Montserrat Dameson: “Crec que faig més servei parlant de Jesús que de l’Església”

Anna Guimerà / Roger Vilaclara –CR “Estic molt en contra d'aquest tòpic que diu que és complicat ser catòlic avui”. La Montserrat Dameson té 25 anys i des de fa uns quants que parla de fe i religió a les seves xarxes socials on acumula més de 14 mil seguidors. Parlem amb ella sobre com tracta el fet religiós a les xarxes socials, el paper dels joves i ens explica la seva relació amb l'Església.

Va néixer a La Garriga i, a Llerona, amb els seus avis, freqüentava la parròquia. Ara, des que viu a Barcelona, li agrada anar a missa a la parròquia de Santa Maria de Montalegre, la de Casp o a la Catedral de Barcelona. La seva popularitat a Twitter va començar arran d’uns tuits en què parlava de l’amor. “Per variar m’havien trencat el cor”, diu. Però confessa que sempre ha tingut una mirada molt política de la vida i això és el que ha fet consolidar el nombre de seguidors a la xarxa. Actualment, és articulista al diari El Nacional i ens explica que li encantaria poder-se llevar cada matí i escriure una columna diferent.

Com t’arriba la religió?

Realment no va ser del tot per la família. A casa meva, teòricament, tots som catòlics. Tothom està batejat i tothom ha fet la comunió, però la meva família no és practicant en el sentit que jo practico. Els meus pares van a missa per Nadal perquè jo els hi demano i la meva mare m’acompanya per Setmana Santa perquè jo li dic: “Ai vaig a missa, vols venir?”.

Realment sembla com ageneracional, no? Com a contracultural o com un procés invers. Però, per mi, la gràcia de la fe és que la descobreixes tu sol. Això és independent de les circumstàncies i de la generació a què visquis.

I doncs?

La majoria de la gent de la meva classe no era catòlica, ni de bon tros. Però, va coincidir que el meu grup d’amics de la classe érem els mateixos que vam anar a la catequesi de comunió. Va ser un bon grup i després vam fer la catequesi de confirmació junts. Per mi era una cosa molt social, ho fèiem junts. Més tard, amb el grup de confirmació vam anar a Taizé i vam començar a fer altres activitats com el romiatge de Manresa a Montserrat que em va encantar. Jo vaig descobrir la religió en l’adolescència. En tots aquests moments, vas veient quin és el teu lloc, comences a descobrir l’espiritualitat d’una manera adulta, més conscient.

Per això és important cuidar l’adolescència i no deixar els joves sols. És un moment molt important de la vida en què defineixes molt la teva identitat. Jo crec que si trobes la religió d’adolescent, és difícil que ho deixis.

I, ara, també és un fet social per tu?

Realment no. Jo no tinc un grup de fe ni n’he tingut mai fora de la confirmació. Realment molts dies vaig a missa sola. A vegades penso que potser ho hauria de canviar. És una mica difícil perquè si no tens res que t’estiri a anar a missa, hi ha dies que el més fàcil és no anar-hi. Tot i això, us he de dir que, pot fer molta mandra abans d’anar-hi, però jo no m’he penedit mai d’haver dedicat una hora de la meva vida a anar a missa. La manera com surts d’allà sempre acaba valent la pena.

Què és el que et fa dir sí a ser cristiana?

Tot. És que jo ho faig tot millor sent cristiana. Si poses Déu en el teu dia a dia, a la teva vida, tot et surt millor: la feina, el tracte amb la gent. Jo me n’adono de vegades que hi ha dies que m’emociono perquè penso: “Ostres quins amics més de puta mare que tinc. Gràcies per tot això que has fet”. També a la feina. Jo treballo molt millor quan espiritualment estic endreçada. Te n’adones també que la cagues menys, ets menys egoista. Però tot això, gairebé ja sense fer un esforç. No és allò de: “Fes un examen conscient i ara ho faràs bé”. És que, si tu poses en ordre l’àmbit espiritual, llavors tota la resta és com un puzle, no? De sobte tot pren sentit.

Tot això, com ho vius amb 25 anys?

Jo ho visc d’una manera molt natural. Per començar perquè els meus amics, el meu cercle més proper, és gent que em coneix de tota la vida. T’he de dir que estic molt en contra del tòpic aquest que és complicat ser catòlic avui. O sigui és complicat per algunes coses, però no és complicat en l'àmbit social. Això és mentida. Jo crec que la gent, en general, té molta curiositat. A mi sempre m’han preguntat d’una manera educada, des de la curiositat real.

Jo crec que no és casualitat que la nostra generació, per exemple, s’hagi enganxat tant als horòscops. El problema és que com en la pràctica espiritual, sigui quina sigui, hem anat disminuint, ara de cop la nostra generació s'ha trobat un buit. I és un buit que jo no el tinc perquè sóc catòlica. Fins i tot, a vegades, noto que hi ha gent que en una festa o trobada se m’acosten a fer preguntes sinceres del tipus: I tu això com ho fas? I com es resa? Ara veig que la gent té un mòbil per arribar a això.

