Benet XVI, el papa teòleg

Jordi Llisterri -CR Ja no hi ha dos papes. Ha mort Benet XVI, papa emèrit durant gairebé deu anys, després de la seva renúncia. Papa i, sobretot, teòleg.

Després de la mort de Joan Pau II, totes les mirades es van girar cap a l'alemany Joseph Ratzinger, degà del col·legi cardenalici i prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe durant més de vint anys. Tothom va tenir la impressió que seria el nou pontífex quan el van veure presidint el funeral del papa polonès, amb seguretat i fermesa. Molts vivien com una gran tribulació afrontar un relleu després d’un carismàtic pontificat d’un quart de segle i amb final agònic.

I així va ser. El 19 d’abril de 2005, en un conclave ràpid, Ratzinger va ser escollit. En la primera intervenció a la plaça de Sant Pere davant la multitud ja va voler trencar la imatge que s’havia format d’inquisidor i home dogmàtic. I es va presentar com “un simple i humil treballador de la vinya del Senyor”. Per afegir: “Em consola el fet que el Senyor sap treballar i actuar fins i tot amb instruments insuficients”. Vuit anys després, l’11 de febrer de 2013, va saber veure que ell ja no era aquest instrument. I va renunciar.

El darrer papa del Concili Vaticà II

Joseph Aloisius Ratzinger va néixer a Marktl (Baviera) el 16 d'abril de 1927. Va haver de viure la joventut i els anys al seminari durant l’eclosió i l’enfonsament del nazisme. Va ser ordenat sacerdot el 1951 i es va inclinar per la teologia i la docència. De seguida va empeltar-se en els corrents més renovadors de la teologia europea i per això va ser escollit assessor teològic del cardenal Josef Frings durant el Concili Vaticà II.

És el darrer papa que va viure en persona a Roma els debats del Concili que marcaria l’Església fins avui. Noms de pes com Karl Rahner, Hans Urs von Balthasar o Henri de Lubac es creuen en la seva biografia com a professor a la Universitat de Bonn o de Ratisbona. Llibres com Introducció al cristianisme es converteixen en obres de referència en els cercles acadèmics. El seu pensament va anar evolucionat sobretot arran dels canvis massa accelerats que es produïen a l’Església europea. Ratzinger va entendre el Vaticà II com un moviment de reforma, però no de ruptura. Un plantejament que va portar a impulsar la revista teològica Communio, creada en oposició a la progressista Concilium.

Guardià de la doctrina

Quan passa a formar part de la jerarquia eclesiàstica, s’accentua el seu distanciament amb els teòlegs i els corrents més renovadors que feien una lectura rupturista del Concili. La confrontació pública amb el seu excol·lega Hans Küng és la més coneguda i visible. Només es van reconciliar públicament després de ser escollit papa i Benet XVI el va rebre a Castel Gandolfo el 2005.

El 1977 va ser nomenat arquebisbe de Munic i cardenal per Pau VI. De fet, en el conclave que el va escollir papa el 2005 era l’únic cardenal elector que quedava elegit pel papa Montini. El 1981, Joan Pau II, tres anys després d’iniciar el seu pontificat, el nomena prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe. Una responsabilitat que no deixaria fins a ser escollit papa.

A la Doctrina de la Fe, el cardenal Ratzinger es va convertir en la mà dreta de Joan Pau II en la persecució a qualsevol dissidència i en guardià de la doctrina oficial. Molts temes van quedar tancats amb la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica el 1992. Ratzinger va liderar una redacció que en molts aspectes eren una lectura restrictiva del Vaticà II.

I amb aquests antecedents va ser escollit per un suposat pontificat de clara continuïtat amb Joan Pau II i amb aire de simple transició.

Deus caritas est

Els vuit anys de pontificat van demostrar que Benet XVI era un pensador més que un home de govern. La polèmica del discurs de Ratisbona que va encendre el món islàmic, és una mostra que Benet XVI es movia més en el món de les idees que en el de la geopolítica vaticana. I és precisament quan es veu incapaç i sense forces per afrontar totes les tensions del càrrec que anuncia la seva renúncia. Abans, però, havia marcat ja un to diferent al pontificat.

D’una banda, amb encícliques com Deus caritas est, Spe Salvi, Caritas in Veritate de caire gairebé filosòfic i que obrien una nova mirada a la Doctrina Social de l’Església. I, d’altra banda, tornant als orígens i als trets essencials del cristianisme en els documents que recollien les conclusions de les assemblees sinodals sobre l’eucaristia, sobre la Paraula de Déu o sobre la Nova Evangelització.

El primer Nadal com a papa, Benet XVI va tenir l’atreviment de regalar als cardenals, bisbes i monsenyors de la cúria un petit catecisme titulat 'L’essencial per a la vida del cristià'. Un missatge que deixava clar què calia posar per davant de les normes o les receptes que van marcar el pontificat de Joan Pau II: anar a l’essencial i oferir el cristianisme a la gent.

Més clar va ser encara en aquest missatge amb la publicació de tres llibres sobre Jesús escrits com a Joseph Ratzinger, i no com a Benet XVI. O la proclamació de l'Any de la Fe.

