Vés al contingut
papa-benet16-catequesi
Fotografia: Vatican News.

Audiència General 4 de gener 2023

Catequesi sobre el Discerniment.

14. L’acompanyament espiritual

Estimats germans i germanes, bon dia!

Abans de començar aquesta catequesi, m’agradaria que ens uníssim amb els qui són a prop, retent homenatge a Benet XVI i que dirigíssim el nostre pensament a ell, que va ser un gran mestre de catequesi. El seu pensament agut i educat no va ser mai auto-referencial, sinó eclesial, perquè sempre ens ha volgut acompanyar a trobar-nos amb Jesús. Jesús, el Crucificat ressuscitat, el Vivent i el Senyor, ha estat la meta on el papa Benet ens ha portat, donant-nos la mà. Que ens ajudi a redescobrir en Crist la joia de creure i l’esperança de de viure.

Amb la catequesi d’avui acabem el cicle dedicat al tema del discerniment, i ho fem completant el discurs sobre els ajuts que poden i han de donar-hi suport: donar suport al procés de discerniment. Un d’aquests és l’acompanyament espiritual, important sobretot per al coneixement de si mateix, que hem vist que és una condició indispensable per al discerniment. Mirar-se al mirall, sols, no sempre ajuda, perquè es pot alterar la imatge. En canvi, mirar-se al mirall amb l’ajut d’un altre, això ajuda molt perquè l’altre et diu la veritat – quan és veraç – i així t’ajuda.

La gràcia de Déu en nosaltres sempre actua sobre la nostra naturalesa. Pensant en una paràbola evangèlica, la gràcia la podem comparar amb la bona llavor i la naturalesa amb el terra (cf. Mc 4,3-9). Sobretot és important donar-nos a conèixer, sense por de compartir els aspectes més fràgils, on ens descobrim més sensibles, febles o amb por de ser jutjats. Donar-se a conèixer, manifestar-se si mateix a una persona que ens acompanyi en el camí de la vida. No que decideixi per nosaltres, no: sinó que ens acompanyi. Perquè la fragilitat és, en realitat, la nostra veritable riquesa: tots nosaltres som rics en fragilitat; la veritable riquesa, que hem d’aprendre a respectar i a acollir, perquè, quan s’ofereix a Déu, ens fa capaços de tendresa, de misericòrdia i d’amor. Ai d’aquelles persones que no se senten fràgils: són dures, dictatorials. En canvi, les persones que amb humilitat reconeixen les pròpies fragilitats són més comprensives amb els altres. La fragilitat – us ho puc dir – ens fa humans. No és casualitat que la primera de les tres temptacions de Jesús en el desert – la vinculada a la fam – intenti de robar-nos la fragilitat, presentant-nos-la com un mal del qual ens hem de desprendre, un impediment per ésser com Déu. I en canvi és el nostre tresor més preuat: de fet Déu, per fer-nos semblants a Ell, ha volgut compartir plenament la nostra fragilitat. Mirem el crucifix: Déu que ha baixat precisament a la fragilitat. Mirem el pessebre que arriba en una gran fragilitat humana. Ell ha compartit la nostra fragilitat.

I l’acompanyament espiritual, si és dòcil a l’Esperit Sant, ajuda a desemmascarar equívocs fins i tot malentesos de nosaltres mateixos i en la nostra relació amb el Senyor. L’Evangeli presenta diferents exemples de converses clarificadores i alliberadores fetes per Jesús. Pensem, per exemple, en aquelles paraules amb la Samaritana, que nosaltres llegim, llegim, i sempre hi sempre hi ha aquesta saviesa i tendresa de Jesús; pensem en el que passa amb Zaqueu, pensem en la dona pecadora, pensem en Nicodem i en els deixebles d’Emaús: la manera d’acostar-se del Senyor. Les persones que tenen una trobada real amb Jesús no tenen por d’obrir-li el cor, de presentar la pròpia vulnerabilitat, la pròpia inadequació, la pròpia fragilitat. D’aquesta manera, el compartir esdevé una experiència de salvació, de perdó lliurement acceptat.

Explicar davant d’un altre el que hem viscut o el que estem buscant ens ajuda a aclarir-nos nosaltres mateixos, fent sortir a la llum els molts pensaments que ens habiten, i que sovint ens inquieten amb les seves insistents tornades. Quantes vegades, en moments foscos, ens vénen pensaments com aquest: “Ho he fet tot malament, no serveixo per a res, ningú m’entén, no ho aconseguiré mai, estic condemnat al fracàs”, quantes vegades ens ha passat de pensar aquestes coses. Pensaments falsos i verinosos, que la comparació amb l’altre ens ajuda a desemmascarar, així ens podem sentir estimats i estimats pel Senyor pel que som, capaços de fer coses bones per a Ell. Descobrim amb sorpresa maneres diferents de veure les coses, senyals del bé que estan sempre presents en nosaltres. És cert, nosaltres podem compartir les nostres fragilitats amb els altres, en el que ens acompanya en la vida, en la vida espiritual, el mestre de vida espiritual, ja sigui un laic, un sacerdot i dir: “Mira què em passa: soc un desgraciat, m’estan passant aquestes coses”. I el que ens acompanya respon: “Sí, tots en tenim de coses com aquestes”. Això ens ajuda a aclarir-les bé i veure d’on vénen les arrels i així superar-les.