Què és el més estrany que t'han preguntat?

Basic shit. "Tu folles?". Ells veuen una catòlica practicant i es pensen que no tens una vida com la seva. El seu cap no fa distinció.

No sents mai que t’has de justificar o donar explicacions?

Jo crec que els catòlics no carreguem amb un nivell de prejudici major que els que carrega la resta de gent. És a dir, tot són prejudicis. Jo si em trobo una persona que en l’àmbit polític està diametralment oposada a mi, tindré prejudicis sobre aquesta persona. La gent té sobre mi aquests prejudicis, però jo sobre la gent en tinc uns altres. Crec que no és una cosa extraordinària dels catòlics. És important viure-ho d’una manera natural. Vull dir, que s’entengui que no és una cosa de quatre tarats. És una cosa de la gent de carrer!

La gent de carrer?

Sí, crec que la gent no és conscient de fins a quin punt els laics a l’Església som importants. Nosaltres som l’Església. I això crec que és culpa nostra, no ho sé, potser no fem prou apostolat de la nostra vida del dia a dia. Però la gent, des de fora, veu un catòlic i es pensa que és pràcticament un mossèn. Els costa imaginar-se que una persona pot tenir la seva feina, els seus col·legues, sortir de birres, anar a Cocoa i ser catòlic. Potser hem perdut nosaltres la veu i no ens hem sabut explicar, però també és cert que, si no formes part de l’Església, les úniques notícies que reps a través dels mitjans són les que són: pederàstia, que és la nostra pedra a la sabata; declaracions d’algun capellà o bisbe que et diu que si ets homosexual aniràs a l’infern; entre d’altres. I, és clar, la gent es queda amb tot això.

Com es pot allunyar la gent d’aquests prejudicis?

Jo ho dic molt, l’experiència que tens amb l’Església depèn molt de la relació personal que tu hi has tingut, per exemple, amb el mossèn que t’ha tocat. És important que els capellans siguin conscients d’això. Ells són un aparador d’una cosa molt gran.

Parles d’acompanyament?

Els capellans estan per això, evidentment. Les comunitats no són un club d’esbarjo. Són un conjunt de grups vinculats a la religió, clar. El que fa que segueixi sent religiós és que hi hagi el mossèn.

Sobre els joves, tu reivindiques que no només tinguem veu per parlar de joves.

Sí, això passa molt també en el meu sector, amb les dones joves. Només surten a parlar d’horòscops, d’altres dones joves o de temes del cor. I llavors penses: Tots aquests anys de moviment feminista per això? Em fa ràbia que només se’ns utilitzi per això quan hi ha gent jove amb moltíssim talent que podria estar parlant de temes que no fossin els joves: de política, de la guerra d’Ucraïna o d’economia.

A l’Església també passa això?

El que crec és que a l’Església no se’ns tracta diferents que a qualsevol altre feligrès. Però és cert que costa molt saber quins són els procediments per canviar certes coses perquè no és una institució democràtica. No hi ha una manera de fiscalitzar res.

El Sínode del 2023 pot ser una oportunitat?

Grinyola una mica el fet que tot hagi de passar pels bisbes si parlem de canvis, no? Si tot plegat és només consultiu i ha de quedar en res, potser hi ha qui pensa que per fer una performance no fem res.

Hi ha molta performance a l’Església?

Nosaltres vam inventar la performance. Jesús va inventar la performance, si no els miracles que et penses que eren? Oi tant que hi ha performance. Jo ho veig moltíssim.

Explica’t.

A l’Església hi ha moltes coses que tenen molt valor simbòlic. I l’Església i la fe es vesteix molt del simbolisme perquè tu puguis entrar a les arrels de la cosa. En veritat, quan ets dins, en general, no és tan performance, però si tu mires des de fora et penses que tot això és un teatre. Si tu no et creus que, a la missa, Jesús està morint per tu i que ho fa cada dia, si realment no et creus que allò està passant sembla una performance i sembla que siguem uns cracs de les performances.

A tu aquestes coses t’allunyen de l’Església?

A mi no me n'allunyen gens, a mi m’hi acosten. Jo això ho he descobert més de gran, però crec que la litúrgia és molt important per estar bé a missa. Quan un mossèn fa bé la missa, la fa pautada, s’ha preparat l'homilia i et fa un comentari de l’evangeli ben fet, llavors dius: Brutal! A la performance també és molt important, i és un tema que m’ha obsessionat últimament, el com ens movem a missa. Perquè tu estiguis despert de cap, has d’estar despert de cos. És una cosa que tinc com molt present: “Per què m’estic aixecant? Per què m’estic agenollant?”. I t’adones que la importància del moment de missa l’acompanya el cos i la teva posició corporal. Tot això ho he valorat de gran perquè també he començat a entendre més la litúrgia. No és performatic en va. És performatic per un motiu i, si tu entens el motiu, t’ajuda.

