Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

2n Diumenge de Pasqua. Cicle C. 
Barcelona, 28 d’abril 2019.

Els deixebles es troben de bell nou amb el que els havia cridat, Jesús Ressuscitat –vencedor de la mort– al que havien deixat ben sol a l’hora del tràngol. Les dones abracen al que havia defensat la seva dignitat i les havia acollit com a veritables amigues i col·laboradores. Pere, plora en veure’l i ja no sap si l’estima més que els altres. Només sap que l’estima. Maria de Magdala obre el seu cor a Aquell Jesús que l’havia seduïda per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten ben a prop seu com el seu veritable i únic Defensor davant del món i de Déu.

Ara, hauran d’aprendre a viure de la fe. I omplir-se de l’Esperit de Déu. Ara, hauran de recordar les seves paraules i actualitzar els seus gestos. O al revés: primer fets, després paraules. Però, el que de debò compta és que Jesús, el Senyor, està amb ells ple de vida per sempre.

Tots experimenten el mateix: una pau fonda i una alegria desbordant i contagiosa. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre en parlar de sentiments, aquí ho remarquen un i altre cop: el Ressuscitat desvetlla en ells alegria i pau.

I jo em pregunto: ¿A on està avui l’alegria en una Església a vegades tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure i al riure, amb tan poc humor i humilitat per a reconèixer els seus errors i limitacions? ¿A on està la pau en una Església tan plena de pors, de recels i desconfiances buscant sempre la seva pròpia defensa més que no pas la felicitat i el benestar de la gent? ¿Fins quan podrem seguir defensant les nostres doctrines d’una manera tan monòtona i avorrida si, al mateix temps, no experimentem l’alegria de viure, el goig, el contagi en Crist? ¿A qui atraurà la nostra poca fe si, a vegades, ja no podem ni aparentar que realment vivim d’ella?

I, si no vivim del Ressuscitat, ¿qui omplirà el nostre cor i qui alimentarà la nostra alegria? I si falta l’alegria que ve de Jesús ¿qui podrà comunicar quelcom nou i bo als que dubten, als que ploren, als que es desesperen, als que fracassen? ¿Qui podrà contagiar renovada esperança als que pateixen i s’ho passen malament i pèssimament?

Si volem ser creïbles, hem de ser autèntics. Ho som, nosaltres, d’autèntics? Autèntics en el que pensem. Autèntics en el que diem. Autèntics en el que fem. Què veu i què toca la gent quan veu i palpa el que es veu i es palpa en l’Església d’avui?

Sant Tomàs va veure i va tocar llagues de dolor i de mort i va creure en Jesús. I jo em pregunto i us pregunto: ¿Com es pot predicar i explicar l’Evangeli des de les Catedrals i des de les Càtedres, des dels Palaus i des dels monumentals Monestirs?

Soren Kierkegard va escriure: “En la famosa Catedral compareix l’il·lustríssim Predicador general superior de la Cort, elegit entre els elegits i predica commogut sobre el text que ell ha elegit: ‘Déu ha triat el més vil i menyspreat del món’ 1Cor. 1,28 i ningú no es va posar a riure.”

Riure: aquesta hauria de ser la reacció normal dels cínics i dels hipòcrites davant de Déu que pateix i mort per nosaltres. Però, són tan insensibles, tan freds, tan hipòcrites que ni capaços són de riure davant de Déu crucificat per nosaltres.