Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Audiència General 22 de desembre 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui, uns dies abans de Nadal, voldria recordar amb vosaltres l’esdeveniment que la història no pot ignorar: el naixement de Jesús.

Per complir el decret de l’emperador Cèsar August, que manava que es registressin a l’oficina del seu país d’origen, Josep i Maria baixen de Natzaret a Betlem. Tan bon punt arriben, busquen de seguida un allotjament, perquè el naixement és imminent; però malauradament no el troben i aleshores Maria es veu obligada a parir en un estable (cf. Lc 2,1-7).

Pensem: el Creador de l’univers … a Ell no se li va concedir un lloc per a néixer! Potser era una anticipació del que diu l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit» (1,11); i del que dirà el mateix Jesús: «Les guineus tenen caus, i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap» (Lc 9,58).

Va ser un àngel qui va anunciar el naixement de Jesús, i ho va fer als humils pastors. I va ser una estrella que va indicar als Mags el camí per arribar a Betlem (cf. Mt 2,1.9-10). L’àngel és un missatger de Déu. L’estrella recorda que Déu va crear la llum (Gen 1,3) i que aquell Infant serà “la llum del món”, com Ell mateix s’autodefinirà (cf. Jn 8,12.46), la «llum veritable […] que il·lumina tot home» (Jn 1,9), que llueix en les tenebres i les tenebres no l’han vençut» (v. 5).

Els pastors personifiquen els pobres d’Israel, persones humils que viuen interiorment amb la consciència de la pròpia mancança, i precisament per això confien més que els altres en Déu. Són els primers que veuen el Fill de Déu que es fa home, i aquesta trobada els canvia profundament. L’Evangeli remarca que se’n tornaren «glorificant i lloant Déu per tot el que havien sentit i vist» (Lc 2,20).

Al voltant de Jesús nounat hi són també els Mags (cf. Mt 2,1-12). Els Evangelis no ens diuen que fossin reis, ni el seu nombre, ni els seus noms. Només sabem amb certesa que venien d’un país llunyà de l’Orient (podem pensar en Babilònia, en Aràbia o en la Pèrsia de l’època) van partir a la recerca del Rei dels Jueus, que en el seu cor identificaven amb Déu, perquè deien que el volien adorar. Els Mags representen els pobles pagans, en particular tots aquells que al llarg dels segles cerquen Déu i es posen en marxa per trobar-lo. Representen també els rics i poderosos, però només els que no són esclaus del que tenen, que no són “posseïts” per les coses que creuen posseir.

El missatge dels Evangelis és clar: el naixement de Jesús és un fet universal que afecta tothom.

Estimats germans i estimades germanes, només la humilitat és el camí que ens porta a Déu i, alhora, perquè ens porta a Ell, ens porta també a l’essencial de la vida, al seu significat més autèntic, al motiu més fiable pel qual la vida val pena de ser viscuda.

Només la humilitat ens obre a l’experiència de la veritat, de la joia autèntica, del coneixement que importa. Sense humilitat estem “tallats”, estem apartats de la comprensió de Déu, de la comprensió de nosaltres mateixos. Hem de ser humils per entendre’ns nosaltres mateixos, i molt més per entendre Déu. Els Mags podien ser grans segons la lògica del món, però es fan petits, humils, i per això mateix són capaços de trobar Jesús i reconèixer-lo. Ells accepten la humilitat de cercar, d’emprendre un viatge, de demanar, d’arriscar, d’equivocar-se...

Cada home, al fons del seu cor, està cridat a buscar Déu: tots nosaltres, tenim aquesta inquietud i la nostra feina no és apagar aquesta inquietud, sinó deixar-la créixer perquè és la inquietud de cercar Déu; i, amb la seva mateixa gràcia, el pot trobar. Fem nostra la pregària de Sant Anselm (1033-1109): «Senyor, ensenya’m a buscar-te. Mostra’t, quan et busco. No et puc buscar, si tu no m’ensenyes; ni et puc trobar, si tu no et mostres. Que jo et cerqui desitjant-te i que et desitgi cercant-te! Que jo et trobi cercant-te i t’estimi trobant-te!» (Proslogion, 1).

