"La fe dóna la seguretat de la presència de Jesús sempre proper"

Àngelus del Papa Francesc a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Diumenge 10 d'agost de 2014

Estimats germans i germanes,

L’evangeli d’avui en presenta l’episodi de Jesús que camina sobre l’aigua del llac (Mt 14, 22-23). Després de la multiplicació dels pans i dels peixos, Ell convida als deixebles a marxar sobre la barca i a avançar-se cap a l’altre costat de la riba, mentre Ell acomiada la multitud; posteriorment es retira tot sol a pregar a la muntanya fins al capvespre. Mentrestant, sobre el llac s’aixecà una forta tempesta i, en mig d’ ella, Jesús s’acosta a la barca dels deixebles caminant sobre l’aigua del llac. Quan el van veure, els deixebles es van espantar, tot pensant que era un fantasma, però Ell els tranquil•litza: Ànims, sóc jo, no tingueu por! (v.27) Pere, amb el seu propi ímpetu, li demana una prova: “Senyor, ets tu? li pregunta si pot anar cap ell sobre les aigües. “Jesús li diu: “vine!” (v. 28-29). Pere baixa de la barca i es posa a caminar sobre les aigües; però el fort vent el colpeja i el porta a enfonsar-se. Aleshores, crida: Senyor, salva’m! (v. 30); Jesús li tendeix la mà i l’aixeca.

Aquesta narració és una bella imatge de la fe de l’apòstol Pere. En boca de Jesús ell ens diu: “vine!” Ell reconeix l’eco de la primera trobada a la riba d’aquest mateix llac, i de cop, un altre cop, deixa la barca i va cap el Mestre. I camina sobre l’aigua! La resposta confiada i ràpida a la crida del Senyor fa que es compleixin coses extraordinàries. No obstant, Pere comença a enfonsar-se just al moment en que es distreu de la mirada de Jesús i es deixa trasbalsar per l’adversitat que l’envolta. Però el Senyor està sempre allí, i quan Pere el crida, Jesús el salva del perill. En la persona de Pere, amb els seus impulsos i les seves debilitats, esdevé escrita la nostra fe: sempre fràgil i pobre, inquieta i encara victoriosa, la fe del cristià va a la trobada amb el Senyor renascut, enmig de la tempesta i dels perills del món.

Però és molt important també l’escena final: “només pujar a la barca, el vent cessà. Aquells que eren a la barca es van postrar davant d’Ell, dient: “Verdaderament tu ets Fill de Déu!” (vv. 32-33). A la barca on hi són tots els deixebles, compartint l’ experiència del dubte, de la por, de la “poca fe”. Però quan en aquella barca puja Jesús, el clima, de cop, canvia: tots es van sentir units en la fe en Ell. Tots petits i espantats, esdevingueren grans en el moment en el qual es llençaren de genolls i reconegueren en el seu mestre el Fill de Déu.

Aquesta és una imatge activa de l’Església: una barca que deu afrontar la tempesta i a la vegada sembla estar a punt de tombar. Allò què la salva no és només la qualitat i el coratge del seus homes, sinó la fe, que permet caminar també en la foscor, enmig de la dificultat. La fe dóna la seguretat de la presència de Jesús sempre proper, de la mà que ens agafa per extreure’ns del perill. Tots nosaltres estem en aquesta barca, i aquells que es senten segurs ens mostren els nostres límits i la nostra debilitat. Estem a resguard, sobretot, quan sabem posar-nos de genolls i adorar a Jesús, l’únic Senyor de la nostra vida. A això ens reclama sempre la nostra Mare, la Verge. A ells ens dirigim amb confiança.

Traducció: Paloma Llorente –Catalunya Religió