Hi ha alguna cosa que sí que t’allunyi de l’Església?

És que jo sóc l’Església. No em puc allunyar de mi mateixa, tots som l’Església.

I si parlem de la institució?

Jo crec que són poc delicats a l’hora de projectar-se sabent la societat que els envolta, sobretot la societat occidental. Per exemple, una cosa que a mi, de jove, em va quedar molt marcada va ser la visita del papa Benet XVI a la Sagrada Família. Quan va acabar l’eucaristia van sortir les monges a recollir la taula i jo em vaig cagar en tot. És a dir, teniu un problema intern amb això i, a més a més, ho sabeu. Si no el voleu solucionar perquè té un sentit que els mossens siguin homes, d’acord. Jo crec que té sentit que els mossens siguin els homes. Però, no ens podem projectar d’aquesta manera. És a dir, el dia que més atenció mediàtica tens treus les dones a netejar? Qui ho ha pensat això? El problema és que ni ho pensen. Jo quan veig aquesta deixadesa a l'hora de comunicar les coses penso: “No ens en sortirem”. O sigui 2.000 anys fins aquí i us ho carregareu vosaltres.

Per això a vegades parles d’una relació tòxica amb l’Església?

No és tant una relació tòxica amb la institució, sinó que és tòxica en el sentit que jo sóc molt crítica perquè me l’estimo molt. Quan alguna cosa li fa mal a l’Església, quan surt algun cas de pederàstia, quan surt algun cas d’un mossèn que ha dit alguna bogeria, a mi em fa mal a nivell personal. Penso, tiu, aquí hi ha molta gent darrera, vigila una mica! Primer, per què has parlat en boca meva? Això no has de fer. L’Església és molt diversa, precisament perquè és universal. I segon, no estem per fer segons què, vigileu una mica. Si no voleu canviar el que sembla que socialment se us demana de canviar, d’acord. Hi ha lloc per tothom a tot arreu, però no ho agreugeu. En aquest cas sempre és més fàcil el silenci. Atraurà més gent el silenci que no dir coses que no estan consensuades a escala d'Església perquè un bisbe et pot dir A i l’altre et pot dir B.

Són demandes socials que comparteixes?

Jo crec que hi ha una part important, del fet que els joves ens quedem a l’Església i que no en sortim, que és aprendre a saltar les barreres que ens podem trobar. Fixa’t, la majoria de gent que es queda a l’Església no s’hi queda per una posició política. Ningú diu: “Com que jo estic en contra del matrimoni homosexual i de l’avortament, formo part de l’Església”. No. La gent que està a l’Església hi està per una cosa molt concreta que no és res d’això, és Jesús, punt. En aquest sentit, hi ha gent que ha de saltar més perquè pensa que l’Església hauria de poder casar homosexuals o fer dones mossens i hi ha gent que ha de saltar menys perquè tot això li és menys rellevant potser. Hi ha molta gent que es queda fora amb aquesta excusa, però en realitat és perquè no s’ha volgut arriscar a veure el que hi havia darrere. I penso, no teniu curiositat en saber perquè una institució que genera tant rebuig en el sentit polític té tanta gent a dins que políticament no està d’acord amb la seva pròpia institució?

No és una visió una mica conformista amb els canvis?

No. Jo puc saltar totes les barreres perquè amb la força de Déu ho saltes tot. Però a mi hi ha barreres que m’agradaria no haver de saltar, evidentment. Per exemple, malgrat que les dones no puguin o no hagin de ser mossèn, la dona dins de l’Església hauria de tenir un paper d’acord amb la importància a escala demogràfica que té dins de l’Església. En la presa de decisions, per exemple, que una dona no pugui ser mossèn no hauria de ser determinant. Hi ha altres coses, també em sembla realment humiliant com a catalanoparlant és haver d’agafar una app que es diu: misas.org i mirar on és la missa en català més a prop. En fi, tenim un problema.

T’hi sents còmode als mitjans parlant de l’Església?

El punt d’algunes entrevistes és que moltes vegades, a mi m’interessa parlar de Jesús i et forcen a parlar de l’Església.

Parlem de Jesús, doncs.

(Riu). Jo crec que faig més un servei parlant de Jesús que de l’Església. En els mitjans més grans, sempre és el mateix: “Tu com a jove, aquest Papa que et sembla? A tu, com a jove, les dones que et semblen?”. Per fer això si vols em passes les preguntes i et faig un àudio i no ens vèiem perquè tota la part que per mi és important no l’estem veient.

