Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran però Krysztof Charamsa té raó.  És a dir, té raó quan diu que l'Església ha de canviar el seu plantejament sobre l'homosexualitat i per extensió sobre moltes qüestions vinculades a la temàtica sexual. I no només per adaptar-se a les modes, sinó per fer una Església més evangèlica, acollidora i de campanya.

Des de dins, i no des d'un lloc menor, denuncia una homofòbia latent i dominant dins de la institució. El que diu amb el seu gest és que hauria de ser normal ser cristià i homosexual i, per tant, ser sacerdot i homosexual.   

Molt bé. Però el cas Charamsa té algunes derivades que no veig tan clares i que serà un plaer poder comentar un dia amb ell. D'una banda, en presentar-se amb la seva parella en la seva sortida de l'armari barreja dos temes que tenen plans ben diferents: l'homosexualitat i el celibat sacerdotal. Ell argumenta, i és cert, que si només hagués dit que era gai també hauria estat expulsat del sacerdoci. Però precisament obrir els dos fronts alhora fa que des de la disciplina de l'Església es pugui focalitzar el seu cas en el trencament del celibat (que en l'ordenació sacerdotal no deixa de ser una disciplina) i no en l'acceptació de l'homosexualitat (que demana un replantejament pastoral i doctrinal). Alhora, afegeix una ombra de sospita més a la digna vida celibaràtia de molts sacerdots, religiosos i religioses que han fet aquesta opció. Jo hauria preferit anar per parts.  

Tampoc veig gaire clar els tempos. També crec que hi ha dubtes raonables en si fer esclatar la bomba just abans del Sínode sobre la família sigui precisament una ajuda a les posicions més obertes que hi pugui haver a l'aula sinodal. Des de fora i valorant l'opinió pública ens pot semblar que sí. Però Charamsa coneix molt més bé que jo les mentalitats curials i em fa la impressió que precisament ara posa més difícil que en el Sínode es generi cap discurs que pugui semblar que avala el cas Charamsa.

El que està molt clar és que, més enllà del seu respectable i segur dolorós discerniment, el moment ha estat ben estudiat. Sigui perquè ell tingui do natural sobre el domini de l'opinió pública, o perquè està ben assessorat, ja ho va demostrar fa pocs dies fent-se un forat en el debat sobiranista. La seva visió contundent sobre el tema també va estar estar programada per tenir un fort impacte en la opinió pública, però després de la caiguda en desgràcia dins de la cúria vaticana tampoc crec que així fet un gran favor a la causa sobiranista dins del Vaticà.

Però el que m'importa més. Krysztof Charamsa fa un gest molt respectable de sinceritat i coherència. I està disposat a pagar-ne el preu. En aquest cas, previsiblement, ser expulsat de l'exercici del sacerdoci. L'honora i em trec el barret. Però també penso en aquells que dins de l'Església continuaran vivint contradiccions i no pensaran en fer cap pas. Com ell mateix explicava en una entrevista, els que se salten alguns capítols del catecisme o de la doctrina per no haver de dir el que no pensen. O els capellans que donen la comunió als divorciats. O els qui bategen sense preguntar gaire als padrins. O els qui acompanyanen situacions i decisions que reprova l'Església però que més val ser viscudes amb algú al costat. No serè jo qui alabi la hipocresia, però penso en persones que si fessin un Charasma probablement serien apartats d'una tasca o d'un acompanyament que fa un gran bé i, a més, que té sentit. Fins i tot els bisbes comprensius amb aquestes actituds, encara que pensin que són mals que no volen soroll. Que confien més en el que poden aportar des d'on estan per anar construïnt un pòsit de canvi dins de l'Església. I que ho viuen així amb serenitat, o que s'ho han tirat a l'esquena. 

Tampoc contraposo una actitud amb l'altra. Tothom sap de les seves contradiccions. Ni dic que sigui bo anar tirant de veta i no afrontar aquest debat. Només poso de manifest que el ressò i els aplaudiments pel cas Charasma tampoc ha d'enlluernar-nos.

I si em perdonen la broma, el que m'ha sorprès realment del cas és descobrir que també hi ha capellans polonesos progres. Aquests si que no sabia que existien.