Abans de Francesc

Encara més clar es va visualitzar l’estiu de 2006 en la Trobada Mundial de les Famílies a València. El que des d’Espanya s’havia plantejat com una reacció a les polítiques laïcistes del govern socialista i contra el matrimoni homosexual, Benet XVI ho va convertir amb el seu discurs en una crida a les relacions de parella autèntiques i a respondre a l’amor de Déu.

A poc a poc es van anar imposant conceptes com “minoria creativa” o “atri dels gentils” que posaven l’accent en el cristianisme com a proposta, en diàleg i com a resposta a una trobada personal amb el Crist. Formulacions que obrien la porta al discurs que avui sentim del papa Francesc, per sobre de les lleis i els reglaments.

Tot això no va estalviar a Benet XVI les crisis de poder i barallares curials de les que no se n'havia sentit part durant tota la seva etapa cardenalícia. La traïció del seu majordom. La decepció amb els lefebvristes als que va obrir la porta a tornar a la comunió catòlica. I l’expansió de l'escàndol dels abusos. Són alguns dels factors que van acabar amb les seves forces.

Sobre els abusos sexuals del clergat, va anticipar les mesures contundents que després s’han ampliat. Benet XVI va reobrir dossiers que coneixia, però que havien quedat tancats durant el pontificat l’anterior, com el cas vergonyós de Marcial Maciel, fundador dels Legionaris de Crist. I van començar a caure caps de bisbes americans i irlandesos que havien tolerat abusos a menors. Va ser el primer papa a reunir-se amb víctimes d’abusos.

I va acabar amb la gran revolució. Renunciant al càrrec per voluntat pròpia. Una situació gairebé desconeguda a l’Església amb només dos antecedents remots de l’època medieval. El papa deixava de ser definitivament el rei sol. Ningú va discutir al teòleg que un papa podia abandonar la seva jurisdicció i passar a ser papa emèrit.

“Òbviament, el papa es pot equivocar, ser papa no significa considerar-se un sobirà súmmum de glòria, sinó un que dona testimoni de Crist crucificat”. Aquesta frase recollida en el llibre entrevista La llum del món, publicat el 2010, explica molt bé quina era la seva visió del papat. I on també deixava clar que segons el Vaticà II "el papa tan sols pot ser el primer dins del conjunt i no pas algú que, com un monarca absolut, prengui decisions solitàries i ho faci tot ell mateix". Aixi ho va mostrar, per exemple, amb la seva participació com un bisbe més en les reunions dels sínodes.

També hi va haver avanços en temes socials que han quedat sepultats per l’huracà de Francesc, però que no van ser menors.

El papa a Catalunya

Benet XVI també va ser un papa important per Catalunya. Va coincidir durant tot el seu pontificat amb Lluís Martínez Sistach com a arquebisbe de Barcelona. I es va combinar la compressió del fet nacional que tenia Ratzinger com a bavarès amb l’impuls d’un perfil propi de l’Església catalana des de Barcelona i Tarragona amb Jaume Pujol.

Heretat del multilingüisme de Joan Pau II, diverses vegades vam sentir Benet XVI pronunciant frases en català. I sempre quedarà com el papa que va venir a dedicar la Basílica de Sagrada Família el novembre de 2010. Un visita d’aquelles en la que tothom va sortir satisfet i en la que es van fer tota mena d’equilibris per mostrar la realitat catalana. També a Catalunya és on es van implantar amb més entusiasme iniciatives que promovia el papa i que entroncàvem amb el Vaticà II, com el diàleg església-societat. Mai hi havia hagut tants atris de gentils a Catalunya.

La renúncia

Si Benet XVI va obrir la porta a la renúncia, també va marcar el camí de qui havia de ser un papa emèrit. “Seré simplement un pelegrí que continua el pelegrinatge sobre la Terra i afronta l'etapa final”, va dir quan el 28 de febrer de 2013 a les vuit del vespre es va fer efectiva la renúncia i va abandonar el Vaticà. Les imatges de l’helicòpter blanc sobrevolant Roma camí de Castel Gandolfo encara estan a la retina de molta gent.

Acabat el procés d’elecció del nou pontífex, Benet XVI es va retirar discretament al petit edifici del Monestir Mater Ecclesiae a l’interior dels murs vaticans. A poca distància de la residència del papa Francesc, les trobades entre els dos papes han estat tant habituals com discretes. Només se’ls ha vist junts públicament en alguns consistoris, o a les canonitzacions dels seus antecessors. I s’ha anat repetint la imatge de la vista en grup dels nous cardenals que escollia el papa Francesc. L'única sortida del Vaticà va ser per fer un breu viatge a Alemanya el 2020 i visitar el seu germà sacerdot poc abans de la seva mort.

No han faltat en aquests deu anys els sectors integristes que han volgut utilitzar Benet XVI com a factor d’oposició a Francesc. Només hi ha hagut alguna relliscada del seu entorn que ha donat peu a aquestes especulacions, però que Benet XVI sempre va tallar de soca-rel.

I així, discretament, s’ha anat apagant Benet XVI. Com ell volia. La seva mort ara obre la porta a noves especulacions sobre si sense dos papes al Vaticà ara podria renunciar el papa Francesc. En tot cas, hi ha el camí marcat per Benet XVI. Ha de ser una renúncia lliure, exercida en plenes facultats i sense que sigui fruit d’una pressió externa.