L’economia de mercat no contempla la humiliació dels exclosos. Diumenge XXV de durant l’any

Diumenge XXV de durant l’any. Cicle A
Barcelona, 21 de setembre de 2014

L’enfonsament del socialisme en els països de l’Est ha portat com a fatal conseqüència l’enfortiment d’un capitalisme pur i dur.
Ja no cal pensar en cap altre Sistema alternatiu.
Què vol dir això?
Senzillament, que l’únic model per organitzar l’economia mundial és... el Mercat Lliure.
Resulta ben difícil no deixar-se domesticar pels predicadors de l’economia lliberal.
Es proclama que ningú ha inventat encara una economia més eficient. Però no se’ns respon a dues senzilles preguntes:
Primera: eficient en què?
Segona: eficient a favor de qui?

Se’ns assegura que el Sistema Capitalista és la forma definitiva d’economia. S’ha arribat al final de l’evolució del pensament humà.
Per tant: no cal buscar nous principis orientadors.
Però ningú ens diu que aquest Sistema deixa en el més absolut oblit les necessitats reals de dos terços de la humanitat.

Es parla del Mercat Lliure com si fos una religió.
Ens hem de sotmetre amb fe cega a les seves lleis i mecanismes.
El Sistema funciona de manera espontània i infal·lible com un poder benefactor.
És el camí més segur per assolir un dia el benestar de tothom.
Això sí: és necessari creure perquè, de moment, no és possible cap verificació.

Què és el que ara es veu clar?
Que el Sistema Capitalista beneficia als poderosos i exclou, cada cop més, els pobles pobres i famolencs.
És natural que sigui així. Perquè els interessos dels poderosos no creen una economia solidària amb els famolencs.
I per què passa això?
Molt senzill d’entendre:
Perquè l’egoisme insaciable dels poderosos, estimulat per la competitivitat, no pensa –ni vol pensar!!– en la necessitat real de l’altre.
En la lògica de l’economia de Mercat no es contempla:
– el sofriment
– i la humiliació dels exclosos.
Ens ho diu Jesús amb rotunda clarividència: “No podeu servir al Déu de la compassió i al diner.”

Davant d’aquests fets, els cristians no podem mirar cap a un altre cantó i fer-nos el desentès, com si el problema de la injustícia no ens afectés.
La solució no pot venir de la riquesa abusiva.
La solució real només pot venir de la bondat real de les persones.

Som aquests nosaltres?
En què es concreta la nostra bondat personal?