa. Així, el cristianisme no és només un model cultural o antropològic i una doctrina social. És una vivència personal i comunitària a la qual tothom hi està cridat. Però el cristianisme també té un model cultural o antropològic i una doctrina social que es va adaptant als temps. Per això, a l’Església tothom hi cap sigui quin sigui el seu model. El prefix ultra crec que només s’ha d’aplicar quan aquest model es vol imposar (que no proposar) a la resta de la societat. I quan es fa d’aquest model una veritat immutable.

Així, quin és el problema de fons d’aquests grups que identifiquem com ultracatòlics? El que prediquen? Les formes que promouen? Que siguin de dretes? Que parlin en castellà? No. Perquè si fos així la gent de dretes que parla castellà no tindria lloc a l’Església catalana. O, com es proposa, l’alternativa seria fer el mateix en català.

Crec que en aquestes noves fórmules, sovint importats del món anglosaxó, hi ha tres problemes principals que no tenen a veure amb la llengua ni amb les formes externes.

Primer, el trencament. El menystenint per tot el que va fer la generació que va viure el Concili Vaticà II. Hi ha una nova fornada de capellans bastant majoritària que si tornen a formes i costums preconciliars és perquè consideren que tots els mals venen d’aquesta generació. I enlloc de recuperar el bo i millor de cada casa, aposten pel trencament. I com va dir Benet XVI, el Concili Vaticà II és reforma, no ruptura ni retorn al passat.

Segon, el tancament. El cristianisme renovador postconciliar insistia en el compromís en el món i la coherència fe i vida. La militància, en deien. En canvi, normalment aquest grups que ara prenen volada són una església estufa. I poc permeable a la resta de la comunitat eclesial. Van a la seva.

El debat etern entre el cristianisme de mediació (estar present en les estructures del món i pagar els seus peatges) i el cristianisme de presència (tenir estructures pròpies i ser els més purs) el resolen amb una església tancada en si mateixa perquè el món és molt dolent. Per això no els cau gaire bé el papa Francesc. I tradueixen l’Església en sortida per Església invasiva. I com que si t’allunyes de l’estufa fa massa fred i ets rebutjat, tornes per tancar-te en el teu grup o simplement l’abandones perquè ja no et dona escalfor.

I, tercer, la identitat. És cert. Aquests grups tenen majoritàriament un perfil polític i social molt determinat. Un capellà d’aquests amb formes tan modernetes m’ho resumia dient que no hi ha joves catòlics a barris populars. I ens quedem tan amples. No. El problema és on els anem a buscar i què els oferim. I el problema és quin tipus de grups i de propostes s’han promocionat els darrers anys i quines s’han deixat de la mà de Déu. I dono fe que de propostes n'hi ha hagut de tots colors, però que no han entusiamat de la mateixa manera als responsables eclesials.

En general, la pastoral de joventut dels darrers anys han menystingut un col·lectiu molt gran de joves perquè s’ha identificat el cristianisme amb un perfil identitari i polític. D’aquí plora la criatura. Tots, inclosos els cayetanos, son fills de Déu; sí. Però no podem esperar que tots els fills de Déu siguin com ens agraden. És el cristianisme ideològic que també denuncia el papa Francesc. I a Catalunya això també es tradueix amb una determinada concepció nacional. La d'aquells que diuen que no són nacionalistes perquè l'Església catòlica és universal i que ho fem en castellà perquè ens entengui tot el món.

Resumint. No hi ha res més perillòs que vincular el catolicisme a una identitat per tancar-se en ella mateixa. El problema no és que hi hagi diverses manera de ser joves cristians, com les que poden representar aquests grups titllats d’ultracatòlics. Sinó que es promocioni una sola manera de ser cristià. I que sigui la que llueix més en números i en radicalitat. I que curiosament desllueix més la catalanitat mentre no fa cap escarafall contra el nacionalisme que competeix per veure qui porta la bandera més llarga a la JMJ.