Per tu el Twitter és una eina de difusió de la vida de Jesús?

La veritat que no sé si hi ha un sentiment per ser twittera, però és cert que jo sóc qui sóc i treballo del que treballo per Twitter. En aquest sentit, és cert que tot el que faig a Twitter, sobretot quan parlo de fe, és molt performatic en el bon sentit de la paraula. Sóc conscient que tinc un públic molt variat i hi ha molta gent jove que em segueix. D’alguna manera tinc un altaveu molt important. Puc dir que faig un ús polític del meu altaveu en el sentit que no faig mai un tuit en va.

I hi ha reaccions diferents si parles d’un tema o un altre?

Quan parlo de fe crec que no tinc un discurs que sigui objecte de crítica en general. També perquè no soc una radical. L’única vegada que vaig rebre crítiques per temes relacionats amb l'Església i la religió va ser quan, en una Setmana Santa, vaig fer un tuit dient que era important que a les escoles s'eduqués en la cultura religiosa de totes les religions. Explicava que, per no fer-ho, et trobaves xavals que anaven molt mancats d’història de l’art, de música, de referents simbòlics. En veritat la majoria de la nostra cultura prové d’orígens religiosos i, per tant, és important explicar això. Aquell dia em van fotre per tot arreu.

Com es porta això?

En altres temes he rebut molt. És important no deixar-los entrar. Si tu veus que un tuit ha anat malament, el silencies, et desinstal·les el Twitter del mòbil i estàs amb la gent que estimes que és la gent important a la teva vida i ja està. Tota la resta és un dolor innecessari i t’ho dic jo que n’he passat bastants d’aquestes.

Creus que falten referents en aquest àmbit?

Una prova que faltin referents és que jo avui estic aquí. I a més a més també m’han demanat de fer una altra entrevista a un altre lloc, i abans-d'ahir era a un altre mitjà… Sempre que em contacten és per parlar d’aquest tema. Això vol dir que no hi ha ningú més o no hi ha ningú més projectant-se d’aquesta manera. Potser és que no hi ha ningú més que no ho faci d’una manera caricaturitzada.

Hi ha qui es caricaturitza?

Una part important del que faig té valor perquè és honest. Jo no faig servir la religió com una caricatura o com un element més del meu personatge a les xarxes. Per mi això és de veritat i encara que jo no fos un personatge a les xarxes jo seguiria sent catòlica.

Què més és de veritat en la Montserrat Dameson?

A mi no m’agradaria encasellar-me en l’única noia jove que pot parlar de religió. Jo sóc moltes coses a part de catòlica: sóc articulista, sóc conservadora, sóc independentista, m’agrada molt llegir, entre d’altes. Tinc moltes passions. Em fa patir que, precisament com que falten referents, jo em quedi encasellada en això. Per això també intento mesurar els temes de què parlo.

I no és necessari el paper que jugues tu?

Sovint penso que, si no hi soc jo, no ho farà ningú. Però precisament perquè si no hi soc jo no ho farà ningú ho vull fer bé. Si només parlo d’això, no “eixamplaré la base”, no estaré arribant a més gent.

I com eixamples la base?

El que explicaré pot semblar una mica maquiavèl·lic. Al començament, jo vaig fer els tuits de coses sentimentals conscientment perquè vaig pensar que la gent que vindria seria un públic que m’interessava per explicar el que he explicat després. No va ser casual, tot això ho vaig pensar.

Ets ambiciosa!

És veritat! Si jo un dia faig un article sobre el paper que han de tenir les dones en els mitjans, l’endemà sobre l’Església i, després, sobre Pere Aragonès, hi haurà molta gent disposada a llegir-me i molta més gent disposada a llegir allò sobre fe. Si només t’erigeixes com un guru religiós només et seguiran els religiosos. Aquests ja han guanyat, ja ho tenen fet. Els religiosos ja hem guanyat. A més, igual que a Catalunya, és molt important, alhora d’eixamplar la base, no començar demanant perdó.

Per què?

No s’ha d’anar amb el cap baix. Tu has de començar explicant que per tu Déu és important, que Jesús és important, que tu formes part de l’Església per alguna cosa i, llavors, que vinguin la resta de debats. Has de començar explicant que has guanyat, que això et fa feliç i que això és el millor que t’ha passat a la vida, perquè és la veritat. Si no comences explicant això, és molt complicat que algú t’escolti.

Sobretot en la nostra generació que tenim un discurs molt derrotista de la vida. I crec que no ha de ser així. Hi ha moltes coses que van malament, però és que qualsevol generació hi ha coses que els hi ha anat malament. Sempre hi ha coses que afecten els joves i que afecten més als joves que a la resta. Jo entenc que estiguem una mica desanimats, però precisament el nostre missatge és valuós. No hi ha altra que tirar endavant.