Estimats germans i germanes, m’agradaria convidar tots els homes i totes les dones a la gruta de Betlem a adorar el Fill de Déu fet home. Que cadascun de nosaltres s’atansi al pessebre que té a casa seva o a l’església o en un altre lloc, que miri de fer un acte d’adoració, a l’interior: “Jo crec que tu ets Déu, que aquest Infant és Déu. Per favor, dona’m la gràcia de la humilitat per poder-te entendre”.

A la primera fila, apropant-se al pessebre per pregar, voldria posar els pobres, que – com exhortava Sant Pau VI – «hem d’estimar, perquè d’alguna manera són sagrament de Crist; en ells – en els famolencs, en els assedegats, en els exiliats, en els nus, en els malalts i en els presos – Ell es va voler identificar místicament. Els hem d’ajudar, patir amb ells, i també seguir-los, perquè la pobresa és el camí més segur per a la plena possessió del Regne de Déu» (Homilia, 1er maig 1969). Per això hem de demanar la humilitat com una gràcia: “Senyor, que no sigui superb, que no sigui autosuficient, que no cregui que jo soc el centre de l’univers. Fes-me humil. Dona’m la gràcia de la humilitat. I que amb aquesta humilitat et pugui trobar. És l’únic camí, sense humilitat no trobarem mai a Déu: ens trobarem a nosaltres mateixos. Perquè la persona que no té humilitat no té horitzons davant seu, només té un mirall: es mira a si mateix. Demanem al Senyor que trenqui el mirall per a poder veure més enllà, a l’horitzó, on Ell és. Però això ho ha de fer Ell: dona’ns la gràcia i la joia de la humilitat per emprendre aquest camí.

I després, germans i germanes, m’agradaria acompanyar-vos a Betlem, com ho va fer l’estrella amb els Mags, tots aquells que no tenen una inquietud religiosa, que no es plantegen el problema de Déu, que realment lluiten contra la religió, tots aquells que impròpiament s’anomenen ateus. Voldria repetir-los el missatge del Concili Vaticà II: «L’Església creu que el reconeixement de Déu no s’oposa de cap manera a la dignitat de l’home, ja que aquesta dignitat troba el seu fonament i la seva perfecció en Déu. […] L’Església sap perfectament que el seu missatge està en harmonia amb les aspiracions més secretes del cor humà» (Gaudium et spes, 21).

Tornem a casa amb els desitjos dels àngels: «Pau a la terra als homes que ell estima». I recordem sempre: «No som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu, sinó que Ell ens ha estimat […] sinó que ens ha estimat primer» (1 Jn 4,10.19), ens ha buscat. No oblidem això.

Aquest és el motiu de la nostra alegria: hem estat estimats, hem estat buscats, el Senyor ens busca per trobar-nos, per estimar-nos més. Aquest és el motiu de la joia: saber que hem estat estimats sense cap mèrit, sempre som precedits per Déu en l’amor, un amor tan concret que s’ha fet carn i ha vingut a habitar enmig nostre, en aquell Infant que veiem en el pessebre. Aquest amor té un nom i un rostre: Jesús és el nom i el rostre de l’amor que és el fonament de la nostra joia. Germans i germanes, us desitjo un bon Nadal, un bon i sant Nadal. I m’agradaria que – sí que hi haurà bons desitjos, reunions de família, això sempre és bonic – però que hi hagi també la consciència que Déu ve “per mi”. Que cadascú digui això: Déu ve per mi. La consciència que per buscar Déu, trobar Déu, acceptar Déu, cal humilitat: mirar amb humilitat la gràcia de trencar el mirall de la vanitat, de la supèrbia, de mirar-nos nosaltres mateixos. Mirar Jesús, mirar l’horitzó, mirar Déu que ve a nosaltres i que toca el cor amb aquella inquietud que ens porta a l’esperança. Bon i sant Nadal!

Traducció: Josep M. Torrents