El que o la que ens acompanya – el company o la companya – no substitueix el Senyor, no fa la feina en lloc de la persona acompanyada, sinó que camina al costat seu, l’anima a llegir el que es mou en el seu cor, el lloc per excel·lència on parla el Senyor. El guia espiritual, que nosaltres anomenem director espiritual – no m’agrada aquesta paraula prefereixo acompanyador espiritual, és millor – és qui et diu: “Vas bé, però mira aquí, mira aquí”, et crida l’atenció sobre les coses que potser passen; t’ajuda a entendre millor els signes dels temps, la veu del Senyor, la veu del temptador, la veu de les dificultats que no arribes a superar. Per això és molt important no caminar sol. Hi ha una dita de la saviesa africana – perquè ells tenen aquella mística de la tribu –que diu: “Si vols arribar ràpidament, vés sol; si vols arribar segur, vés amb els altres”, vés acompanyat, vés amb el teu poble. És important. En la vida espiritual és millor anar acompanyat d’algú que conegui les nostres coses i que ens ajudi. Això és l’acompanyament espiritual.

Aquest acompanyament pot ser fructífer si, per ambdues parts, hi ha una experiència de filiació i de germanor espiritual. Descobrim que som fills de Déu quan ens descobrim com a germans, fills del mateix Pare. Per això és indispensable estar inserits en una comunitat en moviment. No estem sols, som gent d’un poble, d’una nació, d’una ciutat que camina, d’una Església, d’una parròquia, d’aquest grup … una comunitat en moviment. No es va sol al Senyor: això no és bo. Ho hem d’entendre bé. Com en el relat de l’evangeli del paralític, sovint som sostinguts i guarits gràcies a la fe d’algú (cf. Mc 2,1-5) que ens ajuda a anar endavant, perquè tots nosaltres tenim una paràlisi interior i necessitem que algú ens ajudi a superar aquell conflicte amb l’ajut. No podem anar sols al Senyor, recordem-ho bé; altres vegades som nosaltres els que hem d’assumir aquest compromís en favor d’un altre germà o d’una germana, i som acompanyants per ajudar-lo. Sense experiència de filiació i de germanor l’acompanyament pot donar lloc a expectatives irreals, a equívocs, a formes de dependència que deixen la persona en un estat infantil. Acompanyament, però com a fills de Déu i germans amb nosaltres.

La Verge Maria és mestra de discerniment: parla poc, escolta molt i guarda en el seu cor (cf. Lc 2,19). Les tres actituds de la Mare de Déu: parlar poc, escoltar molt i guardar en el seu cor. Les poques vegades que parla, deixa empremta. Per exemple, en l’Evangeli de Joan hi ha una frase molt breu pronunciada per Maria que és una consigna par als cristians de tots els temps: “Feu el que us digui” (cf. 2,5). És curiós: una vegada vaig sentir una vella molt bona, molt pietosa, no havia estudiat teologia, era molt senzilla. I em va dir: “Sap quin és el gest que fa sempre la Mare de Déu?”. No ho sé: t’abraça, et crida … “No: el gest que fa la Mare de Déu és aquest” [assenyala amb el dit índex]. No ho vaig entendre, i pregunto: “Què vol dir?”. I la velleta em va respondre: “Sempre senyala Jesús”. És bonic això: la Mare de Déu no s’emporta res per a ella, senyala Jesús. Feu el que Jesús us diu: així és la Mare de Déu. Maria sap que el Senyor parla al cor de cadascú, i demana que traduïm aquesta paraula en accions i opcions. Ella ho ha sabut fer millor que ningú, i de fet està present en els moments fonamentals de la vida de Jesús, especialment en l’hora suprema de la mort a la creu.

Estimats germans i germanes, acabem aquesta sèrie de catequesis sobre el discerniment: el discerniment és un art, un art que es pot aprendre i que té les seves pròpies regles. Si s’aprèn bé, permet viure l’experiència espiritual d’una manera cada cop més bella i ordenada. Sobretot el discerniment és un do de Déu, que cal demanar sempre, sense suposar mai que som experts i autosuficients. Senyor, dona’m la gràcia de discernir en els moments de la vida, què he de fer, què he d’entendre. Dona’m la gràcia de discernir, i dona’m la persona que m’ajudi a discernir.

La veu del Senyor es pot reconèixer sempre, té un estil únic, és una veu que pacifica, anima i dona seguretat en les dificultats. L’Evangeli ens ho recorda contínuament: «No tingueu por» (Lc 1,30), que bonica aquella paraula de l’àngel a Maria després de la resurrecció de Jesús; «no tingueu por», «no tingueu por», és precisament l’estil del Senyor: «no tinguis por». «No tinguis por!», el Senyor ens ho repeteix avui; «no tinguis por»: si confiem en la seva paraula, jugarem bé el joc de la vida, i podrem ajudar els altres. Com diu el Salm, la seva Paraula és una llum als nostres passos i una llum al nostre camí (cf. 119,105).

Traducció: Josep M. Torrents

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.